Banderes de Galícia i del moviment antirepressiu, la mateixa gent i els mateixos càntics de suport adreçats a les preses de cada any, però aquest cop l’escenari era a casa. Per primera vegada, l’entorn de la presó corunyesa de Teixeiro ha acollit les persones solidàries que han volgut traslladar el seu escalf als dos presos independentistes gallecs que es troben en aquest complex penitenciari des de fa poc menys d’un mes, Teto R. Fialhega i Edu Vigo (els dos vinculats al col·lectiu de presos independentistes) i traslladats des dels penals de Dueñas i Ocanya (Toledo) respectivament. Raul Agulheiro, l’altre pres del col·lectiu, continua en la presó asturiana de Villabona a petició pròpia, ja que per la seva família aquesta localització suposa menys quilòmetres des del seu municipi, a tocar amb Astúries
Des de l’organització antirepressiva Que voltem para a casa! es recorda la importància que tenen pels presos aquestes marxes, ja que segons els mateixos empresonats “sentir la solidaritat i l’afecte de la gent és clau per seguir resistint en condicions difícils”, tal com assegura convençuda la portaveu de la plataforma solidària Cristina Rodríguez. Però l’edició d’enguany de la marxa a les presons, que es va fer el passat dissabte 1 de juny, s’ha viscut de manera diferent. Després d’anys d’una lluita intensa tant de la plataforma Que voltem para a casa!,com del col·lectiu antirepressiu Ceivar, enguany no s’han hagut de recórrer centenars de quilòmetres al llarg de l’Estat espanyol per dur a terme l’acció solidària. Enrere queden llocs tan llunyans de Galícia com Aranjuez, Navalcarnero, Càceres, Àvila o Villanubla que van acollir altres edicions de les marxes. I és que segons l’últim informe enviat per Ceivar a l’ONU, només l’any 2018 les persones que van visitar als presos van recórrer 68.808 quilòmetres, l’equivalent a quatre voltes al món.
Segons l’últim informe enviat pel col·lectiu antirepressiu Ceivar a l’ONU, només l’any 2018 les persones que van visitar als presos van recórrer 68.808 quilòmetres, l’equivalent a quatre voltes al món
La fi de la dispersió ha estat possible, com recorda Cristina Rodríguez, gràcies “a pressió de nombrosos col·lectius, advocats, polítics vinculats al nacionalisme gallec, des del BNG a En Marea, però també a persones a títol individual i a l’aprofitament del moment polític d’apropament de les preses basques i catalanes”. Les seves reivindicacions, però, no acaben, aquí com sentencia Andi de Tena, també membre de la plataforma, “amb el fi de la dispersió van acabar molts perills a la carretera, una ingent despesa econòmica i nombrosos patiments. Però volen recordar que la lluita no ha acabat: Teixeiro no és reconeguda precisament per ser una precisament una presó amable. Aquest any hi ha hagut un mort a dins, a més de dos incendis als mòduls d’aïllament. La nostra lluita no acaba, seguim vigilants perquè compleixen tots els seus drets i per la reducció de la seva condemna. Totalment injusta”.
Situació actual dels presos
Ara mateix són els cinc presos independentistes gallecs que continuen confinats, comptant Fialhega, Vigo i Agulheiro. Els altres dos, Carlos Calvo i Adriam Mosquera Senlheiro no pertanyen al col·lectiu de presos i es troben també a prop de casa seva. Els dos van ser condemnats a set anys de presó. Calvo fa anys que es troba a Astúries i Senlheiro va ser traslladat fa pocs mesos a A Lama (Ourense), procedent de Mansilla, León.
Teto Fialhega i Edu Vigo, que van ser detinguts junts, van ser condemnats a 13 anys i 8 mesos de presó cadascún, i ja han complert la meitat de la seva pena; al seu torn, Raul Agulheiro, va ser condemnat a 7 anys de reclusió i li’n queden dos per complir. Tots ells menys Edu Vigo que està en situació de primer grau penitenciari, tenen concedit el segon grau. La dispersió i el règim FIES van ser les tòniques generals des de l’entrada el 2005 de la nova remesa de les preses de l’esquerra independentista gallega, després de la sortida en llibertat de les empresonades per la seva participació a l’Ejército Guerrilheiro a finals dels anys 90. L’Audiència Nacional espanyola ha volgut vincular totes les operacions amb l’organització Resistencia Galega; d’aquesta manera, va poder aplicar a totes les jutjades la pertinença a organització terrorista i així augmentar considerablement els anys de presó.
Des de llavors, quinze preses van patir les conseqüències d’aquests dos elements. Però la repressió contra l’independentisme gallec es va estendre a organitzacions juvenils, polítiques i centres socials, amb diverses operacions ordenades per l’Audiència Nacional espanyola. Ara mateix hi ha dotze persones de l’organització política Causa Galiza encausades pel tribunal espanyol a l’espera de judici.
La repressió contra l’independentisme gallec es va estendre a organitzacions juvenils, polítiques i centres socials, amb diverses operacions ordenades per l’Audiència Nacional espanyola. Ara mateix hi ha dotze persones de l’organització política Causa Galiza encausades a l’espera de judici
Galícia no va ser aliena mai a la realitat de la repressió. Com recorda Iria Calvelo, membre de Ceivar, “després del franquisme les presons espanyoles no van deixar de tenir preses independentistes: les de LAR, les de l’EGPGC i les actuals”. La solidaritat engegada des dels organismes antirepressius Ceivar i Que voltem á casa!, mitjançant concentracions mensuals va ser clau durant tots aquests anys per denunciar “els maltractaments dins els murs de les presons en forma de pallisses, pressions psicològiques, aïllament de setmanes” així com els 14 accidents de trànsit patits per amics i familiars durant els llargs desplaçaments deguts a la dispersió.
Les llargues distàncies s’ha acabat però no la solidaritat. La propera cita serà el 24 de juliol, coincidint amb el Dia da patria galega. en que es preveu la ja tradicional Cadena Humana que acull cada any, des de fa dotze, la ciutat de Compostel·la per visibilitzar que a la celebració de la Festa Major de la capital gallega hi falten les preses.
