“Tantas veces me mataron, tantas veces me morí, sin embargo estoy aquí, resucitando”, entonant aquesta cançó la mare de la plaça de Maig Elia Espen acomiadava el passat divendres la seva amiga Nora Cortiñas. La lletra és un fidel reflex de la vida d’ambdues i la resta de les seves companyes. “Como la cigarra”, escrita per la poetessa María Elena Walsh i també popularitzada per l’artista Mercedes Sosa, és un dels himnes presents a les rondes del dijous que les mares dels joves desapareguts continuen fent a la plaça de Maig de Buenos Aires quaranta-set anys després de la primera vegada. Nora Cortiñas no se’n perdia una, amb el mocador blanc lligat al cap, el verd pel dret a l’avortament al canell, la foto del seu fill Gustavo al pit i el puny sempre alçat, disposada a escoltar qualsevol que s’acostés a denunciar una injustícia. No en va, se la coneix com la mare de les mil batalles. Paradoxalment, Cortiñas va marxar un dijous, després d’una vida dedicada a la memòria del seu fill i els ideals pels quals va ser desaparegut.
Nora Irma Morales va néixer el 22 de març de 1930 en una família d’origen català que vivia al barri Montserrat de Buenos Aires. Eren cinc germanes. Després d’acabar secundària, es va casar molt jove amb Carlos Cortiñas, amb qui tingué dos fills: Gustavo i Carlos. Mentre que ella es mantenia allunyada de la política, el seu fill Gustavo combinava els estudis d’economia a la Universitat de Buenos Aires amb la militància en la Joventut Peronista (JP). Els primers passos del fill gran en aquest àmbit foren a la Villa 31 amb el pare Carlos Múgica, assassinat més tard pel seu compromís amb les lluites populars de l’Argentina. La mare vivia amb preocupació aquell context i el perill que corria el seu fill. La Setmana Santa de 1977 tota la família va passar uns dies a Mar del Tuyu, on la Nora va anar a la terminal d’autobusos per acomiadar al Gustavo. En aquells moments ja era pare d’un nen i tornava per incorporar-se a la feina. Mai hauria imaginat que aquella seria la darrera vegada que el veuria.
Nora Cortiñas no se’n perdia una, amb el mocador blanc lligat al cap, el verd pel dret a l’avortament al canell, la foto del seu fill Gustavo al pit i el puny sempre alçat, disposada a escoltar qualsevol que s’acostés a denunciar una injustícia
Gustavo Cortiñas va ser segrestat en mans de la dictadura el 15 d’abril de 1977 al municipi de Castelar. La realitat de la seva mare es va transformar per sempre. “Jo era una mare comuna, amb una vida privada, una família i dos fills, els dos estudiants, i, de sobte, quan es van emportar Gustavo vaig sortir al carrer i la meva vida va canviar totalment”, explicava. A partir d’aquell moment la Nora comença a picar totes les portes al seu abast per tal de localitzar-lo, com el bisbat, les comissaries o el ministeri de l’interior. També la de les organitzacions de drets humans que en aquells temps acompanyaven els familiars dels joves que estaven sent segrestats i desapareguts, com la Lliga Argentina pels Drets de l’Home o el Servei de Pau i Justícia (SERPAJ), liderat per Adolfo Pérez Esquivel (Premi Nobel de la Pau de l’any 1980). Amb ell l’acabaria unint una gran amistat per la resta de les seves vides. Però, on ella va trobar el seu lloc definitiu va ser en arribar un dijous de maig de l’any 1977 a una de les primeres concentracions de mares a la plaça de Maig de Buenos Aires, d’on ja no en marxaria mai més.
Aquells van ser anys molt durs per aquestes mares, lluny de les victòries i reconeixement que arribarien més tard. Oposar-se a una dictadura militar que segrestava i feia desaparèixer desenes de joves diàriament comportava uns riscos molt alts. Van ser titllades de boges. El segrest i desaparició de tres de les mares fundadores del moviment, Azucena Villaflor, Esther Ballestrino i María Ponce de Bianco n’és la millor mostra. Però, res acovardia aquelles dones. La primavera de 1977, Cortiñas es plantava davant la porta de la Mansión Seré, a uns carrers d’on ella vivia, i picava amb força a la porta. En aquells anys ja se sospitava el que més tard s’acabaria confirmant, es tractava d’un dels centenars de centres clandestins de detenció, tortura i extermini de la dictadura. Tal com ella mateixa explicaria més tard, la seva intenció era provar d’escoltar si el seu fill es trobava allà dins. Els veïns explicaven que de nit era recurrent sentir els crits dels detinguts. Va ser expulsada del recinte de males maneres. Actualment, com tants altres centres d’aquesta mena, és un espai de memòria, i també el lloc on s’ha velat i acomiadat a aquesta històrica mare de plaça de Maig.
