Després que el govern de Donald Trump dictés una ordre executiva el 2025 en què considerava l’anomenat moviment antifa com a grup terrorista, l’historiador en drets humans, activisme i extrema dreta, Mark Bray, va decidir marxar del seu país. Aquest investigador nascut el 1980 a Nova York havia escrit el 2017 un llibre Antifa. El manual antifascista (publicat en castellà per Capitán Swing) que el va posar a la diana de l’extrema dreta i pel qual va rebre múltiples amenaces. Conversem amb ell sobre la situació d’uns Estats Units cada vegada més tensionats per la implantació d’un règim feixista i racista, i parlem sobre qui està lluitant contra el govern de Trump.
A l’octubre et vas exiliar a l’Estat Espanyol. Pots explicar els motius que et van portar a fer-ho?
La meva parella i jo portàvem temps amb por veient tot el que estava passant durant el primer any del segon mandat de Trump. A l’agost vam tenir converses sobre quin era el millor moment per marxar i on aniríem. No obstant això, la idea es va materialitzar després de l’assassinat de Charlie Kirk. Trump va decidir sense proves que havia estat l’esquerra. I uns dies després va promoure una ordre executiva on s’establia que el moviment antifa era un grup terrorista, encara que ni és un grup ni és terrorista. Al cap d’uns dies, uns influencers destacats van començar a atacar-me a través de la xarxa social X, dient que era un professor terrorista perquè havia escrit un llibre titulat Antifa, el 2017. Als Estats Units soc la persona més coneguda amb una connexió explícita amb aquest terme usat per atacar l’esquerra. Poc després la secció local del grup d’extrema dreta fundat per Kirk, Turning Point USA va escriure una petició a la universitat on treballo perquè m’acomiadessin. A principis d’agost, Fox News va escriure un article sobre aquesta petició que tenia menys de 100 signatures. En les hores següents vaig rebre nombroses amenaces de mort i una d’elles incloïa la direcció de casa meva. L’endemà algú va publicar la meva adreça a X amb informació sobre la meva família. En un país amb moltes armes i pocs dies després de l’assassinat de Kirk, vaig sentir molta por i vaig decidir marxar amb la meva parella i els meus fills a Madrid. Originalment, el meu pla no va ser anunciar-ho. Vaig voler sortir sense dir res a ningú, després de rebre el permís del meu departament per fer classes en línia. El que va ocórrer va ser que vaig haver d’explicar-ho als meus estudiants per la diferència horària, un estudiant va compartir aquesta informació i a l’algú de l’extrema dreta va fer pública la meva marxa.
Et vaig sentir dir a principis d’any que a l’estiu volies tornar als Estats Units. Després del que ha passat a Minneapolis amb la persecució i repressió d’ICE contra persones migrades, encara creus que podràs tornar?
No n’estic segur, però no vull perdre el meu treball. Al setembre, la paraula antifa estava en el centre de la retòrica del govern de Trump. Deien que antifa eren terroristes i l’esquerra era antifa. Ara es pot veure amb Renée Good o amb Alex Pretti que ja no usen el terme i directament diuen que són terroristes. Aleshores, per mi potser és millor que no utilitzin aquesta paraula. Ara espero que l’extrema dreta oblidi el meu nom. Als Estats Units és molt fàcil buscar la direcció d’algú, però es poden fer coses perquè el teu nom no estigui vinculat a una casa. Vull tornar, vull continuar amb la meva vida, vull que els meus fills puguin veure als seus avis.
L’extrema dreta està més forta ara que quan vas decidir marxar?
“Minneapolis ha rebut molta atenció, però en altres ciutats de tot el país, també estan caçant immigrants”
No crec que la resposta sigui simple. D’una banda, la situació és pitjor, òbviament ICE està detenint no solament immigrants sense papers, sinó immigrants amb papers. Han mort dues persones al carrer i n’han matat més als seus centres de detenció. Minneapolis ha rebut molta atenció, però en altres ciutats de tot el país, com per exemple, New Brunswick, la ciutat on està la meva universitat, també estan caçant immigrants. Al mateix temps, és obvi que aquestes accions no tenen molta popularitat entre la societat. Les enquestes mostren que la majoria està en contra, incloent-hi molts republicans. De fet, es pot veure en el discurs de Trump que ha dit que fan falta accions més suaus i ha acomiadat el líder d’ICE a Minneapolis, Gregory Bovino. Això no significa que la situació sigui millor, però mostra com el govern de Trump entén que està perdent la batalla de l’opinió pública. Què significa això per al futur? Pot significar que Trump perdrà i que en els pròxims mesos, la resistència popular guanyarà, però també pot ser que Trump decideixi fer alguna cosa per evitar una derrota en les eleccions de mig mandat de novembre. Si hi ha eleccions reals, el partit republicà perdrà. Els republicans, però, han arribat a dir que enviaran ICE o soldats a protegir les eleccions. Un context així és molt perillós.
