La sempre difícil vida del cubà de peu s’ha convertit, en els darrers mesos, en un autèntic infern. Sense electricitat ni aigua durant la major part del dia i amb l’esgotament provocat per unes altes temperatures nocturnes que fan impossible conciliar la son, per les llargues caminades fins al lloc de treball i per una dieta precària i insuficient, fruit de l’escassetat d’aliments, els baixos salaris i les creixents dificultats de conservació, refrigeració i transport. A tot això cal afegir la por i la incertesa de qui sent que la intervenció militar del seu país ha deixat de ser una apel·lació abstracta en discursos revolucionaris per convertir-se en tema recurrent de tertúlies televisives i converses de cafè.
Les causes d’una situació tan difícil no són ni úniques ni recents. En un lloc destacat de l’anàlisi cal situar el caprici i la ingerència imperialista d’un veí que mai no va tolerar el model polític i econòmic de Cuba
Les causes d’una situació tan difícil no són ni úniques ni recents. En un lloc destacat de l’anàlisi cal situar el caprici i la ingerència imperialista d’un veí que mai no va tolerar el model polític i econòmic de Cuba, que sempre va buscar derrocar-lo i que ha decidit apujar l’aposta de la ignomínia amb un inèdit setge petrolier i un renovat embargament que busquen, aquesta vegada sense complexos ni subterfugis, l’asfíxia i el col·lapse total de la més gran de les Antilles; davant la sorprenent connivència i silenci de la comunitat internacional. Tanmateix, qualsevol anàlisi honesta ha de reconèixer també que la crisi a Cuba va començar molt abans del 3 de gener de 2026, amb la captura de Nicolás Maduro, i que és el resultat d’una successió de xocs externs –crisi econòmica a Veneçuela, pandèmia de Covid– i d’errors governamentals, com la paralització del procés de reformes al VII Congrés del Partit Comunista de Cuba l’any 2017 o l’aprovació de l’ordenament monetari l’any 2020, coincidint amb una caiguda històrica del PIB, per citar només alguns dels més rellevants.
Des d’aleshores, la situació no ha fet més que agreujar-se, en una dinàmica en què les múltiples crisis, econòmica, social, energètica i migratòria, no han deixat de retroalimentar-se, enfonsant l’ànim i la paciència del poble cubà i aplanant el camí perquè els Estats Units d’Amèrica (EUA) assestessin el cop definitiu al seu etern rival, a qui ara veuen estès a la lona i completament desorientat.
Negociació amb els Estats Units i anunci de reformes
Enmig d’aquesta forta pressió i de les converses mantingudes amb l’Administració Trump, el passat 19 de juny l’Assemblea Nacional del Poder Popular aprovava un paquet de 176 mesures, agrupades en 23 eixos, amb les quals es pretén impulsar el sector privat, reformar el sistema de direcció de l’economia i l’empresa estatal –que es podrà convertir en una societat per accions–, i concedir més protagonisme al lliure mercat i al poder local. Un programa que, en un altre moment, podria valorar-se com encertat en el diagnòstic i esperançador però que, ara, probablement arriba tard i pot resultar completament irrellevant. Una anàlisi més optimista convida a entendre les mesures anunciades com a part de les negociacions, com un necessari gest d’obertura, de reconeixement dels errors passats i de propòsit d’esmena; o com un intent justificat d’acompanyar les mesures d’urgència amb un programa de reformes a llarg termini que marqui el nou rumb i es proposi corregir alguns dels problemes endèmics del model econòmic cubà.
Tanmateix, allò que ja no podrà ser el programa de reformes anunciat és una palanca per a la superació autònoma de la crisi. I és que, com assenyalen economistes cubans com Pedro Monreal, la sortida de l’actual crisi ha de ser política i passa necessàriament per la negociació amb els EUA i per l’esquema de reinserció internacional que resulti d’aquestes negociacions. Perquè de res serveix millorar l’eficiència del motor quan ja no és possible aconseguir benzina. Aquest és el principal problema de Cuba en aquests moments, i no només en sentit metafòric.
Les pretensions reals de Donald Trump
Per tot això, la primera de les preguntes que s’hauria de fer qualsevol analista interessat en el futur de Cuba no hauria de ser pel potencial productiu del paquet de reformes sinó per les pretensions reals dels EUA. Certament, no disposem d’una resposta clara a aquesta pregunta, però si tenim en compte la història del conflicte, les declaracions públiques realitzades en els últims mesos, la personalitat del president Trump i el modus operandi mostrat per la seva Administració fins ara, no és estrany esperar que l’actual estratègia de pressió acabi amb algun tipus d’acord que inclogui, d’una banda, cessions polítiques d’elevat valor simbòlic –com el cessament de Miguel Díaz-Canel, la fi de GAESA, canvis en el model econòmic o l’aprovació d’indemnitzacions pels actius expropiats després de la Revolució–, que puguin ser venudes com la victòria històrica que no van aconseguir 65 anys de bloqueig; i, de l’altra, un conjunt de concessions i beneficis econòmics que poden anar des de la venda o intercanvi d’actius fins a l’entrada d’inversions en sectors d’especial interès per als EUA, com el turístic o el miner, facilitant l’accés a recursos estratègics com el níquel o el cobalt.
La primera de les preguntes que s’hauria de fer qualsevol analista interessat en el futur de Cuba no hauria de ser pel potencial productiu del paquet de reformes sinó per les pretensions reals dels Estats Units
Des d’aquesta delicada posició i amb un capital polític en mínims històrics, el gran repte per al govern cubà passa per aconseguir un acord que satisfaci els anhels imperialistes dels EUA, atengui les urgències d’una població exhausta, reinsereixi internacionalment el país i pugui ser explicat com a mínimament respectuós amb la seva sobirania. Un equilibri gens fàcil d’aconseguir.
