Fa tres anys, el 7 de juliol de 2017, l’Assemblea General de Nacions Unides va aprovar el Tractat de Prohibició de les armes nuclears (TPAN). La posició dels estats nuclears respecte a la necessitat d’un tractat de prohibició no ha estat homogènia: l’Estat d’Israel, la Gran Bretanya, França, els EUA i Rússia sempre s’hi han oposat. Al·legaven que afebliria mecanismes ja existents de desarmament i més concretament el Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP). Aquest no és pas un argument consistent ja que l’Article VI del TNP diu que cal avançar cap al desarmament global i en això el Tractat de Prohibició no contradiu el TNP, sinó que precisament el reforça. A més, el TNP es va aprovar l’any 1968 i, en tots aquests anys, no ha estat capaç d’assolir el desarmament.
Fins a dia d’avui 81 estats ja han signat el TPAN i l’han ratificat 38. El Tractat entrarà en vigor quan l’hagin ratificat 50 estats. No únicament prohibeix l’ús de les armes nuclears, també n’exigeix l’eliminació. Aquestes dues obligacions garanteixen que no s’usin les armes nuclears, ni que sigui de forma accidental o com a fruit d’un error. També estipula un sistema de verificació del seu compliment. Mentre existeixin armes nuclears, la humanitat estarà sotmesa als perills que hi estan associats. Segons molts experts, aquest és un perill en augment ja que les forces armades utilitzen, cada cop més, la intel·ligència artificial. El fet que, a través d’algorismes, una màquina pugui prendre decisions, incrementa la possibilitat d’errors.
Fins avui, 81 estats ja han signat el Tractat de Prohibició de les Armes Nuclears i l’han ratificat 38. Entrarà en vigor quan l’hagin ratificat 50 estats
No sembla que els nou estats nuclearment armats (EUA, Rússia, Regne Unit, l’Estat francès, la Xina, l’Índia, Pakistan, Israel i Corea del Nord) estiguin molt disposats a signar aquest tractat de prohibició. Ben al contrari, tots ells han iniciat, amb major o menor grau, plans de modernització dels seus arsenals.
Segons dades recentment publicades per l’Institut de Recerca de la Pau d’Estocolm (Sipri), a primers d’any, l’arsenal nuclear mundial era de 13.400 caps nuclears, distribuïts com queda reflectit a la taula 1. És molt preocupant que dels 3.720 caps desplegats, gairebé 1.800 estan en estat de màxima alerta, és a dir que es poden llençar en pocs minuts. Com és habitual, els EUA i Rússia n’acaparen més del 90% del total. Totes les dades són aproximades a causa de l’opacitat que envolta l’armament nuclear.
| Caps desplegats | Caps emmagatzemats o retirats | Total 2020 | |
| EUA | 1.750 | 4 050 | 5.800 |
| Rússia | 1.570 | 4 805 | 6.375 |
| Regne Unit | 120 | 95 | 215 |
| França | 280 | 10 | 290 |
| Xina | 320 | 320 | |
| Índia | 150 | 150 | |
| Pakistan | 160 | 160 | |
| Israel | 90 | 90 | |
| Corea del Nord | [30–40] | [30–40] | |
| Totals | 3.720 | 9.680 | 13.400 |
Taula 1. Arsenals nuclears al món a gener de 2020. Els valors de Corea del Nord no estan comptabilitzats als totals, a causa de la seva incertesa. (Font: Sipri)
Despesa en armament nuclear
L’any 2019, segons les dades recollides per la Campanya Internacional per a l’Abolició de les Armes Nuclears (ICAN) els nou estats nuclears es van gastar 72.900 milions de dòlars en els seus arsenals nuclears. Els que hi dediquen més recursos, de llarg, són els EUA, que es van gastar 35.400 milions de dòlars, el 48,6% del total mundial. Rússia, amb un arsenal equivalent al nord-americà, hi va destinar una xifra molt menor: 8.500 milions. Per veure les dades dels altres estats, vegeu la taula 2.
