Fa alguns dies, el govern de l’Estat espanyol publicava al BOE un paquet de mesures per fer front a l’impacte de la COVID-19 que des del mateix govern es batejava com a pla de xoc social. Aquest pla és necessari i inclou actuacions que permetran alleugerir temporalment, i en certa manera, la falta d’ingressos d’alguns sectors de la classe treballadora. Tanmateix, si es llegeix atentament el document, es pot veure que la quantitat total avalada no només era inferior a la quantitat que es va avalar en el seu moment des de l’Estat per rescatar els bancs, sinó que la despesa real compromesa només era de 17.000 milions d’euros, un 1,4% del PIB i aproximadament la meitat del que l’Estat espanyol es va gastar pagant interessos de deute l’any 2018. Mesures com la moratòria en el pagament dels lloguers, una renda bàsica universal o la prohibició dels acomiadaments en empreses amb beneficis semblen terrenys polítics per explorar i que, de ben segur, aprofundirien en aquest rescat social necessari. Però, més enllà d’aquest rescat d’urgència, com podem evitar els mateixos errors que la recessió anterior?
En un model econòmic en què, sistemàticament, la majoria de la població rep una petita part del que produeix, qualsevol disminució en el nivell absolut de la producció posa en perill la supervivència d’aquesta majoria social. Això és, precisament, el que està passant actualment amb l’aturada productiva derivada del confinament de molts treballadors i, també, és el que passa en qualsevol crisi capitalista en què, en definitiva, s’impedeix treballar a una part important de la població. En aquests moments, doncs, és més necessari que mai reclamar una distribució equitativa de la producció que garanteixi uns nivells de consum dignes per a tothom.
En aquests moments, doncs, és més necessari que mai reclamar una distribució equitativa de la producció que garanteixi uns nivells de consum dignes per a tothom
Aquestes reclamacions, però, no són només una justa reivindicació social sinó que constitueixen el fonament de polítiques econòmiques redistributives i d’impuls al consum necessàries per evitar complicacions en el funcionament normal de l’economia. Més concretament, com a resultat de la falta d’ingressos en moltes famílies treballadores, així com del mateix confinament i la incertesa regnant, és previsible una reducció dràstica de les vendes de la majoria de productors. Això, al seu torn, pot traduir-se en reduccions de la inversió i l’ocupació, reduint encara més les vendes i els ingressos en una reacció en cadena sense un final clar. L’acció del sector públic, doncs, compensant la caiguda del consum familiar amb consum públic i facilitant liquiditat a les empreses, trencaria el cercle viciós i permetria continuar amb l’acumulació.
Ara bé, és important destacar que el manteniment del consum i, en conseqüència, de les vendes de les empreses -ja sigui mitjançant la despesa pública, la redistribució o la impressió de bitllets- no és una condició suficient per garantir una reproducció sostinguda de l’economia en el mode capitalista de producció. I és que, en aquest marc econòmic, les empreses no produeixen únicament per vendre sinó que ho fan amb l’objectiu d’obtenir els beneficis més elevats possibles; no ja per l’avarícia personal dels seus responsables sinó per la necessitat de finançar les inversions requerides per sobreviure a la competència del mercat.
Serà necessari contemplar nacionalitzacions que permetin posar els recursos productius sota control popular, tot rebutjant l’endeutament actual de molts d’aquests capitals
Per tant, les polítiques expansives que suposen un increment en el nivell del consum de la població o de l’Estat poden servir en el curt termini com a mesura social, però no necessàriament comportaran una recuperació de la producció i l’ocupació a mitjà termini. Més encara, si les empreses no troben beneficis en la producció real, com ocorre des dels 2000, els busquen en l’especulació i es produeixen les bombolles immobiliàries i borsàries que tots coneixem, finançades amb endeutament. En aquesta situació, doncs, facilitar el crèdit i el consum a les famílies i les empreses és només una forma de posposar el problema de la producció i la inversió temporalment, tot ampliant la caiguda en el futur. Per això, més de deu anys després de la crisi del 2007, les empreses estan més endeutades que aleshores, la inversió i els salaris fa anys que van a la baixa, els preus dels lloguers evidencien una altra bombolla i les famílies treballadores, com sempre, en paguen -i pagaran encara més si no ho evitem- les conseqüències.
La solució immediata, doncs, hauria de passar per un pla de xoc social que permeti una redistribució efectiva de la riquesa nacional. Però, si volem evitar una crisi en els mesos següents, cal recuperar la inversió i, així, l’ocupació, els salaris dignes i la producció. Amb aquest darrer objectiu, i contravenint el primer, la patronal exigeix rebaixes fiscals i contenció salarial. Per tant, si volem garantir un nivell de vida digne per a la població, en el mitjà termini serà necessari contemplar nacionalitzacions que permetin posar els recursos productius sota control popular, tot rebutjant l’endeutament actual de molts d’aquests capitals. Això, a més, hauria de permetre concentrar el treball en aquelles qüestions més rellevants socialment i, en paral·lel, posar fre al creixement sense límits i a la destrucció mediambiental que, en última instància, són els causants de la situació actual.
L’aplicació d’un veritable pla de xoc que ens permeti sortir de l’eterna fugida endavant que protagonitza la humanitat des de ja fa anys exigirà fermesa i voluntat política per part dels Estats, uns Estats avui vassalls del gran capital. La mobilització i l’organització en clau de classe que trenqui amb la pau social, com sempre, serà essencial per conquerir aquest terreny necessari al capital.
