Aviat farà cinc mesos que va arribar al Vendrell. Havia creuat l’estret de Gibraltar per fugir de la repressió del govern marroquí, de la qual era víctima. Va estar empresonat dos anys a Casablanca per participar en el Hirak, el moviment popular en defensa de la comunitat rifenya, i més tard va ser detingut per exhibir la bandera de la República del Rif en una marxa pacífica. Nascut el 1980 a Al-Hoceima, una de les grans ciutats portuàries del Mediterrani, forma part de la més recent generació que combat la monarquia de Mohammed VI, de la qual ja va observar els abusos de ben petit. “Recordo, amb només quatre anys, policies marroquins esbotzant la porta de casa i enduent-se dos familiars”. Mentre espera que es resolgui la sol·licitud d’asil polític, se suma a la diàspora amaziga que denuncia el règim alauita i, malgrat el silenci d’Occident, lluita perquè el Rif torni a ser una república lliure i sobirana.
El 18 de gener de 2021 vas arribar en pastera a les costes de Motril (Andalusia) amb quinze companys més. Necessitaves fugir del Marroc?
Després d’estar empresonat i patir una segona detenció, vaig veure que era impossible continuar al Hirak, el moviment de resistència rifeny. No tenia altre remei que marxar, perquè la persecució contra mi era insuportable. Quan sortia al carrer, agents de la intel·ligència marroquina em gravaven o m’enviaven missatges amb amenaces de tota mena. També havien advertit la meva mare que, si no deixava l’activisme, em tornarien a arrestar.
T’has establert a Catalunya, concretament al municipi del Vendrell. Ja ho tenies previst quan vas arribar a la costa?
Era una possibilitat, perquè a Catalunya la comunitat rifenya està organitzada, i això m’ha permès rebre el suport de diverses entitats. Altres rifenys, en canvi, es desplacen cap a Bèlgica o Holanda, on també hi ha una gran diàspora que ofereix ajuda als activistes i a les famílies refugiades.
Quan vas involucrar-te en l’acció política?
Soc dels joves rifenys que va aixecar-se amb el moviment del 20 de febrer, sorgit el 2011 per denunciar la discriminació de què era víctima la nostra comunitat a les mans de la monarquia. I després vaig continuar a través del Hirak, el Moviment Popular del Rif, l’origen del qual té lloc arran de la mort de Mohssine Fikri, un venedor de peix, el 28 d’octubre de 2016. Però ja de petit estava influenciat pels valors democràtics que havia encarnat la república impulsada pel nostre líder Abd el-Krim (1921-1926), una vegada es va consumar la descolonització. Malauradament, Espanya ens va lliurar a aquesta monarquia dictatorial i, des d’aleshores, la militarització, els arrestos i l’escarment contra la població ha sigut constant.
Què distingeix el Rif d’altres regions del Marroc que expliqui aquesta persecució?
“Al Rif tenim una cultura republicana, on el sentit de col·lectivitat és molt important”
També heu vist limitats els recursos naturals. És una estratègia de càstig silenciosa?
El règim ha tancat totes les portes al nostre desenvolupament, fins al punt de crear màfies que destrueixen la producció de kif i controlen l’extracció de minerals. I a això s’hi afegeix el desmantellament de la poca indústria que ens queda i les instal·lacions destinades a la pesca, una de les nostres fonts d’abastiment. Si subsistim és gràcies a la diàspora repartida per Europa.
La Constitució aprovada el 2011 com a reacció a les mobilitzacions de l’època no va suposar un canvi de polítiques?
Va ser una maniobra de propaganda, perquè si bé recull el dret a la lliure manifestació, en qualsevol moment et poden detenir sense comunicar-ho a la família ni proporcionar-te cap assistència lletrada. De cara a l’opinió pública, el règim l’utilitza com una rentada de cara, ja que la vulnera contínuament.
Quin futur albires pel poble rifeny?
Sabem que Europa mira cap a un altre cantó, però no obstant això, hem de continuar lluitant i confiar en el protagonisme que els joves i les dones estan tenint els darrers anys. Aquest fet, sumat a la força que ha agafat el Hirak i el deteriorament de la imatge de Mohammed VI pels últims incidents registrats a Ceuta i Melilla, ens donen esperança perquè algun dia exercim l’autodeterminació i ens alliberem del Marroc, tal com anhelem des de fa un segle.