La despesa en armament nuclear s’incrementà en 7.100 milions (un 11%) entre els anys 2018 i 2019. El cas dels EUA és especialment rellevant, amb un increment del 19,6% (en xifres, 5.800 milions)
La despesa en armament nuclear s’incrementà en 7.100 milions (un 11%) entre els anys 2018 i 2019. En la majoria d’estats, l’increment no ha estat particularment alt, llevat del cas dels EUA, amb un increment del 19,6% (en xifres, 5.800 milions). Així doncs, els EUA acaparen el 82% de l’increment nuclear mundial. I es fa evident que aquest país està prioritzant la inversió en armes nuclears, ja que la seva despesa militar en conjunt (armes nuclears, convencionals, salaris, operacions militars, etcètera) ha augmentat un 5,3% entre aquests dos mateixos anys.
Si ja és preocupant l’increment en la despesa militar mundial (un 3,6% entre els anys 2018 i 2019), encara ho és més que la despesa en armes nuclears augmenti un percentatge fins i tot superior.
Modernització dels arsenals
La despesa nuclear inclou els programes de modernització dels arsenals. L’abast i la magnitud d’aquests programes varien molt d’un país a l’altre. Comentem aquells dels què es disposa d’informació.
Als Estats Units d’Amèrica (EUA), l’administració Obama va iniciar un ambiciós programa de renovació del seu armament nuclear, que incloïa la substitució de submarins amb míssils nuclears, dels bombarders estratègics, dels míssils balístics intercontinentals i de tot el sistema de comandament i control associats. El programa ha de durar trenta anys. L’Administració Trump ha ampliat el programa incorporant-hi noves armes. Una estimació de gener de 2019 de la Congressional Budget Office calcula una despesa de 494.000 milions de dòlars (uns 50.000 milions de dòlars anuals) per a la dècada 2019–2028. Així, el cost per als 30 anys s’aproparia als 1,5 milions de milions de dòlars. El programa de Obama també inclou la modernització de les 150-200 armes nuclears tàctiques B-61 que EUA manté a Europa (concretament a Alemanya, Bèlgica, Itàlia, Països Baixos i Turquia). La millora d’aquestes bombes, preparades per ser llançades des d’avions, consistirà en un dispositiu que permetrà el seu guiatge.
L’administració Obama va iniciar un ambiciós programa de renovació del seu armament nuclear, que incloïa la substitució de submarins amb míssils nuclears, dels bombarders estratègics i dels míssils balístics intercontinentals
Per la seva banda, el programa nuclear rus per a la dècada 2011-2020 preveu la modernització dels míssils balístics intercontinentals, de la flota de submarins estratègics nuclears i de vaixells equipats amb míssils i també de la flota de bombarders estratègics de llarg abast. Per al període 2018-27 es manté com a prioritat la millora de les armes nuclears estratègiques. També la Xina està desenvolupant nous míssils terrestres i marítims i avions amb capacitat nuclear. El Regne Unit té un programa de substitució tant dels seus submarins amb míssils nuclears com dels míssils que transporten aquests submarins. França substituirà els seus submarins amb míssils nuclears, els míssils que aquests transporten i també els míssils per llençar des d’avions. L’Índia i el Pakistan estan incrementant gradualment la grandària i la diversitat de les seves forces nuclears. Corea del Nord segueix fent proves amb míssils de curt abast. L’Estat d’Israel continua sense afirmar ni negar que disposi d’armament nuclear; no obstant això, hi ha molts informes no confirmats segons els quals ha modificat alguns o tots dels submarins que transporten míssils de creuer amb caps nuclears.
