Hi ha gent que té poder i gent que té autoritat. D’aquesta segona categoria era clarament la M. Carme Junyent, i em sembla que ho ha demostrat prou bé l’extraordinari ressò que ha tingut la seva mort. Un ressò no pas induït des de dalt pels de dalt (com potser diria l’estimat David Fernàndez), sinó en bona part per tota mena de gent que li reconeixia no pas el poder que no tenia, sinó l’autoritat que s’havia guanyat.
Quan estudiava la carrera de filologia, la Carme es va començar a interessar per llengües que la tradició acadèmica ni tan sols considerava, limitada com estava —i en bona part està— a un grapat d’europees. Ella explicava a vegades alguna reacció de menyspreu i d’incomprensió per part d’alguns professors. O de curiositat i sorpresa, quan era gent més oberta, com la Coloma Lleal, que encara se’n recordava del curiós treball que li va presentar, que em sembla que justament era sobre el gènere en les llengües bantus. Vull dir que la Carme, encara jove estudiant, ja veia més enllà que la majoria, ja proposava coses diferents. Hi ha poca gent capaç d’això. En general, tots anem repetint amb més o menys variacions idees rebudes, marcs mentals fixats i força rígids. És tan còmode tenir raó! Si trenques el marc, potser algun dia et faran homenatges, però d’entrada et miraran com un empestat. Segons en quins contextos, et poden arribar a apedregar.
Potser ha sigut la més capaç de travessar les parets de la universitat i arribar a una gran quantitat de gent que ni és lingüista ni li interessen especialment aquestes coses
La Carme va proposar un marc insòlit, si més no en el nostre entorn, per entendre les llengües. No se’l va pas inventar des del no-res, és clar, no hi ha res que no tingui precedents. Tampoc va ser l’única a fer propostes noves (em venen al cap sense pensar-hi gaire Lluís Vicent Aracil, Rafael Ninyoles o Albert Bastardas), però potser ha sigut la més capaç de travessar les parets de la universitat i arribar a una gran quantitat de gent que ni és lingüista ni li interessen especialment aquestes coses.
El que la Carme ens proposa és una perspectiva global i un ordre lingüístic internacional que qüestiona profundament la mentalitat dominant. Una versió lingüística del pensar globalment i actuar localment. Amb una premissa clara: totes les llengües han de poder perviure perquè totes són, com a manifestacions de la facultat humana del llenguatge, iguals. Perquè totes tenen la capacitat de representar i expressar la totalitat de l’experiència humana, i això inclou molt més que la mitja mentida de “les llengües serveixen per entendre’ns” que sempre treuen a passejar els qui volen dir que t’entenguis amb la seva.
La Carme ens proposa una perspectiva global i un ordre lingüístic internacional que qüestiona profundament la mentalitat dominant. Una versió lingüística del pensar globalment i actuar localment
Ara bé, proposar la pervivència de totes les llengües, independentment de la seva demografia, estatus, tradició escrita o poder polític, significa necessàriament qüestionar l’estat nació i la seva ideologia imperialista. Els estats monolingües del món es compten amb els dits d’una mà, i o bé són minúsculs o bé són excepcionalment homogenis. Tots els estats moderns estan construïts damunt de comunitats lingüístiques i culturals diverses i preexistents, que pretenen assimilar, és a dir, eliminar com a singularitats. Comunitats que, al seu torn, ja eren heterogènies en molts sentits, fins i tot lingüísticament: per més que ens entenguem perfectament, un parlant d’Artà i un de Moncofa són ben conscients de les seves diferències. Per tant, defensar la pervivència de totes les llengües és defensar el dret a la diferència. Per dir-ho en una frase que la Carme estimava especialment: es tracta de conviure sense renunciar a la diversitat, una idea que val per a les llengües, les cultures, les religions, les maneres de viure la sexualitat, la identitat de gènere i el que sigui. Conviure, però. No compartimentar en calaixos estancs on un sempre té raó.
