L’Equador fa cinc dies que està en paro nacional. El 3 d’octubre, una vaga de transportistes frenava l’activitat normal d’un dijous a les principals ciutats del país. A Quito i a Guayaquil va haver-hi manifestacions, que més tard es replicarien a 50 poblacions. La protesta es va organitzar des dels barris, tallant carrers, prenent-los. Aquell mateix dia, després de dues jornades de protestes convocades per sindicats, el moviment estudiantil i col·lectius feministes, entre d’altres, el president de la República Lenín Moreno decretava Estat d’Excepció durant un període de 60 dies.
L’informe de la Secretaria de Gestió de Riscos del dia 3 reportava 281 punts de concentració de manifestants a tot el país, 21.500 persones mobilitzades, catorze ferides i 215 carreteres totalment bloquejades per les protestes. El dia 7 d’octubre, després d’una altra jornada de manifestacions i enfrontaments entre ciutadanes i forces de l’estat armades, Moreno anunciava el trasllat del govern a la ciutat de Guayaquil.
Estat d’excepció: via lliure a la violència policial i militar
L’estat d’excepció permet a Moreno mobilitzar les forces armades i la policia nacional per ocupar tot el territori, suspendre el dret d’associació i limitar el dret a trànsit, o pot a arribar a imposar la censura prèvia.
L’estat d’excepció permet a Moreno mobilitzar les forces armades i la policia nacional per ocupar tot el territori, suspèn el dret d’associació i limitat el dret a trànsit, o pot a arribar a imposar la censura prèvia
Col·lectius de drets humans i sindicats coincideixen que ha estat una porta oberta a la repressió. Dijous, els cossos armats van començar a fer ús de la força desproporcionadament contra les persones que es manifestaven als carrers i carreteres: bales de goma, ganxos metàl·lics, gas lacrimogen i molta brutalitat, cos a cos. Ara com ara, hi ha més de 400 arrestades, dues d’elles líders indígenes, i tres dirigents sindicals. A Cuenca, al centre-sud del país, un home moria atropellat per un vehicle que va intentar creuar a la força una carretera bloquejada per les manifestants.
A tot això s’ha d’afegir que moltes periodistes han estat agredides durant aquests dies de mobilitzacions (una de les que ha nodrit aquesta crònica va rebre l’impacte d’una bala de goma al braç, i ha estat enmig d’atacs amb gas lacrimogen), i que alhora, pocs dels mitjans públics o privats més importants del país han cobert a peu de carrer les manifestacions. La policia també ha agredit físicament persones que estaven a centres de proveïment i cures per a les manifestants, com el punt organitzat a la Universitat Central de l’Equador.
La marxa indígena s’uneix a l’aturada
Les mobilitzacions duren fins ara, incrementant-se dia a dia. El 7 d’octubre van entrar tancs militars a la ciutat de Quito, i la protesta va ser reprimida, com en dies anteriors, per policia muntada a cavall, en grups de vint agents o més.
Això passava hores abans que milers de persones dels diferents pobles indígenes que poblen l’Equador, convocades per la CONAIE (Confederació de Nacionalitats Indígenes de l’Equador) i l’ECUARUNARI (Confederació de Pobles de Nacionalitat Kichwa de l’Equador, que forma part de l’anterior), arribessin a la capital equatoriana després de dies caminant des de les comunitats ubicades a les províncies de la serra andina, sumant-se a l’aturada i convocant-la de forma indefinida.
La CONAIE va declarar l’Estat d’excepció a tot el territori indígena acollint-se al dret a l’autonomia, recollit per l’ONU a la Declaració dels Drets dels Pobles Indígenes del 2007
La CONAIE, a més, va declarar l’Estat d’excepció a tot el territori indígena acollint-se al dret a l’autonomia, recollit per l’ONU a la Declaració dels Drets dels Pobles Indígenes (2007). Al comunicat que van penjar a les xarxes socials, anunciaven que “els militars i policies que s’apropin a territoris indígenes seran retinguts i sotmesos a la justícia indígena”. Fonts del territori confirmaven que uns cinquanta efectius estaven retinguts per les pobladores d’algunes comunitats.
Les causes: un ‘paquetazo’ neoliberal…
El detonant d’aquesta mobilització ha estat un plec de mesures econòmiques i laborals anunciades pel president Moreno, conegudes entre la població com “el Paquetazo”, que s’emmarquen en un acord que el govern va signar a finals de febrer amb el Fons Monetari Internacional (FMI). La més sonada, i la que va ser la causa de la vaga de transports, és el Decret 883 per l’eliminació del subsidi als combustibles extra i dièsel i l’alliberament del seu preu (van passar de costar 1,85 dòlars per galó –mesura equivalent a 3,78 litres– a 2,22, i d’un dòlar a quasi el doble, respectivament). Però l’efervescència de la gent als carrers no ve només arran d’aquest punt en concret.
Que pugi el preu de benzina vol dir que immediatament després va pujar el del transport públic, i també que s’incrementarien els d’altres béns de primera necessitat com l’alimentació o el gas, que a la majoria de llars del país arriba en bombones. Després, a això s’hi sumava la flagrant pèrdua de drets laborals: segons el govern, els contractes temporals o ocasionals es renovaran amb un 20% menys de percepció, les vacances del funcionariat públic es reduiran a la meitat (passaran de 30 a 15 dies anuals), i cada treballadora aportarà mensualment un dia del seu sou –és a dir, que treballarà com a mínim 96 hores gratis al cap de l’any.
