Pels volts de l’any 450 abans de Crist, l’historiador i geògraf grec Heròdot va descriure Egipte com un regal del Nil, veritable origen de la vida del territori. Però més enllà de la terra dels faraons, al llarg dels segles el Nil ha estat també un regal per a tots els pobles que han habitat la seva extensa conca, i que han trobat en el riu una font d’on poder beure, pescar, cultivar la terra, obtenir energia o entretenir-se.
Considerat per a molts el riu més llarg del món, el Nil s’estén uns 6.650 quilòmetres i compta amb una conca hidrogràfica que cobreix vora el 10% de la superfície de l’Àfrica. Tot i això, el seu cabal és notablement inferior al dels altres grans rius del continent, i carrega només entorn el 5% de l’aigua que porta el riu Congo o la meitat de la del riu Níger, que respectivament són el segon i el tercer rius més llargs de la regió. Pel que fa als seus afluents, el riu es divideix en el Nil Blau, que neix a Etiòpia i és el més cabalós, i el Nil Blanc, que arrenca a la zona dels Grans Llacs de Ruanda i Burundi. No és fins a arribar a Khartum, la capital del Sudan, que els dos tributaris s’uneixen per continuar el seu curs cap a Egipte fins al mar Mediterrani.
Tot i travessar onze països, el Sudan i Egipte són els que depenen més del riu
Malgrat travessar onze països, el Sudan i sobretot Egipte són els que depenen de forma més crítica del Nil. Per això, el control de la seva aigua ha estat tradicionalment una qüestió clau a l’hora de definir les relacions entre els països de la conca, una importància que va creixent amb el pas del temps a causa de factors com l’augment de la població i el canvi climàtic, que converteixen l’aigua en un recurs cada vegada més escàs i més preuat.
Des de 1959 la gestió d’aquestes aigües està lligada –a la pràctica– a un acord signat entre el Caire i Khartum que beu essencialment de dos acords previs elaborats durant l’època colonial. Etiòpia es considera la gran perjudicada de l’acord, que denuncia que afavoreix injustament el Sudan i Egipte, però durant dècades l’statu quo del Nil s’ha mantingut. Tot va començar a canviar el 30 de març del 2011. De forma inesperada, Addis Abeba va anunciar que començaria a construir a la seva part del Nil la presa més gran de l’Àfrica, batejada com la Gran Presa del Renaixement Etíop. La notícia, que va fer saltar les alarmes a Khartum i el Caire, va desencadenar una crisi regional que encara dura.
D’acord amb els pronòstics, la presa, de la qual ja s’hauria construït un 60%, farà 1,8 quilòmetres de llarg i 145 metres d’altura, i tindrà una capacitat de 70.000 milions de metres cúbics d’aigua, una suma equivalent a la quota anual assignada a Egipte i el Sudan junts. La determinació d’Addis Abeba per tirar endavant el projecte, però, contrasta amb la poca informació que es disposa sobre l’impacte mediambiental, social i econòmic que la presa tindrà per als països afectats. En aquest sentit, els desacords entre Etiòpia i Egipte han impedit sistemàticament que s’elaborin informes per estudiar-ne les conseqüències.
Interessos polítics i geoestratègics
Per a Etiòpia, la presa ofereix una gran oportunitat per produir energia hidroelèctrica i desenvolupar la indústria del país, ja que les centrals elèctriques que s’hi instal·laran tindran capacitat per generar uns 6.450 megawatts, la qual cosa li permetria també exportar energia i aconseguir nous ingressos per importar altres béns.
Potser més important, la presa respon a finalitats polítiques, ja que internament busca tancar files al voltant del govern i, a escala regional, brinda més influència a Addis Abeba. “El simbolisme de la presa sobrepassa el rol dels seus potencials beneficis econòmics i financers”, opina Mattia Grandi, investigador a l’Escolta d’Estudis Avançats Sant’Anna. “I la gran pregunta és si els beneficis econòmics de vendre energia més barata als països veïns repercutiran en la població o seguiran sent diners per al govern”, apunta.