La Carme creia també que la consciència dels parlants i el compromís normalitzat amb l’ús de la pròpia llengua eren essencials per a la preservació. I que el català —per no parlar de l’aranès o la LSC— presenta certs signes d’amenaça, com ara que és la llengua marcada en molts espais del domini lingüístic, els parlants de la qual hi renuncien sistemàticament al més petit signe que el seu interlocutor no la parla (sovint, una simple suposició basada en trets físics), o directament inicien la interacció en castellà perquè és la llengua no qüestionada, la llengua per defecte. També havia constatat, en les moltíssimes hores que es va passar als instituts i altres centres parlant amb estudiants i docents, que això mateix era habitual en el món de l’ensenyament, malgrat la llei que atorga al català la condició de vehicular i malgrat la suposada immersió lingüística. Sovint havia dit que moltes comunitats lingüístiques s’adonen que la seva llengua està en perill quan ja és massa tard, quan la situació és difícilment reversible. I per això creia que calia donar l’alerta quan encara s’hi és a temps. Al començament, va rebre moltes crítiques per aquesta actitud, i se la va acusar d’alarmista i de tenir una posició contraproduent (“qui s’apunta a una llengua en perill?”). Avui molts dels seus crítics han de reconèixer que l’alarma no era en absolut infundada.
Proposar la pervivència de totes les llengües, independentment de la seva demografia, estatus, tradició escrita o poder polític, significa necessàriament qüestionar l’estat nació i la seva ideologia imperialista
Vaig començar per admirar la Carme perquè, a diferència de la majoria dels qui escrivien sobre llengües en l’àmbit catalanòfon (fins i tot els més interessants), ella no parlava només del català i el castellà. Després vaig ser estudiant seu, i al final ens vam fer amics. A la Carme li agradava discutir, intercanviar idees. Ens vam discutir moltes vegades, i no recordo que mai s’enfadés o alcés la veu. Entusiasme en la defensa de les seves idees, sí. Agressivitat, mai.
Una qüestió que ens va portar moltes discussions va ser justament la del gènere. També n’havia parlat amb gent de la Directa, amb la línia de la qual evidentment no estava d’acord. L’any 2010 vam organitzar una jornada amb un títol molt explicatiu: “Visibilitzar o marcar: repensar el gènere en llengua catalana” (era bona, posant títols). L’anomenat (amb poca traça) llenguatge inclusiu o no sexista pretenia donar visibilitat a les dones, invisibilitzades pel masculí genèric. Però en fer-ho, també les marcava. No em ficaré ara en el fangar d’intentar explicar els seus arguments i els meus. Ho faria molt malament i a més no soc tan valent com ella. Però amb una cosa sí que estàvem totalment d’acord: com és que en totes aquelles comunitats lingüístiques en què no hi ha marques gramaticals de gènere, és a dir, amb llengües que, sense proposar-s’ho ningú, són justament com se suposa que hauria de ser el català no sexista, també hi ha patriarcat, discriminació per raons de gènere, homofòbia, transfòbia, etc.?
El que irritava la Carme era que la classe política s’hagués apropiat de la retòrica suposadament no sexista, molt útil com a coartada per fer veure que tenen una política molt feminista i LGTBI+
En tot cas, al marge del fons de la qüestió, el que irritava la Carme era que la classe política s’hagués apropiat de la retòrica suposadament no sexista, molt útil com a coartada per fer veure que tenen una política molt feminista i LGTBI+. I que, a més, imposés aquesta retòrica en multitud de llibres d’estil obligatoris a diferents institucions. D’altra banda, sovint l’aplicació concreta de les formes de visibilitzar era tan grollera i tan desencertada que al final ridiculitzava més que visibilitzar.
En tot cas, la Carme potser no deia ni escrivia “tots i totes” ni res d’això, però vivia i va morir com una dona lliure, autosuficient, inclassificable, directa i sense gaires embuts. I acceptava i estimava la diferència. Si us plau, estimades amigues de La Directa: ja que m’heu donat un espai per parlar de la Carme, no em corregiu el masculí genèric que he fet servir. Permeteu-me aquest petit homenatge a la seva memòria.