Segons l’Observatori del Canvi Rural (OCARU), les dones arriben a treballar 36 hores setmanals no remunerades, mentre que els homes en fan deu
Segons l’Observatori del Canvi Rural (OCARU), les dones treballen 50 hores remunerades a la setmana i els homes, 52. Pel que fa al treball no remunerat, per tant, no reconegut, les dones arriben a fer 36 hores, el que fa un total de 13 hores diàries de treball, mentre que els homes treballen 10 hores setmanals no remunerades. Amb aquestes dades, l’organització pretén visibilitzar que aquestes mesures comporten un augment de la càrrega horària laboral no remunerada que afecta especialment a les dones, que ja de per si assumeixen gratuïtament un terç de la jornada laboral.
Altres mesures incloses al paquetazo són les que atenyen a les empreses, per exemple, la d’eliminar o reduir els aranzels per maquinària, equips i matèria primera, punt que beneficia els importadors, però precaritza encara més el mercat.
…amb una llarga prèvia
Equador acumula ràbia i rebuig. És a dir, no és només aquest paquet el que ha fet sorgir una protesta sostinguda durant més d’una setmana. Hi ha també un desgast previ, que ve de l’escalada neoliberal i contra els drets de la població exercida per aquest govern. El seu argument ha estat la mala gestió i les sospites de corrupció atribuïdes al predecessor de Moreno, Rafael Correa –avui refugiat a Bèlgica– que va deixar un deute acumulat de més del 40% del PIB, fregant la il·legalitat.
En un any i mig, el qui es postulava com un president que volia desmarcar-se del viratge neoliberal de Correa –de qui era hereu polític i s’ha convertit en enemic–, ha acabat cenyint-se a un programa pautat pels poders econòmics transnacionals. I d’afegit, acompanyant-ho de polítiques antidrets, com el rebuig per part de l’Assemblea Nacional a despenalitzar l’avortament en cas de violació, o una política migratòria expeditiva que va acabar tancant fronteres a les migrants veneçolanes.
Qui paga el deute dels bancs?
El paquetazo penja d’un pacte amb el Fons Monetari Internacional, sobre el qual la seva presidenta, Christine Lagarde, es pronunciava així: “les autoritats equatorianes estan implementant un ampli programa de reformes amb l’objectiu de modernitzar l’economia i aplanar el camí per un creixement sòlid, sostingut i equitatiu”.
Part del deute que pagarà amb aquestes mesures el van contraure els bancs i grans corporacions en concepte d’interessos i impagament d’impostos, un deute que l’any passat l’estat els condonà, i que suma uns 4.600 milions de dòlars
Després de la firma de l’acord i complir la seva part, l’Equador podria rebre en tres anys 4.200 milions de dòlars. Però el que ningú oblida és que part del deute que pagarà amb aquestes mesures el van contraure els bancs i grans corporacions en concepte d’interessos i impagament d’impostos, un deute que l’any passat l’Estat els condonà, i que suma uns 4.600 milions de dòlars.
Encreuament de declaracions
“No canviaré la mesura, retiraré el subsidi, s’ha acabat de fer el gandul”, deia dijous passat Moreno des de Guayaquil. També titllà de “colpistes” a les manifestants, acusant-les de “saquejar” el país. Quan els grups indígenes van començar la marxa cap a Quito, el president va fer un conat de diàleg, al qual Jaime Vargas (president de la CONAIE) responia que s’havia “tancat totalment” qualsevol possibilitat d’establir tal diàleg, com a mínim fins que no arribessin a la ciutat.
Amb el Palau Presidencial emmurallat per cossos policials i envoltat amb fils metàl·lics plens de punxes tallants, a més d’un estat d’excepció que dóna impunitat a la violència policial i militar, es fa difícil visualitzar la mà estesa a les organitzacions a les quals Moreno semblava apuntar. I menys ara, que ja ha comunicat el trasllat del govern fora de la capital de la República.
Precedents històrics
Els carrers de les ciutats equatorianes tenen memòria, i ja han estat trepitjats abans amb la mateixa força que aquests dies. Protestes similars van tombar dos presidents en poc temps: Jamil Mahuad (el gener de l’any 2000) i Abdalà Bucaram (el febrer de 1997) van haver d’abandonar el càrrec després que indígenes, estudiants i treballadores els cridessin durant dies i en aquests mateixos carrers “que se’n vagi”, en resposta a la impopular gestió durant els seus mandats.
Després d’una llarga època de desmobilització i dissolució dels moviments socials a causa de les lleis repressives i intimidatòries dutes a terme per l’anterior govern, aquest pot ser un altre punt d’inflexió. Tot i que encara hi ha dificultats per sostenir processos organitzatius, s’ha tornat a sortir al carrer, a per totes. Ja fa sis dies, i sembla clar que aquestes jornades de protesta poden definir el futur de l’actual president, però també de l’Equador en el seu conjunt.