Des d’una perspectiva històrica creus que podem comparar els Estats Units amb una dictadura feixista com l’Alemanya nazi, o almenys dir que es troba en un pas previ a ser-ho?
“MAGA és un moviment feixista i el govern de Trump vol establir un règim autoritari amb una influència forta d’aquesta tradició”
Crec que una mica, sí. Abans del segon mandat de Trump, vaig decidir pensar en uns criteris per a avaluar si un país estava anant cap al feixisme. El primer va ser l’estatus dels drets: la seva qualitat, qui en té, etcètera. El segon va ser la creació d’institucions paral·leles a l’estat com va succeir a l’Alemanya de Hitler amb la Gestapo i els camps de concentració que existien sota el control del partit nazi, no sota l’estat alemany. El tercer va ser l’ús d’una retòrica d’emergència per justificar el control total i l’aparició d’un suposat home fort per dur-ho a terme. Hem vist passos importants en els tres. Encara que ICE no és una força fora de l’estat, actua d’una forma paramilitar i no està sotmès a massa control. Els agents tenen màscares, no tenen noms a l’uniforme i usen camps de concentració. Jo crec que és un terme legítim per a parlar d’aquestes presons perquè allí els presos no tenen drets. No poden parlar amb els seus advocats. Hi ha una tàctica de moure’ls cada dos dies perquè sigui molt difícil de buscar-los per als seus advocats i les seves famílies, tenen condicions horribles… Tanmateix, la història no és una fórmula i el present mai és igual que el passat. Podem parlar de tendències. Al meu entendre, MAGA (Make America Great Again) és un moviment feixista i el govern de Trump vol establir un règim autoritari amb una influència forta d’aquesta tradició.
Feixisme barrejat amb neoliberalisme?
“El Partit Demòcrata té més por a l’esquerra del seu partit que al feixisme”
Crec que durant l’època de Mussolini i Hitler era possible guanyar força a través de la crítica al capitalisme sense límits i parlant de la necessitat de promoure el benestar de la nació en comptes dels interessos dels capitalistes. Òbviament en el context d’Alemanya, era un discurs lligat a l’antisemitisme. Amb Trump hem vist alguna cosa semblant sense arribar a aquest extrem. Els seus aranzels són una resposta al neoliberalisme, ha articulat crítiques a uns tractats de lliure comerç i ha criticat les guerres a l’Iraq i l’Afganistan. L’ascens de Trump no s’entendria sense els fracassos del Partit Demòcrata que ha donat suport a la guerra i al neoliberalisme que ha danyat la classe obrera estatunidenca. En comptes d’una resposta de l’esquerra tenim una resposta de l’extrema dreta dient que protegirà la nació americana a través d’aranzels i de l’aïllacionisme. Això és mentida com hem vist a Veneçuela o Groenlàndia.
Malgrat que aquí sempre ens arriba la derivada fosca dels Estats Units, també existeix un moviment antifeixista. Qui l’integra i com es relaciona amb el Partit Demòcrata?
“Als Estats Units hi ha un moviment antifeixista de masses”
Des de 2016 fins a 2019 els grups antifeixistes eren al carrer, lluitant contra grups d’extrema dreta. Després van deixar de fer-ho perquè la majoria dels grups d’ultradreta ja no eren al carrer. Ara quan parlo d’antifeixisme em refereixo al moviment en contra d’ICE. En aquest sentit, per exemple, hem vist xarxes de suport mutu i solidaritat, o formes d’autodefensa comunitària, amb un paper fort dels sindicats que van organitzar una vaga general a Minneapolis i on diferents esglésies tenen un paper destacat donant menjar a famílies immigrants o portant-les amb cotxe al metge. Hi ha grups que s’encarreguen de perseguir els agents d’ICE gravant les seves accions… Per a mi, aquest és el moviment antifeixista als Estats Units. És un moviment antifeixista de masses. Els líders del Partit Demòcrata estan en el centre de l’espectre polític. Tenen por de ser considerats antipolicia. Tenen por de ser considerats febles en la qüestió de la immigració. Fonamentalment, tenen més por a l’esquerra del seu partit que al feixisme. Per a mi, aquest moviment antifeixista existeix des de baix en comunitats, llocs de treball o sindicats.
