El govern ha anunciat l’adquisició de més d’un miler d’habitatges en mans d’InmoCaixa, que forma part del hòlding financer de la Fundació la Caixa. Aquests se sumen a operacions anteriors amb la mateixa propietat, fins a arribar a un total de més de 1.900 habitatges que passen a mans públiques. Però com hem arribat fins aquí? I per què la Generalitat s’ha de gastar 87 milions d’euros en aquesta compra?
La història comença la primera dècada dels anys 2000. L’Obra Social La Caixa va construir més d’una trentena de promocions d’habitatge protegit a diversos municipis de Catalunya, a través de convenis amb els ajuntaments (sovint en sòl públic) i aprofitant ajudes públiques milionàries. Durant aquests vint anys, els llogaters que hi vivien han hagut de suportar clàusules abusives als contractes de lloguer que incrementaven fraudulentament el preu. Entre d’altres, se’ls imposaven assegurances d’impagament obligatòries, el pagament de totes les reparacions, drets de connexió a serveis i subministraments, repercussió de despeses generals, IBI, penalitzacions diverses, etc.
En paral·lel, el reglament exigia avals en els contractes i un mínim d’ingressos, la qual cosa va portar a expulsar dels pisos a les famílies amb menys ingressos. També han patit una manca absoluta de manteniment i imposicions tan insòlites com haver de tenir la nòmina domiciliada a La Caixa o, fins i tot, no permetre que les dones constessin com a titulars del contracte (en el cas de parelles d’home i dona).
L’Obra Social La Caixa va construir més d’una trentena de promocions d’habitatge protegit, a través de convenis amb els ajuntaments i aprofitant ajudes públiques milionàries
Aquestes promocions només eren de protecció oficial durant un temps. A través de diferents fases i calendaris, les promocions immobiliàries han anat perdent la qualificació normalment al cap de deu anys, o vint en alguns casos. No és un fenomen excepcional: més de 28.000 pisos deixaran de ser de protecció oficial a Catalunya els pròxims cinc anys, segons dades de la Generalitat de Catalunya.
Quan ha arribat la desqualificació, la Fundació la Caixa (que va assumir els habitatges de l’antiga Obra Social) ha repetit sempre la mateixa pràctica: fer fora les famílies de casa seva quan se’ls acabava el contracte per poder vendre el pis buit a preu de mercat. Inicialment, aquestes promocions s’havien anunciat com a “lloguer amb opció de compra”, una possibilitat que posteriorment es va retirar dels contractes. Entre 2021 i 2024 es van produir les primeres expulsions, sense oferir la possibilitat de compra. Quan es van adonar que no els era tan fàcil buidar els habitatges massivament, van començar a oferir als llogaters comprar el pis. L’única alternativa per quedar-se a casa era pagar el pis a preus prohibitius i endeutar-se, evidentment, amb la mateixa entitat bancària. O compres el pis, o et desnonem.
La resistència i la lluita sindical
Davant d’això, llogaters d’aquestes promocions van decidir plantar cara al que és el més gran tenidor d’habitatge de tot Catalunya. Des de l’any 2022, als blocs d’arreu del país s’han organitzat assemblees, formacions, brigades i accions de protesta. La problemàtica s’ha traslladat als plens municipals dels respectius ajuntaments, en diverses manifestacions i fins i tot als jutjats, on el Sindicat de Llogateres ha presentat dues demandes col·lectives sense precedents, per eliminar les clàusules abusives i recuperar part dels diners pagats en concepte d’IBI.
La retenció temporal de la renda podria esdevenir en el futur una eina reconeguda amb encaix legal propi per reequilibrar una relació tan desigual com és el lloguer
L’últim pas ha estat una vaga de lloguers iniciada aquesta primavera amb una setantena de famílies de Sitges, Banyoles, Sentmenat i Palau-solità i Plegamans. Posteriorment, s’hi han sumat blocs de Terrassa, Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat i Lleida, fins a superar el centenar de famílies en vaga. Les persones en vaga dipositen el seu lloguer en un compte comú, en comptes de pagar-lo directament a l’empresa propietària, amb una consigna molt clara: fins que la Fundació la Caixa no segui a negociar, no veurà ni un duro. Aquesta esdevé la primera prova a gran escala d’una eina de pressió com és la retenció temporal de la renda, que podria esdevenir en el futur una eina reconeguda amb encaix legal propi per reequilibrar una relació tan desigual com és el lloguer.