Als antípodes d’Etiòpia es troba Egipte. A curt termini, el Caire tem que l’ompliment de la presa redueixi la seva quota d’aigua i, a llarg termini, que l’evaporació i la filtració d’aigua recollida a la presa, així com un millor ús d’aquest recurs per part del Sudan, es tradueixi en una nova reducció de l’aigua de què disposa. Les pors del Caire no estan infundades. En el cas egipci, el 92% dels recursos aqüífers provenen del Nil, i el sector agrícola consumeix més del 80% de tota l’aigua del país. “La seguretat de l’aigua a Egipte està seriosament amenaçada”, assenyala Hani Sewilam, gerent de la Càtedra UNESCO sobre canvis hidrològics i recursos hídrics de la Universitat Tècnica d’Aquisgrà. “El risc d’escassetat d’aigua causat per la presa afectarà directament la producció d’aliments i la seguretat alimentària d’Egipte”, afegeix, i alerta que, com a conseqüència d’això, també reduirà la quota d’aigua per càpita i perjudicarà una presa situada al sud d’Egipte.
El Sudan, al seu torn, va rebre inicialment la construcció de la presa amb recel, però aviat va virar cap a una posició favorable, ja que permetrà controlar les crescudes del Nil i regular millor l’aigua i els sediments que carrega al llarg de l’any. Així, el Sudan podria no només estalviar-se els milions de dòlars dedicats cada any a reparar els danys causats per les inundacions, sinó que també podria ampliar la quantitat de terres cultivables. I és aquesta darrera opció –i no la presa– la que podria canviar realment les regles del joc.
“Egipte tem que Etiòpia tanqui d’alguna manera l’aixeta de l’aigua, però tècnicament és gairebé impossible”, apunta Grandi. “El veritable jugador aquí és el Sudan, perquè Etiòpia, suposadament, no utilitzarà l’aigua del Nil per regar sinó per produir energia, mentre que el Sudan, aparentment, ja té plans per usar-la per irrigar una gran quantitat de terres”, afegeix. “Si això passa, aquesta serà la major pèrdua d’aigua per a Egipte”, anticipa.
Per a Khartum, l’única preocupació que emana de la presa són els problemes que eventualment pugui patir la instal·lació, que se situa a només 40 quilòmetres de la seva frontera, de manera que qualsevol dany estructural podria derivar en un desastre majúscul.
Energia i menjar
Quan es va anunciar la gran presa, tant Etiòpia com Egipte van encarar la qüestió des d’una posició ultranacionalista que, en alguns moments, va adoptar tons prebèl·lics. En paral·lel, també s’han anat succeint negociacions des de 2011 entre el Caire, Khartum i Addis Abeba. No obstant això, l’acord més rellevant al qual han arribat fins avui ha estat una declaració de principis firmada el 2015 en què es comprometien a cooperar i actuar de bona fe, però en les posteriors trobades no han forjat acords concrets.
Hi ha escletxes que permetrien un benefici per a totes les parts
La inestabilitat que ha marcat la regió des de 2011, a més, ha impedit que els tres països se centrin a debatre la presa. Una situació que amb la transició en curs al Sudan i les eleccions previstes a Etiòpia el 2020 promet mantenir-se, malgrat que la culminació de la presa és qüestió de temps i esperar a resoldre la crisi quan ja estigui operativa fa que els riscos d’una escalada del conflicte siguin majors. Per a veus expertes, hi ha escletxes que permetrien que totes les parts involucrades en sortissin beneficiades.
“El problema de l’aigua hauria de ser adreçat en relació amb l’energia i el menjar”, considera Sewilam, que també és professor de gestió de recursos hídrics a la Universitat Americana del Caire. “Etiòpia està construint la presa per obtenir energia, mentre que Egipte i el Sudan utilitzen l’aigua sobretot per produir menjar”, afegeix, “per tant, el nexe aigua, energia i menjar permet cooperar per assegurar aquests recursos als onze països de la conca del Nil”. “Hi ha prou pluja i aigua per a tots”, conclou. “Una voluntat política que consideri la conca del Nil com una [sola] entitat que comparteix coneixement i recursos és la clau”.
L’article forma part del suplement sobre la Mostra de Cinema Africà de CineBaix, publicat amb el número 477 de la ‘Directa’
