La coberta de Dins el riu, entre els joncs descriu el llibre com “la primera novel·la que tracta de la División Azul des d’un punt de vista català”. El seu autor, Antoni Munné-Jordà (Barcelona, 1948), ha escrit un text inspirat, en part, en la història del seu pare i del seu tiet, i a partir de les notes que ha anat aplegant des de feia anys. En el pròleg, Munné-Jordà afirma que “és només un aplec de dades i documents, enfilats per una narració poc o molt unitària”. Però no hauríem de deixar-nos convèncer per la seva modèstia: a diferència d’altres novel·les històriques, l’afany documental de Dins el riu, entre els joncs no resulta cap llast a l’hora de llegir el llibre. L’escriptor entrellaça tres testimonis d’una lleva de divisionaris procedents de Catalunya, cadascun amb els seus motius personals per allistar-se, amb la seva pròpia veu i el seu propi estil, sense que això es tradueixi en una narració que avança mecànicament i grinyola.
En combinació amb retalls de premsa i enregistraments radiofònics, Dins el riu, entre els joncs segueix la història de la formació de la División Española de Voluntarios –coneguda com a División Azul per la camisa blava dels falangistes que en van formar part–, la divisió de voluntaris que va donar suport a l’Exèrcit nazi a la campanya russa durant la Segona Guerra Mundial; les disputes internes entre els capitostos de la Falange Española i els militars; la relació –menys cordial de l’esperada– amb l’exèrcit alemany des de la instrucció al campament de Grafenwöhr fins a la campanya al front oriental. No es tracta d’una visió simplista: l’autor recorda com molts dels “voluntaris” no es van allistar per convicció ideològica anticomunista o per venjar la mort d’un familiar durant la guerra civil, sinó que ho van fer per intentar “netejar” el seu expedient personal d’antecedents o per evitar la dissort de familiars que havien estat considerats “poc afectes al règim” (com va ser el cas del cineasta Luis García Berlanga, el pare del qual havia estat Governador Civil a València durant la Segona República).
“En los días definitivos para el futuro sosiego de Europa, camaradas nuestros llevan banderas españolas por los caminos que conducen a Moscú. Banderas españolas y yugos y flechas que, al lado de lictores y swásticas, se clavarán en el corazón mismo de la rota amenaza comunista”, va arribar a escriure el diari falangista ‘Arriba’
Munné-Jordà descriu amb detall les penúries dels soldats de la División Azul durant l’intent d’invasió de la Unió Soviètica: des de temperatures que podien assolir gairebé els quaranta graus sota zero fins l’assot continu dels partisans i les ofensives de l’Exèrcit Roig, que s’havien de repel·lir amb batalles cos a cos i a baioneta perquè els fusells es congelaven i deixaven de funcionar. També el menyspreu de les tropes alemanyes, que els utilitzaven com a carn de canó “per tapar forats i resoldre situacions compromeses lluny dels fronts més vistosos, només com a auxili de les forces de la Wehrmacht i sense cap cobertura aèria als moments crítics”. A mida que avança el relat, la fanfarroneria dels falangistes a l’inici de la campanya es va fonent i tot el que queda és un munt de fang (rasputitsa en diuen, en rus), brutícia, polls, cadàvers esquarterats pel foc d’artilleria o momificats pel fred –congelats fins i tot es van fer servir de parapet–, soldats mutilats per les bombes de mà o l’efecte de la congelació, tot plegat molt lluny de l’heroïcitat que hom li presuposa a la guerra quan se somnia des de la comoditat d’una butaca, ben lluny del front.
“Tu havies cercat la redempció deixant-te enrolar en aquesta expedició insensata, amb l’objectiu d’assolir al capdavall una fita més alta, una vida al servei del que desitjaves, però cada vegada més envescat constataves que no hi havia cap escapatòria possible, si eres dins la guerra, no en podies sortir impune”, es diu a si mateix un dels personatges de la novel·la. Les autoritats franquistes van fantasiejar a l’inici de la guerra en desfilar triomfalment per les avingudes del Moscou conquerit pel Tercer Reich: “En los días más definitivos para el futuro sosiego de Europa, camaradas nuestros llevan banderas españolas por los caminos que conducen a Moscú. Banderas españolas y yugos y flechas que, al lado de lictores y swásticas, se clavarán en el corazón mismo de la rota amenaza comunista”, va arribar a escriure el diari falangista Arriba. “Rusia es cuestión de un día, para nuestra infantería”, cantaven els divisionaris al principi de la campanya. El somni, però, va quedar en desfeta: 4.954 soldats morts, 8.700 ferits i 372 presoners. Aquells que van tornar es van trobar amb una recepció freda, després que Franco decidís canviar les aliances internacionals per salvar-se a si mateix i la seva dictadura. Dins el riu, entre els joncs contribueix a omplir el buit en literatura en llengua catalana sobre aquesta desfeta.