Has parlat d’una cosa que aquí és molt desconeguda: la batalla pel carrer entre extrema dreta i esquerra. Qui hi ha darrere dels grups antifeixistes?
“Fa deu anys ser feixista era tabú, ara ja no”
El cas més famós va ser Charlottesville on la resposta de l’esquerra va estar liderada principalment per grups autodenominats antifa, encara que també hi havia grups antiracistes o estudiantils. La seva victòria va ser publicar la informació personal dels líders feixistes i nazis. A Charlottesville, va haver-hi una marxa d’extrema dreta a la nit amb torxes on els assistents anaven sense màscares. Llavors, va ser molt fàcil buscar les identitats d’aquests homes. Alguns van ser acomiadats dels seus treballs i atacats públicament. Un any després, el 2018 va haver-hi un intent de fer una segona manifestació, però els líders dels grups de l’extrema dreta van dir als seus seguidors que era millor no participar-hi i els que ho van fer, anaven amb màscares a l’estil d’ICE. Ara aquesta forma de doxing a l’extrema dreta no té tanta força perquè no hi ha un tabú fort de ser un feixista com el que hi havia fa deu anys. En aquesta època, la majoria d’aquestes batalles es produïen en el nord-est del país, a Califòrnia, Portland, Oregon o l’estat de Washington.
Al teu llibre Antifa sobrevolen dues idees. La primera, que és necessària una acció directa contra el feixisme. Quin tipus d’accions necessitem avui?
“Els grups d’extrema dreta que abans es combatien al carrer ara estan a la Casa Blanca”
Quan vaig escriure el llibre va ser en un context molt diferent i parlava d’un antifeixisme preventiu, quan els grups de l’extrema dreta estaven fora del poder. Ara són a la Casa Blanca i la resistència de grups antifa en contra grupets de la de la ultradreta ara no té tanta importància. Actualment, estem entre aquest moment d’antifeixisme preventiu i la lluita obertament antifeixista, com va succeir en la Guerra Civil Espanyola o durant la Segona Guerra Mundial. Espero que més a prop de l’antifeixisme preventiu que de la guerra. Ara, la lluita als Estats Units es dirigeix contra els agents federals. En aquest context, l’antifeixisme implica usar els nostres cossos per frenar els intents de detenir a persones immigrant, davant dels vehicles d’ICE o tirar boles de neu com vam veure a Minneapolis… Per a mi és un exemple interessant d’una acció que no és exactament violenta, però no manca de violència. Poden semblar accions sense importància però són molt perilloses perquè Alex Pretti i Renée Good van ser assassinats sense fer res d’això. Cal usar el cos contra ICE i també organitzar campanyes en contra de les institucions i empreses que ajuden aquesta policia.
Als Estats Units es contempla la possibilitat d’una guerra civil?
“En dos o tres anys potser no hi ha una guerra civil oberta, però sí conflictes més locals”
Des que visc a Madrid m’han fet moltes vegades aquesta pregunta. Fa deu anys hauria dit que no, però ara ja no sé. Ara hi ha estats demòcrates que estan fent polítiques pròpies, per exemple en termes de salut. També es pot veure com la Guàrdia Nacional estatal de Minneapolis va ser activada pel governador de l’estat, encara que finalment no va intervenir contra ICE. No és difícil pensar en una situació en què hi ha forces d’un estat demòcrata en conflicte amb agents federals. No crec que estiguem a prop d’una cosa així, en dos o tres anys potser no hi ha una guerra civil oberta, però sí conflictes més locals.
La segona idea que sobrevola el teu llibre és la falta d’unitat que existeix en l’esquerra. Creus que la unitat és important?
Depèn del que signifiqui la paraula unitat. Crec que en lluites importants com l’antifeixista és necessari establir unitat d’acció i de solidaritat. Això no significa que no puguem tenir discussions sobre tàctiques i estratègies, però crec que hem de tenir unitat perquè cap grup, ideologia, partit o sindicat té força per si sol. En la història d’aquests intents hi ha més fracassos que èxits, però per mi els grups antifeixistes de les dècades recents han mostrat exemples d’aquesta solidaritat. La resistència és la meva esperança. Hi ha milers de persones que no són activistes, no tenen experiència en organitzacions polítiques i que volen aprendre quina és la millor manera d’actuar contra ICE. Milers de persones participant en xarxes de suport mutu i solidaritat amb immigrants. Espero que en deu anys tinguem una societat més a l’esquerra, una societat amb més experiència en la lluita. És cert que aquestes formes de resistència no van aparèixer de sobte perquè tenen vincles amb moviments com Black Lives Matter, Occupy Wall Street o les lluites en solidaritat amb Palestina.
