Eren gairebé les onze de la nit del 18 d’octubre de 2019, quan l’Olga va rebre l’impacte d’una bala de foam al cap i es va desplomar a terra. La manifestació amb motiu de la vaga general, com a resposta a la sentència del referèndum de 2017, havia quedat desconvocada i, juntament amb una amiga, enfilava els Jardinets de Gràcia de Barcelona. No hi havia cap concentració ni aldarull en aquells moments, però de sobte, tres furgonetes de la brigada mòbils dels Mossos d’Esquadra a tota velocitat es van aturar a la cruïlla del carrer Còrsega amb l’avinguda Diagonal, davant del Deutcshe Bank, i van disparar dos projectils en direcció a les persones que pujaven cap a Gran de Gràcia i dos més quan ja havien reprès la marxa. El relat dels fets està recollit a la demanda administrativa contra el Departament d’Interior que l’afectada va presentar amb Centre Irídia ja fa un any.
L’impacte de foam va causar a l’Olga la pèrdua d’audició en una orella, té el crani obert –un forat d’1,8 cm a conseqüència de la cirurgia– i un diagnòstic d’epilèpsia crònica, que afecten la seva vida laboral i social
La demanda denuncia que “els agents de Mossos d’Esquadra van disparar sense supòsit habilitant, a molt poca distància (la distància de la calçada a la vorera, escassos metres), i directament a una zona sensible com és el cap” i detalla el dany causat físicament, però també social i laboralment. L’impacte de foam –amb què la policia va lesionar una vintena de persones durant la setmana de mobilitzacions, segons la plataforma Defensores– va causar-li un traumatisme cranioencefàlic amb hemorràgia interna, a més de fractura d’ossos del crani i mandibular. La van operar d’urgència l’endemà i va passar una setmana a la Unitat de Cures Intensives (UCI) de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Li han quedat seqüeles de per vida: ha perdut l’audició en una orella, té el crani obert – un forat d’1,8 cm a conseqüència de la cirurgia- i un diagnòstic d’epilèpsia crònica, que afecten la seva vida laboral i social.
L’entorn de l’Olga ha decidit parlar-ne públicament ara amb el llançament d’una campanya per xarxes socials, quan fa més de dos anys dels fets i davant d’un procediment administratiu, amb què reclamen una indemnització, que s’està dilatant. Des que van presentar la demanda, l’única resposta que han rebut és un justificant de recepció; cap proposta de practicar prova ni de resolució. “Són situacions fortes, que es triguen a pair. No volíem seguir els seus ritmes ni descuidar les lluites quotidianes en què participem i hem volgut fer-ho a la nostra manera i fer memòria i justícia d’altres formes”, explica Júlia. L’amiga, així com l’Olga, insisteixen en el fet que l’actuació policial “està clarament marcat per violències estructurals, així com les possibilitats de respondre”, per això -afegeixen- “és tan important que no sigui vist com un fet aïllat”. El passat 18 d’octubre, precisament quan feia dos anys de la lesió de l’Olga, l’entorn va organitzar un acte al lloc dels fets, on van posar una placa commemorativa que l’endemà l’Ajuntament de Barcelona ja havia retirat.
Mentre estava ingressada, Quim Torra, aleshores president de la Generalitat de Catalunya, va fer una piulada “preocupat” per la seva situació i qui era consellera de Salut, Alba Vergés, es va interessar per l’evolució de l’Olga i va voler trobar-se amb els familiars, que van declinar-ho. Després d’uns mesos, Olga denuncia que el cas va quedar “absolutament invisibilitzat” i com la resta, no queda ni recollit a l’auditoria del cos de Mossos d’Esquadra sobre les actuacions durant les protestes postsentència. A més, encara que el centre hospitalari, davant de ferides d’aquesta gravetat, va remetre-ho a jutjats, no van actuar d’ofici i per tant mai es va iniciar una investigació.