Una mare parida pel seu fill
Cortiñas formava part de Madres de Plaza de Mayo Línea Fundadora, juntament amb Taty Almeida o Mirta Baravalle. Es tracta d’una organització sorgida l’any 1986 arran d’algunes diferències amb la línia dirigida per Hebe de Bonafini, cofundadora de l’associació Madres de Plaza de Mayo. Amb tot, les rondes dels dijous a la plaça continuen sent fins avui dia el punt de trobada per a totes les mares. Però, la vida de la Nora no es va cenyir a la cerca del fill desaparegut i l’exigència de memòria, veritat i justícia pels crims de la dictadura, sinó que va trobar la millor manera d’honorar la memòria del Gustavo fent-se seus els ideals pels quals aquest havia lluitat en vida.
El llegat de Nora Cortiñas és el d’una supervivent que, malgrat morir sense saber què va passar amb el seu fill, ha fet de la tendresa la seva manera de comprometre’s amb les causes justes
Tal com ella i altres mares han explicat sempre, “a les mares de la plaça de Maig les van parir els seus fills”. A partir d’aquí, Norita, com era coneguda afectuosament, va abraçar la defensa integral i militant dels drets humans des de primera línia de cada reclam dels moviments populars de l’Argentina. Ella mai tenia un no per resposta a l’hora d’acompanyar qualsevol causa que considerés justa, ja fossin treballadors reclamant pels seus drets, familiars de víctimes de violència policial o les mobilitzacions per la legalització de l’avortament. “El feminisme no sorgeix d’un dia per l’altre, sobretot per les qui ens vam criar i créixer en una llar masclista”, explicava sobre la seva participació en la mítica marea verda.
Sumat a tot això, si un fet ha caracteritzat Nora Cortiñas és el seu compromís internacionalista. Aquest l’ha dut a viatjar arreu del món per donar suport a tota mena de causes, des del reclam de justícia per a Berta Cáceres a Hondures, fins a les mares i dones al Kurdistan, dels refugiats sahrauís als campaments de Tindouf, a les mares dels assassinats com a falsos positius a Colòmbia. La llista és interminable: Xile, Brasil, Bolívia, Wallmapu, Cuba, Haití, Chiapas, Euskal Herria, Japó… I enmig de tot això no hi va faltar la terra dels seus orígens familiars, Catalunya. Al juliol de l’any 2019 va participar d’unes jornades sobre desobediència civil organitzades per Òmnium Cultural, d’una trobada amb H.I.J.O.S. Barcelona i també va visitar Jordi Cuixart a la presó. “Estem en la mateixa lluita, la de l’alliberament dels pobles i el seu dret a l’autodeterminació, això és el que hem defensat sempre les mares”, explicava en el marc de la trobada a Lledoners.
La que venia a tot arreu
“Més que Norita li hauríem de dir Norota, és gegant”, afirmava Sergio Maldonado, a qui aquesta mare va fer costat en tot moment després de la desaparició seguida de mort del seu germà Santiago l’any 2017. “A mi m’agradaria simplement que em recordessin i diguessin, ‘Te’n recordes de la Nora? Ui, venia a tot arreu’”, explicava en vida. I així ha estat fins a l’últim moment. Els darrers mesos denunciant el negacionisme respecte als crims de la dictadura del nou govern argentí, “si volen esborrar els avanços aconseguits, ens trobaran al carrer”, assegurava Cortiñas. També, com no podia ser d’una altra manera, amb la bandera palestina en mà exigint la fi del genocidi a Gaza.
“Forta per enfrontar el poder i tendra per abraçar-te i acompanyar-te”, així és com la descrivia Alberto Santillan, pare de Dario Santillan, assassinat juntament amb Maximiliano Kosteki a la massacre d’Avellaneda de l’any 2002, causa que aquesta lluitadora incasable també va fer seva. Aquest és el llegat de Nora Cortiñas, el d’una supervivent que malgrat morir sense saber què va passar amb el seu fill, ha fet de la tendresa la seva manera de comprometre’s amb les causes justes. Una forma d’entendre el món que es resumeix en la consigna plena d’esperança amb la qual acabava totes les seves intervencions dels dijous a la plaça: “hasta la victoria siempre, ¡venceremos!”. Que així sigui, Norita.
