Punt de partida: la pandèmia de la covid-19 ha augmentat l’atracció cap al món rural, no tan sols entre persones que hi tenen vincles familiars, sinó també entre les classes mitjanes urbanes atabalades per una vida de ciutat cada vegada més estressant. Per regla general, aquest últim grup no vol deixar enrere aquesta vida urbana sinó ampliar les seves possibilitats, de manera que tendeix a buscar indrets ben connectats per carretera i amb bones connexions telemàtiques; si es troben a menys d’una hora en cotxe de la capital, perfecte. A les zones més afectades per aquesta reocupació dels entorns rurals, la situació implica un augment constant dels preus immobiliaris i la destrucció massiva de terrenys rústics alhora que provoca, per exemple, la reactivació de projectes d’infraestructures com el IV Cinturó, al Vallès.
A les zones més cotitzades de mar o muntanya la pressió urbanitzadora també augmenta: un ressort darrere l’altre, com més sofisticat i exclusiu millor per atraure clientela de renda alta d’arreu, especialment els procedents de les dictadures dels combustibles fòssils. I, per complementar el quadre, a les zones rurals més turistificades, s’intenten muntar jocs olímpics o nous parcs temàtics per al turisme de masses. Evidentment, totes aquestes dinàmiques englobades en el que s’anomena “posar en valor la natura” van en detriment de les condicions de vida de les classes populars que ja habiten de fa anys les comarques afectades.
Els territoris menys turístics tampoc s’escapen de l’afany extractivista del capital. Continuen sent els llocs preferits per a instal·lar-hi incineradores, parcs eòlics i fotovoltaics o macrogranges. A més, s’ha intensificat l’acaparament de terres per part de fons d’inversió i de cacics locals. Les volen per especular amb les subvencions de la Política Agrària Comunitària (PAC) o per convertir-les en grans instal·lacions de cultius agroindustrials (sobretot quan tenen infraestructures hidràuliques dins del seu radi d’acció).
En la seva diversitat i des de diferents enfocaments, els diversos textos aporten, en el seu conjunt, prou elements per plantejar que cal rehabitar el món rural, lluny de la consigna buida i tramposa de la “repoblació”
Però també hi ha altres agitacions: les que intenten “rehabitar el camp buidat”, les que sembren vida, les que creen xarxes locals de suport mutu, les que aposten per regenerar les terres exhaustes pels tractaments amb pesticides i herbicides. En aquesta línia, cada vegada hi ha més grups de persones que estan recuperant terres abandonades, rehabitant masies semienrunades i pobles sencers deshabitats. L’últim és el cas de Fraguas, un llogarret de Guadalajara expropiat durant el franquisme i recuperat l’any 2013. Al principi d’aquest any sis de les repobladores van ser condemnades a costejar la demolició del poble a causa d’una sentència judicial al·lucinant. De fet, una part del que s’obtingui amb les vendes directes del llibre col·lectiu Ensayos de agitación rural (Ediciones del Salmón, 2022) anirà destinat a cobrir fons per a la campanya de suport a “Les sis de Fraguas”.
Ensayos de agitación rural neix fruit de la trobada Rehabitem les ruralitats, celebrada el setembre de 2021 al Ripollès: dos dies de debat i intercanvi entorn de les realitats, les vides i les lluites rurals. L’edició del llibre estira el fil dels debats d’aquelles jornades i alhora incorpora quatre textos de veus properes a les que hi van participar. En la seva diversitat i des de diferents enfocaments aporten, en conjunt, prou elements per plantejar que cal rehabitar el món rural, lluny de la consigna buida i tramposa de la “repoblació”.
El llibre aplega textos de Corsino Vela, assagista i activista autònom llibertari; Miquel Amorós, historiador i editor anarquista; Luis Del Romero Renau, fundador de l’associació de custòdia del territori Recartografias i impulsor de l’ecoaldea Mas Blanco a San Agustín (Terol); Adrián Almazán Gómez, filòsof i activista d’Ecologistes en Acció; Itziar Madina i Sales Santos, autores de Comunidades sin Estado en la Montaña Vasca; Annaïs Sastre Morató, ambientòloga i membre de la Plataforma Transgènics Fora! i de la Xarxa Agroecològica de Catalunya; Isabel Vilalba Seivane, pagesa i secretària general del Sindicato Labrego Galego; el poeta, escriptor i professor de la Universitat de les Illes Balears Fruela Fernández; l’escriptor i activista El Okupilla de monte i Pere López, geògraf, organitzador de les jornades i coordinador del volum. Totes aquestes ponents i les iniciatives que representen posen la subsistència al centre de la vida, no tan sols entesa com l’única manera d’habitar la ruralitat, sinó perquè és l’única que ofereix possibilitats de futur enfront d’un règim capitalista i una agroindústria que ens condueixen directament al desastre.
Una part del que s’obtingui amb les vendes del llibre anirà destinat a cobrir fons per a la campanya de suport a les sis repobladores del poble castellà de Fraguas condemnades aquest any a costejar-ne la demolició
Del volum es dedueix que, en la mesura que augmenten les persones que es dediquen a treballar els camps en sintonia amb la terra, també s’estenen els projectes de coordinació i cooperació de distribució directa dels productes als centres urbans. Al mateix temps, s’estenen models cooperatius entre productores i consumidores com l’anomenada Agricultura Sostinguda per la Comunitat, que alleugeren les condicions de treball de les productores (o, millor dit, de les abastadores).
Però tots aquests brots verds platejats al volum no tindran cap conseqüència transformadora si no venen acompanyats d’una agitació social que aposti per treure l’alimentació del mercat i garantir l’existència digna de totes les persones que treballen la terra i en tenen cura. Un camí que constituiria l’últim sentit d’agitació rural i que ha de passar tant sí com no per l’eliminació de les subvencions de la PAC que mantenen en peu el model agroindustrial.
