Periodista, guionista, escriptora i dramaturga, va estudiar periodisme i comunicació de masses a la Universitat Americana del Caire. Va treballar a un important diari independent com a periodista i editora, sempre amb l’objectiu d’evidenciar i posar en qüestió els tabús de la societat egípcia. Després de sis anys, però, va decidir deixar la seva professió. “Em vaig adonar que hi havia llenguatges molt diferents dels de la premsa i volia trobar la manera de poder explicar amb veracitat històries que sentia més a prop del cor”, explica. Buscant noves maneres d’expressar-se es va sumar a The Bussy Project, una proposta que ha documentat centenars de testimonis de dones que han patit assetjament o violència sexual. Shabayek també és creadora dels Tahrir Monologues, una performance basada en històries reals que va documentar durant la revolució d’Egipte. “No em veig a mi mateixa com a una lluitadora pels drets de les dones, però suposo que podria dir que intento parlar amb històries de veu que mostren la injustícia a la qual estem sotmeses”, diu.
Com vas viure la revolució que hi va esclatar l’any 2011 des de la teva perspectiva de dona a Egipte?
Recordo que al començament la vaig viure com un ésser humà més. Hi havia un sentiment d’unitat i va haver-hi moments en què no sentia que el meu gènere estigués sent discriminat o que tingués una experiència diferent pel fet de ser dona. Va ser una experiència molt alliberadora no sentir que, a causa del meu gènere, la meva vivència seria limitada. Però després dels primers dies de la revolució i amb altres protestes, més endavant, van començar els assetjaments i va ser quan vaig sentir que la meva experiència com a dona sí que era diferent, perquè l’Estat, el govern, va fer detenir les dones, va espantar-les i allunyar-les de la zona de protesta. Quan el govern va voler oprimir la gent, es va dirigir a qui som els objectius més fàcils.
D’aquesta experiència va néixer Tahrir Monologues, però en aquella època ja treballaves documentant històries de vida.
Sí. Vaig deixar el periodisme perquè em vaig adonar que es controlava i censurava, i que no tenia espai per a la lliure expressió. Llavors, vaig començar a treballar al teatre i vaig integrar-me a The Bussy Project. En aquest projecte vaig treballar durant dotze anys. Va néixer com a una iniciativa que va ser fundada per un grup d’estudiants de la Universitat Americana del Caire per donar veu a històries de dones que en aquell moment no tenien via d’expressió perquè se les censurava. Després d’un temps vaig passar a dirigir-lo i em vaig inspirar en el poder de les històries de la gent i amb el desig de trobar la manera de preservar la història oral, sempre centrada en històries de dones. El projecte es basa en la tècnica de l’storytelling, és a dir, contar històries, i s’ha fet arreu del país.
D’acord amb el teu mètode de treball, les protagonistes de les històries són les que surten a l’escenari. Això ha funcionat com a revulsiu social, però també com una mena de teràpia?
“Vaig deixar el periodisme perquè em vaig adonar que es controlava i censurava”
Quan hi treballem, de vegades apareixen experiències d’agressió sexual, assetjament o violació, potser d’avortament o de violència domèstica. Moltes vegades, aquestes històries no són recents, de manera que podrien ser traumes. Hi ha un impacte molt fort per les persones que passen per un taller de narració de la seva pròpia història, perquè amb l’activitat s’ofereix un espai segur per compartir les seves vivències, un espai on els diem que la seva veu és important per a les històries, que no volem que hi hagi res que els faci vergonya o que no es pot dir.
Com funciona la censura a Egipte?
La censura funciona a molts nivells i n’hi ha de diverses formes: la de la societat, la de l’Estat… Però també l’autocensura, la manera de censurar que, per descomptat, posen en funcionament molts artistes per protegir-se com a forma d’autodefensa.
De fet, la performance de Tahrir monologues es va haver d’aturar per seguretat…
Bé, la performance va haver d’aturar-se per diferents raons, perquè era perillós. Però prefereixo no parlar-ne.
Quins plans tens ara?
Ara mateix, estic a Berlín fent un màster en producció cinematogràfica i treballant en un curtmetratge. També tinc un altre projecte cinematogràfic sobre la història de tres dones al Caire. He decidit explorar les històries i el llenguatge del cinema. Crec que la societat està canviant. Per descomptat, crec que la societat en general sempre tendeix a ser més tolerant. És possible que la situació política no estigui evolucionant tan de pressa com la societat, però realment espero que la societat es transformi gradualment.