Treure l’habitatge del mercat
Des de l’inici del conflicte, les reivindicacions han anat més enllà de la retirada de les clàusules abusives, la renovació dels contractes i el retorn de les quantitats pagades de més. Calia sobretot aturar les expulsions i la pèrdua d’habitatge protegit. La Caixa va decidir vendre tots els immobles, que haurien passat a mans privades, fos a mans de particulars o de noves empreses rendistes, i al mercat “lliure”. Així, l’única manera d’aconseguir evitar les expulsions i la privatització era que els pisos passessin a mans públiques, i aquesta ha estat la reivindicació central dels llogaters que els ajuntaments també s’han fet seva.
L’única manera d’aconseguir evitar les expulsions i la privatització era que els pisos passessin a mans públiques, i aquesta ha estat la reivindicació central dels llogaters
En el context de l’actual pla 50.000 de la Generalitat per ampliar el parc d’habitatge públic, el Sindicat de Llogateres hem insistit repetidament que aquest creixement s’ha de fer no només, ni principalment, a través de la construcció. La compra és una alternativa més barata, més ràpida, amb menys impacte mediambiental i que esgarrapa més terreny al mercat privat. Es podria replicar que aquests pisos adquirits ja eren protegits fins ara i, en la seva majoria, ja hi viu gent. La resposta, però, és senzilla: si no s’haguessin comprat, tindríem 1.700 pisos protegits menys i 1.700 famílies expulsades de casa seva. Tot això també hauria suposat una despesa pública important.
Algunes veus també assenyalen que amb aquesta compra s’està pagant de nou el que ja va ser construït amb fons públics. Al cap i a la fi, l’Obra Social La Caixa va rebre ajudes en el seu moment sota diverses fórmules: subvencions directes a la seva promotora, cessions de terrenys, beneficis fiscals en impostos locals de diversos municipis i subsidis als préstecs convinguts (crèdits de La Caixa a la seva pròpia promotora), a més del lloguer cobrat durant anys. Però la responsabilitat d’aquest negoci rodó cal assenyalar-la en els responsables polítics que (des de governs de molts colors polítics) van cedir sòl públic i donar subvencions milionàries per fer uns pisos protegits que es perdrien al cap de poc.
Si existissin mecanismes de confiscació forçosa, aquests pisos es podrien recuperar a cost zero després del mal ús de l’habitatge protegit
El que han fet els llogaters i el mateix Sindicat ha estat, precisament, denunciar aquesta pràctica generalitzada i posar sobre la taula la qüestió de la pèrdua d’habitatge protegit. Hem portat La Caixa als tribunals per les seves pràctiques i hem impulsat canvis normatius per evitar que això es repeteixi —com la qualificació indefinida de l’habitatge protegit, o l’allargament de les qualificacions actuals en zones amb mercat d’habitatge tens. Gràcies a tot això, hem esguerrat els plans de la Fundació la Caixa de vendre’s aquests pisos a preu d’or.
Si existissin mecanismes de confiscació forçosa, aquests pisos es podrien recuperar a cost zero després del mal ús de l’habitatge protegit. A falta d’això, però, hem aconseguit gràcies a la lluita dels llogaters que els preus d’aquesta compra hagin estat molt per sota de mercat. Pretenien vendre els pisos situats a Sentmenat a 230.000 euros cadascun, per exemple, però s’han vist obligats a vendre’ls a la Generalitat per menys de 45.000.
Aquestes són les ironies del mercat d’habitatge i la lluita llogatera: un bloc de veïns en lluita, amb pancartes a la façana, suport d’ajuntaments i entitats, i famílies en vaga de lloguers és menys rendible. Potser això tan abstracte de “desmercantilitzar l’habitatge” comença amb un domàs penjat d’un balcó que proclama: “vaga de lloguers contra la Caixa”.
