Fins a un 10 % del territori de la circumscripció de Terol passaria a estar ocupat per parcs eòlics i fotovoltaics i línies d’alta tensió en cas d’executar-se els 104 projectes que avui dia es troben en tramitació al Ministeri per a la Transició Ecològica del govern espanyol, òrgan competent per declarar la seua utilitat pública i aprovar-ne la construcció. Aquesta allau de projectes, que des de l’agrupació Teruel Existe s’ha denunciat en diverses ocasions al Congrés dels Diputats com un nou model de colonialisme energètic cap al món rural i les zones més despoblades, ha suposat en els darrers mesos la presentació de nombroses al·legacions per intentar aturar-los, tant des dels municipis afectats com des de particulars, per mitjà de la Plataforma a Favor de los Paisajes de Teruel o la Plataforma No a la MAT Comarques de Castelló. L’empresa Forestalia n’és una de les principals responsables, i a banda de la construcció de 22 macroparcs a la zona del Maestrat aragonés, ara també pretén encarregar-se de la construcció de les línies de molt alta tensió Valmuel-Begues, Cantavella-Morella, Almudévar-Isona i Almudévar-Rubí que tindrien traçats de fins a 300 quilòmetres al llarg d’Aragó i Catalunya. Segons l’argumentari de Forestalia es tractaria també d’una línia d’evacuació dels parcs eòlics, i no d’una línia de transport i distribució d’energia que segons la legislació vigent li correspondria executar a l’empresa Red Eléctrica de España.
“És el primer cop que una empresa privada planteja aquest tipus de macroprojecte de transport d’energia”, explica Alfons Pérez
“És el primer cop que veiem com una empresa privada planteja aquest tipus de macroprojecte de transport d’energia a tants quilòmetres de distància”, explica Alfons Pérez –enginyer i investigador de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG)– que, segons detalla, fins ara s’havien limitat a la construcció de petites línies entre els parcs eòlics i fotovoltaics i les subestacions elèctriques més properes. “En el moment que aquesta línia es connecti a la xarxa elèctrica passarà a ser gestionada per l’operador energètic de cada comunitat autònoma i, per tant, el negoci de Forestalia, igual que els macroparcs eòlics, està en la construcció i no en la gestió”. Segons relata Pérez, tant a Europa com a l’Estat espanyol, les actuals legislacions i subhastes en matèria de renovables afavoreixen l’entrada d’empreses privades i interposen certes condicions on només pot accedir a desenvolupar projectes qui té una gran capacitat d’inversió: “Grans projectes, grans inversors i grans empreses, aquest és el model que imposa Europa per a desenvolupar el que consideren Projectes Importants d’Interés Comú Europeu (PIICE) en relació amb el procés de transició energètica i el que anomenen integració europea del mercat únic de l’energia, que pretén homogeneïtzar les estructures de transport i distribució per poder comprar i vendre energia allà on més els interessi en cada moment”. Després, cada estat membre, en l’àmbit legislatiu, interposa unes condicions més o menys restrictives, i això fa que les empreses i els grups d’inversió “focalitzin on invertir per obtenir beneficis de forma senzilla”. A l’Estat espanyol se’ls dona llum verda per fer aquestes inversions, i per tant “venen aquí a fer negoci”, conclou.
Sergi Saladié, doctor en geografia per la Universitat Rovira i Virgili, coincideix en aquesta mirada i considera que l’absència de polítiques públiques ben debatudes i consensuades en matèria energètica també ha afavorit aquesta situació: “No existeix un model públic a escala de planificació ni de regulació i, per tant, són les empreses les encarregades de decidir segons els seus interessos i condicionar els poders públics a seguir la seva estratègia”. L’any 2017, el Parlament de Catalunya aprovava la Llei del canvi climàtic, i es comprometia que la transició energètica a Catalunya estigués ben planificada i fos descentralitzada, però segons Saladié, això no s’ha acabat concretant en cap planificació ni pla territorial, com demostra “l’esclat desmesurat i desproporcionat” de projectes de renovables i línies d’alta tensió a les comarques de la Terra Alta, la Ribera d’Ebre, el Segrià, la Segarra i les Garrigues. “Són les empreses les que decideixen la planificació de la producció energètica segons el preu del sòl i valorant l’oposició social que puguin tenir del veïnat en cadascun dels municipis on volen col·locar els parcs. Des del punt de vista socioeconòmic, aquests projectes no suposen cap progrés pel territori i tenen un gran impacte paisatgístic i sobre el medi natural on es desenvolupen, i les estadístiques demogràfiques demostren que tampoc han servit per revertir el despoblament tal com prometien les empreses promotores en un principi”, assevera.
“No existeix un model públic a escala de planificació ni de regulació, les empreses decideixen”, diu Sergi Saladié
Tant Pérez com Saladié coincideixen amb el fet que s’haurien de limitar i regular aquests grans projectes a escala legislativa i posar impediments i dificultats a les empreses i als fons d’inversió per fer negoci en aquest sector. “Hi ha països com Alemanya on el 50 % de la producció d’energies renovables està en mans de la ciutadania a través de xarxes d’autoproducció i consum, i això és perquè des de l’Estat s’ha afavorit i apostat per la viabilitat econòmica d’aquest model descentralitzat i de petits projectes. Per què no podem caminar cap a aquest model?”, es pregunta Saladié.
Nuri Palmada, enginyera industrial i una de les sòcies fundadores de la cooperativa Som Energia coneix bé les dificultats de desenvolupar petits projectes d’autoconsum local: “Les regles del joc no penalitzen, per exemple, el malbaratament energètic, recursos i matèries primeres que suposa transportar energia a centenars de quilòmetres dels llocs de producció, però sí que limiten la possibilitat d’adhesió de consumidors a petites plantes de producció en un radi de 500 metres”, quan, en altres països, com l’Estat francés, el radi s’amplia fins als vint quilòmetres. Segons Palmada, un altre problema és el de la tramitació de projectes per mitjà de les autonomies –que són les encarregades de regular els projectes de menys de 50 MW–, i explica que des de Som Energia fa més de tres anys que intenten tramitar un projecte petit de 2,7 MW i el govern català els hi està posant moltes dificultats. “Són molts factors, tant legislatius i burocràtics com en la capacitat econòmica, els que dificulten la proliferació d’un model de producció i consum energètic local descentralitzat i a petita escala, i si no volem que continuï depenent de les grans empreses, s’han de canviar les regles del joc de dalt a baix”.
Un planeta finit
Un altre factor que serà fonamental en la viabilitat d’aquest macromodel centralitzat de producció i de transport d’energia a grans distàncies és el de l’escassetat de les matèries primeres necessàries per al desenvolupament de les renovables a gran escala –minerals com el cobalt, el liti, l’acer o el coure– i la conseqüent pujada de preus d’aquestes en els darrers mesos. Segons alerta Pérez de l’ODG, no podem pretendre fer una transició energètica consumint el mateix que en l’actualitat: “Al planeta no hi queden prou matèries primeres per a fer aquesta transició de les energies fòssils a les renovables que ens venen les empreses i voler consumir el mateix que en l’actualitat, no té cap sentit”. Així, segons adverteixen les tres expertes, la solució passaria per una transformació radical del model actual a un altre que reforce el decreixement en el consum energètic, l’autoconsum i la proliferació de comunitats energètiques locals.
