Czarina Musni és una advocada filipina defensora dels drets humans i dels drets de les poblacions lumad, les comunitats indígenes de l’illa de Mindanao, al sud del país. Actualment, està a Catalunya en un programa de protecció internacional de persones defensores de drets humans, ja que està amenaçada i perseguida a causa de la seva feina.
En quina situació es troben les persones defensores de drets humans a les Filipines?
En una situació molt crítica. A les Filipines, hi ha violacions massives de drets humans, i les defensores estan sent assetjades, perseguides, empresonades i assassinades. Les Filipines ara són un lloc molt perillós per ser defensora, però és precisament per aquesta perillositat que encara són més necessàries aquestes persones. La tasca de l’advocacia està especialment perseguida: se’ns etiqueta de vermell i ens consideren els enemics de l’Estat per la feina que fem, per proporcionar assistència legal als sectors més vulnerabilitzats i marginats de la nostra societat i defensar els seus drets civils, polítics, socials, econòmics i culturals. Que se’ns etiqueti de vermell significa que se’ns acusa públicament de pertànyer a un grup rebel, però sense tenir cap prova. Aquest fenomen, també anomenat red-tagging, és el mecanisme que el govern de Rodrigo Duterte utilitza per a desacreditar i incitar a l’odi contra els membres de l’oposició, particularment de les files d’activistes, grups progressistes, i crítics amb les polítiques opressives i anti populars de Duterte. Se’ns caricaturitza pels militars com a comunistes, cosa que ens converteix en objectius fàcils per les unitats militars i paramilitars del govern. El missatge a l’individu amb etiquetes vermelles és clar: atureu l’activisme o sereu arrestats per càrrecs superiors. O assassinats. A la National Union of Peoples Lawyers (NUPL), organització de professionals de l’advocacia de defensa dels drets humans a la qual pertanyo, molts estem red-tagged, i això té unes implicacions molt perilloses per a les nostres vides, seguretat i llibertat.
Amb quines comunitats treballes?
La meva experiència està centrada, bàsicament, en la defensa de les poblacions indígenes de l’illa de Mindanao, d’on soc originària, i la seva lluita per les terres ancestrals. A Mindanao, hi ha divuit comunitats indígenes, que conjuntament s’anomenen lumad. Aquestes poblacions resisteixen i lluiten per a la protecció dels seus dominis ancestrals i en contra de les concessions mineres, contra el “desenvolupament” que afecta les seves terres. La majoria dels assassinats són activistes pels drets a la terra, indígenes i ambientals. Al món de l’advocacia diem que una advocada també exerceix la seva professió fins i tot fora dels tribunals. Defenso les persones davant dels tribunals, però també faig tasques comunitàries. Anem a les comunitats a explicar quins són els seus drets, els recursos legals que existeixen o què pot fer la llei per a ells, per exemple.
Què defineix les poblacions lumad?
“Els pobles indígenes, especialment a Mindanao, són un dels sectors més desafavorits i desatesos de la societat filipina pel que fa al respecte als seus drets humans”
Els pobles indígenes, especialment a Mindanao, són un dels sectors més desafavorits i desatesos de la societat filipina pel que fa al respecte als seus drets humans. Les seves terres són molt riques en recursos naturals, i han de lluitar constantment contra la captació d’aquestes terres i la seva invasió per part de les grans corporacions multinacionals, sempre amb la connivència de les polítiques del govern Duterte. Les poblacions indígenes depenen de la terra, és la seva vida. És la seva església, el seu hospital, la seva farmàcia, la seva escola. De manera que, si els treuen la terra, és com si els prenen la vida. Les elits veuen la seva manca d’educació formal i la manca d’afecció a consideracions materials i monetàries com la seva debilitat i, amb això, juguen amb aquestes comunitats per tal d’allunyar-les de les seves terres. A més, a causa dels atacs contra els pobles indígenes, he vist disminuir molt la seva participació en el moviment pels drets humans, per por a les represàlies dels militars. A finals del 2020, les comunitats lumad han patit una onada d’assassinats extrajudicials, red-taggings, tancaments forçats de les seves escoles i entregues falses i forçades.
Les dones indígenes pateixen doble discriminació?
Sí, sens dubte. Com a membres de comunitats indígenes i com a dones. He estat en poblacions on hi ha dones que lideren les comunitats, però és cert que generalment són els homes els qui ocupen els espais públics, i les dones estan molt més a casa. Així i tot, crec que tenen el seu propi camí per mitjà de la seva cultura i tradició per combatre aquesta discriminació contra les dones. També hi ha discriminació contra les dones defensores de drets humans. L’estigma és que “sou dones, no heu de sortir al carrer a protestar, heu d’estar a casa, cuinant pel vostre marit, pels vostres fills, cuidant la casa… No heu d’estar fora”. Això és una degradació del nostre lloc com a dones en el moviment pels drets humans. Hem de tenir clar, però, que és més que necessària la nostra participació, com a dones, al moviment.
Quina és la teva situació actual?
La situació que tinc ara mateix segueix sent d’alt risc, però estar aquí em dona l’oportunitat de fer ressò i denúncia internacionalment, que és un nivell diferent que no havia fet fins ara
De risc, com la de totes les defensores de drets humans a les Filipines. Jo només soc l’afortunada, perquè vaig poder sortir del país en el moment adequat. Vaig poder marxar per participar d’un programa de protecció internacional i trasllat temporal, a Catalunya, a proposta de l’Associació Catalana per la Pau. Amb la Llei Antiterrorista 2020 de Duterte, qualsevol dissidència contra l’estat o persona que critiqui i s’oposi a les seves polítiques pot ser considerada terrorista. És a dir, quan exercim la nostra feina com a advocades, se’ns diu ‘terroristes’. Això és molt perillós, perquè nosaltres només estem exercint les nostres tasques i rols que ens pertoquen dins de la societat, que és administrar justícia i pau. Amb això, la situació que tinc ara mateix segueix sent d’alt risc, però estar aquí em dona l’oportunitat de fer ressò i denúncia internacionalment, que és un nivell diferent que no havia fet fins ara. Ja hem explorat els nivells nacionals, i també els remeis nacionals. Ara és hora de comprometre els mecanismes internacionals.
La Cort Internacional de Justícia ha dit que hi ha proves que demostren Duterte ha comès crims de lesa humanitat. Creus que finalment s’investigarà?
Tinc plena confiança en el Tribunal Penal Internacional, i que seguirà les conclusions de la fiscal Fatou Bensouda sobre que hi ha bases raonables per concloure que Rodrigo Duterte ha comès crims contra la humanitat. Amb la gran quantitat d’evidències a disposició del Tribunal per a una possible condemna, el reconeixement internacional que el cas s’ha guanyat a poc a poc i la participació activa i contínua de les parts interessades a les Filipines, confio que el cas continuï fins a la seva finalització.
Quines són les teves expectatives?
M’uneixo a les crides de la majoria del poble filipí per a una vida justa i digna. I només es pot aconseguir assegurant que es cobreixen les necessitats bàsiques: una llar, una educació de qualitat, condicions de treball dignes, serveis de salut pública accessibles, un equilibri ecològic, justícia i un sentit general d’igualtat per a tothom. I això, a les Filipines, només es pot aconseguir mitjançant una sèrie de reformes econòmiques i socials que tinguin en compte la majoria de la població filipina, que és camperola i treballadora.