Baraye Azadi شروین حاجی پور برای آزادی
La cançó-himne de les protestes a l’Iran, de Shervin Hajiaghapour
Un mes de protestes a l’Iran i més de 150 persones mortes. Escriure això és arriscar molt a l’inici d’una columna. El pilot automàtic del cervell ja té prou per decidir: “de què va això?”, “buf, Iran”, “per a solidaris i motivades”, “passo”. Amb molta pena, penita, pena, les periodistes internacionalistes constatem que la informació sobre el món mundial no interessa. L’encadenament de crisis econòmiques, polítiques i sanitàries ens ha tancat en el nostre petit món informatiu i existencial. Sobta que ja no parem atenció ni a les informacions sobre la guerra a Ucraïna, ni sobre possibles atacs nuclears. Les cobertures i l’atenció la posem només en les derivades econòmiques del conflicte que ens compliquen la vida.
Que el periodisme internacional hagi estat, històricament, una successió de crisis que apareixen i desapareixen sense raó aparent segurament no ha ajudat, però va ser durant la pandèmia que ens vam desenganxar més de la informació internacional. Paradoxal que succeeixi durant una crisi sanitària global, però a aquesta conclusió arribaven Queralt Castillo i Miguel Fernández a l’informe “Allò que no s’ha explicat, ja no s’explicarà”. Molts conflictes han quedat definitivament fora de l’agenda mediàtica i això ha beneficiat, sobretot, als règims més autoritaris. Com el de l’Iran. Les valentes dones iranianes han trencat, però el silenci sobre el règim i el país. Admiració total per la seva capacitat de sostenir el pols i fer de catalitzador de la ràbia i l’opressió de tot un país. Sororitat immediata. La culpa no va ser de la Mahsa Amini, ni d’on era, ni de com vestia. Fa un mes ja i cada dia més repressió i cada dia més mortes #fuckyoupoliciadelamoral.
Són les dones iranianes el nou producte estrella del nostre consum bulímic i superficial de causes internacionals?
Hi ha qui pensa que no estem essent prou solidàries amb les dones iranianes. Ignorant del tot aquest context de desconnexió mental del món exterior, imaginen obscures raons de fons per no sortir al carrer. Sobretot alguns senyors blancs i laics. Serà que hi ha mansplaining també al món de l’internacionalisme? Serà. Ells sempre saben més, fins i tot de sororitat. I després, capítol a banda, està el món Rahola i els seus deliris (les progres no protesten perquè els dolents no són americans ni israelians, i el vel i el relativisme i la diarrea multicultural i bla, bla, bla). Però és justament des de la sororitat, la prevenció. Molta prevenció amb els rampells solidaris. Són les dones iranianes el nou producte estrella del nostre consum bulímic i superficial de causes internacionals?
Tornant a l’informe del qual no s’ha explicat ni s’explicarà, no és gens complaent amb el periodisme que s’està fent sobre els països del sud global, al que titlla de colonial, infantilitzador i eurocentrista. Si pensem dos minuts en la imatge de les dones musulmanes que ens transmeten els mitjans, els apropaments, efectivament, no poden ser més colonials, infantilitzadors i eurocentristes. Ho sap bé Nora Miralles, que ha estudiat el cas de les dones afganeses i diu que les narratives que maneguem sobre els seus drets són especialment simplistes i només funcionals al periodisme espectacle (una variant pretesament feminista de la pornomisèria). El problema és que, siguin afganeses o iranianes, és sobre aquestes narratives extremadament esquemàtiques que organitzem sovint la nostra solidaritat per contagi. I aquesta solidaritat sol ser epidèrmica i acabar-se tan ràpid com els vídeos de TikTok.
Tallar-se el cabell a l’Iran és una manera d’expressar dolor i ràbia contra la injustícia i aquest gest no es pot buidar de sentit i càrrega política
Des de la pura sororitat, prevenció també amb el postureig de tantes dones famoses que es tallen flocs de cabell sense més explicació ni implicació que un simple hashtag. Tallar-se el cabell a l’Iran és una manera d’expressar dolor i ràbia contra la injustícia i aquest gest no es pot buidar de sentit i càrrega política, però tampoc no podem dedicar més temps a criticar el postureig, que a passar-nos contactes i lectures de dones iranianes per assabentar-nos de què coi passa, i com ajudar a fer que parin de matar-les: és posar-nos de nou nosaltres, i els nostres debats, al centre de totes les històries.
Molt a aprendre de les dones kurdes. Mahsa Amini, la jove assassinada, era kurda i en realitat es deia Zhina, el seu nom kurd prohibit pels islamistes. Darrere les iranianes estan les kurdes i tots els camins que han obert. El crit “Dones, llibertat, vida – Jin, jiyan, azadi” és de les dones kurdes que ara se sent al món sencer. A la peli El retorn. La vida després d’Isis s’explica bé la sororitat radical que practiquen: ajuden a dones enganyades per Estat islàmic a què puguin recuperar les seves vides, a dones que han tingut fills amb homes que les degollarien sense ni pensar-ho.
Brillant la imatge on les nenes iranianes que s’han fet virals per fer-li la figa al retrat dels seus governants penjat a classe, li fan de pas als garrulopijos del col·legi major Elías Ahuja
Aquesta setmana se celebrava el Dia internacional de la nena, i a l’Iran les van a buscar a les escoles i els instituts. Les nenes s’han tornat perilloses. Per elles i per totes, no podem perdre la mirada global. No renunciem. Entrenem-la. Recuperem-la. De vegades només cal un petit muntatge de fotos per adonar-nos de com estem d’interconnectades. Brillant la imatge de @teclista on les nenes iranianes que s’han fet virals per fer-li la figa al retrat dels seus governants penjat a classe, li fan de pas als garrulopijos del col·legi major Elías Ahuja: doble figa al patriarcat i a les seves institucions religioses i educatives.
Escolteu la cançó himne de les protestes construïda a partir dels tuits de la població iraniana (l’autor es troba en llibertat provisional). I descolonitzem els espais de solidaritat i protesta. La comunitat iraniana ens ha convocat des del primer moment. Dissabte vinent convoquen de nou a la plaça de Catalunya de Barcelona, a petició dels i les estudiants de la universitat Shariff de tecnologia de Teheran. Perquè sabem que no hi ha res més important que sostenir-nos unes a altres quan perdem la por. Perquè sabem que després ja no hi ha marxa enrere: Dones, llibertat, vida! Jin, jiyan, azadi!