Els EUA es retiren dels tractats
La política nuclear de l’Administració Trump no afavoreix el camí cap al desarmament nuclear. I fa preveure una perspectiva descoratjadora. De fet, sembla que Trump i els seus assessors pretenguin deslligar-se de tot tipus de restricció que pogués coartar la política nord-americana i impedir-li d’aconseguir la supremacia militar mundial. Per evitar restriccions, els EUA s’estan retirant dels tractats de desarmament. I amb l’objectiu d’aconseguir la supremacia militar, la política nuclear de l’Administració Trump preveu, d’una banda, noves armes menys potents (i per tant, més susceptibles de ser usades). I de l’altra banda, amplia els escenaris d’ús de l’armament nuclear ja que planteja d’usar aquest tipus d’arma fins i tot com a resposta a atacs estratègics no nuclears. Es reforça, per tant, el paper de l’armament nuclear en la política de defensa del país. Aquestes decisions han rebut crítiques per part d’altres estats nuclears i generen malfiança i inestabilitat.
El 2 de febrer de 2019, els EUA es retiraven formalment del tractat bilateral INF. Com a conseqüència, Rússia anuncià que també es retiraria. L’INF es signà entre els EUA i la URSS arran de la crisi dels euromíssils. Aquest tractat prohibia els míssils nuclears de curt i mitjà abast i, com a conseqüència es va eliminar aquest tipus de míssils a Europa. El New Start és el Tractat bilateral de Reducció d’Armes Estratègiques entre els EUA i Rússia que limita els sistemes de llançament de míssils nuclears dels dos països. Venç el febrer de 2021. És molt probable que l’Administració Trump decideixi no renovar-lo. Si això es confirma, no hi haurà cap tractat vigent de limitació d’armes nuclears entre EUA i Rússia.
L’administració Trump ha ampliat els escenaris d’ús de l’armament nuclear ja que planteja d’usar-lo fins i tot com a resposta a atacs estratègics no nuclears
La situació no és molt millor en l’àmbit dels tractats internacionals. Darrerament el govern nord-americà ha anunciat que es retirarà de l’Open Skies Treaty, que permet als estats signants de fer vols d’observació dels territoris dels altres estats. També fa poc, en una reunió d’organismes de seguretat nacional dels EUA es va plantejar la possibilitat de reprendre les proves nuclears. El 1996, els Estats Units signaren el Comprehensive Test Ban Treaty (que prohibeix les proves nuclears), però no l’han arribat a ratificar, per la qual cosa el tractat no ha entrat en vigor. Ja a primers de 2018 l’Administració Trump anunciava que no el ratificaria.
La posició de Xina i Rússia no és comparable a la nord-americana. La Xina manté un arsenal sensiblement inferior al dels EUA i Rússia, reitera la seva intenció de limitar el seu arsenal al mínim per assegurar-se la defensa i la seva voluntat de no ser mai el primer a utilitzar armes nuclears. Rússia no ha estat mai el primer a abandonar els tractats i ha insistit molt a renovar el New Start. Les seves decisions solen ser una reacció a decisions prèvies nord-americanes. Tenim un bon exemple en la implementació de l’escut antimíssils estatunidenc que va provocar el desplegament de míssils nuclears russos.
Cal un tractat de prohibició
Vist el panorama general relacionat amb l’armament nuclear mundial, és més necessari que mai que entri ja en vigor el Tractat de Prohibició de les Armes Nuclears. I encara que els estats possessors d’armes nuclears no el signin, la mera existència del Tractat anirà deslegitimant i estigmatitzant de forma gradual aquest tipus d’armament. De fet, aquest ha estat el procés que s’ha donat amb altres tipus d’armes (biològiques, químiques, bombes de dispersió, mines antipersona). Hi ha qui al·lega que un estat amb armes nuclears mai no se’n voldrà despendre. Hi ha exemples que contradiuen aquesta afirmació: Sud-àfrica tenia armament nuclear i en un determinat moment va decidir d’eliminar-les. El Kazakhstan i Ucraïna allotjaven armes nuclears de la URSS i, anys després d’esdevenir estats independents, van cedir els seus arsenals a Rússia.
És evident que les armes (nuclears i convencionals) no han protegit la població en l’actual crisi sanitària. L’autèntica seguretat humana és la que garanteix a tothom un lloc de treball digne, sanitat, educació, habitatge, assistència a persones vulnerables… Assegurar una vida digna per a totes requereix que els governs inverteixin en aquestes àmbits i no en armes, siguin o no nuclears.
