“Però com vens caminant, tants quilòmetres i camp a través?!”, li van preguntar. Ell, suat i esgotat, va respondre: “Ahir l’autobús va venir amb retard i quan això passa, el castigo l’endemà no agafant-lo. Que es foti, així n’aprendrà”.
Era una de les anècdotes de la feina de ma mare, un centre per a persones amb discapacitats i altres desencaixos amb la norma. Ens la va explicar un vespre tot sopant i aquella estranya forma de càstig se’m va quedar gravada. Amb el temps, vaig descobrir, però, que no és tan rara: s’assembla molt a tantes altres revenges absurdes que sovint perpetrem, siguin quotidianes o aparentment èpiques. Emprenyats perquè no plou, escopim al cel amb ràbia i l’escopinada ens cau a l’ull, per allò de la força de gravetat.
Ara que s’apropen de nou eleccions, torno a sentir gent dient “no votaré, que es fotin” i recordo el noi que castigava l’autobús.
Qui ho ha dit ara és un home esmorzant a la barra del bar, els seus companys de feina assenteixen. Fa uns minuts estaven parlant del preu del lloguer i d’aquí al preu de la vida i d’aquí a com es maten a treballar i d’aquí a que encara estan de sort de tenir feina. Parlaven de les seves vides, en definitiva, i està clar que pensen que el que passi amb unes eleccions -siguin quines siguin- no les afectarà el més mínim.
Al sistema diria que li és bastant igual la legitimitat que li conferim en forma de participació electoral. No hi ha cap topall d’abstenció a partir del qual estigui previst fer una reflexió profunda ni res per l’estil
Miro per la finestra i penso en aquella altra abstenció, l’abstenció activa, allò de no votar però precisament des d’un posicionament d’alt compromís polític i activisme, no des del passotisme. No votar per no legitimar el sistema. Mai ho vaig entendre gaire. Al sistema diria que li és bastant igual la legitimitat que li conferim en forma de participació electoral. No hi ha cap topall d’abstenció a partir del qual estigui previst fer una reflexió profunda ni res per l’estil. Avui dia, des que van emergir candidatures anticapitalistes, el municipalisme transformador, la nova política i tot això, se sent menys a parlar-ne, de l’abstenció activa. Però des d’una de les taules, una dona se suma a la conversa, ara no em queda clar si es coneixen o no. Diu que ella on creu que no votarà és a les espanyoles, “que es fotin”.
Els de la barra paguen i surten al carrer. Passa un autobús i s’atura a la parada. No l’agafen, travessen el carrer i, malgrat tot, continuen cagant-se en com està tot plegat, giren cap a la dreta.