Van descartar interposar una demanda per la via penal, explica l’Olga, “perquè entres en un procés que es pot allargar molts anys, ells passen a controlar els tempos, comporta exposició pública i sovint acaba en no res”
Van descartar interposar una demanda per la via penal, explica l’Olga, “perquè entres en un procés que es pot allargar molts anys, ells passen a controlar els tempos, comporta exposició pública i sovint acaba en no res”. Però davant el que consideren una voluntat de voler amagar el que va passar, va sorgir la necessitat de fer-ho públic i van presentar la demanda administrativa. Per l’afectada, la responsabilitat del seu cas i de la resta no acaba en l’escopeter: “no és qüestió d’una extralimitació, sinó que és una estratègia avalada i pensada des de despatxos de la conselleria d’Interior”. Però a més, també assenyala els jutges, que van decidir arxivar el cas: “La violència policial la sosté el Govern, els jutjats, el cos policial que saben qui dispara i no ho fan públic i la majoria de polítics del Parlament, que tanquen files quan hi ha violència i protegeixen el cos policial”.
Del material audiovisual recollit, Irídia conclou en l’escrit que va ser un dels trets disparats quan les furgonetes estaven en moviment el que va impactar l’Olga directament al cap. L’amiga que era amb ella recorda que a posteriori els vehicles es va aturar de nou, però no van oferir cap mena d’assistència ni van sol·licitar una ambulància o servei mèdic. En un comunicat, l’entorn especifica que l’objectiu de l’actuació policial aquell dia “era generar situacions de pànic per a estendre la por i desmobilitzar tota la gent que estava sortint i trobant-se als carrers”. Olga llegeix aquells dies de mobilitzacions, com un moment en què “gent que normalment no viu amb l’amenaça que els Mossos la fereixin, inclús la matin, la parin, o l’ataquin, ho va viure”. Per l’afectada, «mentre continuï existint una policia que exerceix violència contra altres persones», és impossible la reparació i pensa que cal caminar cap a formes d’organització social que impliquin abolir la policia.
El cas veu la llum dos dies després de la manifestació convocada per la policia per reivindicar “respecte” i la “dignitat”, i la setmana que es constitueix la comissió parlamentària d’estudi del model policial, de la que n’haurà de sortir la creació d’un mecanisme de control de les actuacions policials i d’ordre públic, “extern i independent” del Departament d’Interior.
Els projectils de foam
Durant les protestes per la sentència del procés, quatre persones van perdre la visió d’un ull per projectil policial, però només en un dels casos s’ha pogut acreditar que va ser per bala de foam. Es tracta d’un noi que participava en la protesta convocada per Tsunami Democràtic a l’aeroport del Prat el 14 d’octubre i que va patir un esclat del globus ocular. Malgrat la denúncia dels fets per part d’Irídia, el jutge va arxivar el cas sota l’argument de la impossibilitat de determinar qui va disparar el projectil.
Durant les mobilitzacions postsentència, el servei d’atenció i denúncia davant situacions de violència institucional (Saidavi) d’Irídia va atendre 204 persones lesionades, 53 relacionades amb ferides per bala de goma o foam
En total, entre l’octubre i el desembre del 2019, durant les mobilitzacions postsentència, el servei d’atenció i denúncia davant situacions de violència institucional (Saidavi) d’Irídia va atendre 204 persones lesionades, 53 relacionades amb ferides per bala de goma (que utilitzava la Policia Nacional espanyola) o foam. Mesos més tard, durant les protestes contra l’empresonament del raper Pablo Hasél, els Mossos haurien disparat 420 bales de foam.
Les bales de foam i les armes que les disparen van reemplaçar les popularment conegudes com a pilotes de goma, després que el mateix Parlament de Catalunya acordés la prohibició del seu ús el 8 de novembre de l’any 2013. Els subfusells que els antidisturbis catalans empren per dispersar protestes en substitució de les escopetes de bales de goma són llançadores de granades fabricades i adaptades per una empresa armamentista suïssa i amb gran capacitat lesiva. Es diferencien de les seves predecessores en el fet que el visor de precisió del que disposen, així com la munició de foam sense capacitat de rebot que disparen, dissipa els dubtes sobre quin és l’objectiu dels agents que premen el gallet.
