Duus el cabell llarg recollit en un monyo alt, un vestit blau elèctric i unes sandàlies vermelles acabades de comprar que et freguen massa el pont del peu –demà et farà mal. Ja ha començat el setembre però tot i així segueix fent molta calor. El sol empeny contra la ciutat i l’asfalt desprèn un halo d’abatiment a les soles de les teves noves i rígides sandàlies vermelles. La suor de l’esquena se t’enganxa a la tela del vestit dibuixant un triangle humit blau fosc, unint els omòplats amb un punt inconcret de la teva columna que es mou i es mulla a cada pas que fas, a mesura que passa l’estona i la teva amiga segueix parlant. L’escoltes. Escoltes les queixes i les il·lusions d’un amor que té a mitges, i alhora mires els coloms com picotegen el gris i tu penses en el teu viatge a Grècia i els records que te’n queden; els carrers empolsegats, el mar encès, la menta i uns trucs de màgia que vas veure fer en una cuina atapeïda de gent, setmanes abans, i que després vas provar de repetir sense sortir-te’n. La teva amiga et diu que és aquí, què?, aquí, passant el braç per davant del teu tors i assenyalant amb el dit una porta doble de vidre. Entreu al museu. El fred de la refrigeració t’assalta i reconforta la pell, i penses que només per això ja valia la pena entrar –a més del que hauries pogut sentir a dir sobre mi– perquè la calor de fora t’ofegava. La teva amiga no calla ni tan sols quan comenceu a caminar lentament vorejant les parets de la sala, pleníssima de fotografies que vaig fer, mirant-les d’una en una fins que us planteu davant d’aquesta. Aquí, ara. Et quedes mirant la meva fotografia. Dins el museu, la teva amiga parla amb xiuxiuejos, però aquí ja no escoltes. Només observes.
La casa a la meva dreta: immòbil i compacta, feta de tetris de maó marró fosc; al final del dia algú arribaria allà, obriria el portal i pujaria les escales mentre es guarda les claus a la butxaca, saludaria la parella, els fills o el gat, i se sentiria segur, en silenci, a casa. A la meva esquerra, el carrer: el cel blanc, les façanes esbiaixades, els taxis acumulant-se a la parada, un home borrós que aquell dia anava a algun lloc, el soroll i el vent xocant contra les parets i amagant-se arremolinat als ampits, i els coloms atipant-se de mica en mica de gris, també. I jo, enmig. Allà. Jo, apuntant-nos amb l’arma. Aferrant-la amb els dits tensos com urpes, disposada a no deixar anar el temps. Amb l’expressió relaxada i tanmateix concentrada mirant el meu reflex que m’envoltava protegint-me, propagant-me, mentre alhora sentia potser la conversa entre dues amigues –perquè llavors també era estiu a la meva ciutat i hi hauria amigues passejant i explicant-se la vida i, si es fixessin en mi, pensarien que jo fotografiava una faldilla de l’aparador, o qui sap si hi havia exposades unes sandàlies, i ho comentarien un moment per després reprendre el fil de la conversa. El portal s’havia tornat a tancar. Un dels taxis va escalfar el motor. L’home borrós ja travessava el carrer tranquil·lament.
Recordo que vaig notar el degoteig del temps dins meu i, impassible, vaig disparar. No per morir, sinó per mantenir-me viva dins un cofre a l’espera del revelat. Quan jo ja no hi fos, quan hagués mort i s’obrís la tapa i aparegués jo, de nou i per sempre, i tu em coneguessis avui penjada en aquesta paret freda de museu a l’altra banda de l’horitzó; tu, amb la pell de gallina sota el teu vestit blau elèctric i potser ja una ferida al peu, sense poder esquivar el tret.
