Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

El fals mite del classicisme blanc

Des del supremacisme occidental es continua reivindicant la convenció que associa l’art grecollatí a la blancor del marbre, tot i les evidències d’ús de tècniques policromàtiques

/ Arxiu

No s’ha de subestimar el perill del rebuig del color, perquè limita el creixement d’una societat inclusiva i empàtica”, escriu l’antropòloga Imara Ikhumen. Quan es van començar a descobrir les restes escultòriques i arquitectòniques de l’antiguitat grecollatina, aquestes ja havien perdut les capes de pintura de colors que originalment les cobrien i es va establir la convenció que eren de marbre blanc. En realitat, gairebé sempre havien estat policromades, però aquests colors, per l’efecte del pas del temps, s’havien esborrat. A partir d’aquest punt de vista, la blancor de la pedra es va considerar l’epítom de la bellesa i es va associar a un intel·lecte propi d’una civilització superior, culta, reescrivint el significat de refinament artístic. Enrere van quedar les tonalitats brillants, considerades indignes, i la blancor va passar a ser l’indicador de qualitat i intel·ligència.

Denise McCoskey, professora d’Estudis Clàssics de la Universitat de Miami, afirma a Race: Antiquity and its Legacy (Raça: L’antiguitat i el seu llegat, Oxford University Press, 2012) que “el procés d’absorció de la identitat clàssica va ser una apropiació del coneixement i la cultura grega, a la qual sovint es fa referència com el bressol de la democràcia i la civilització occidental”.

L’artista i teòric de la cultura escocès David Batchelor teoritza en el seu llibre Cromofobia (Síntesis, 2001), a propòsit del mite de la blancor de l’art antic que, amb el temps, la ignorància es va convertir en negació deliberada en l’imaginari col·lectiu occidental, aferrant-se a un sentiment de superioritat. I es va fer per treure’n profit. Des dels Estats Units fins a l’Imperi Britànic, passant per la Itàlia i l’Alemanya feixistes, les potències occidentals van utilitzar la suposada blancor del món antic en les versions neoclassicistes de la seva producció artística, com a element propagandístic per proclamar la seva superioritat i com una justificació racional del colonialisme, l’imperialisme i el tràfic de persones i l’esclavatge. Sarah E. Bond, doctora en Història Antiga per la Universitat de Iowa (EUA), explica que “aquesta forma de procedir encara es pot detectar en grups d’ultradreta”, que ho veuen “com un símbol de la preeminència de l’home blanc” i el desig de formar part d’un llinatge ininterromput d’homes blancs heterosexuals que es remunta fins a l’antiga Grècia, la qual consideren el súmmum de la perfecció”.

“Winckelmann amb el cercle d’erudits de la biblioteca del castell de Nöthnitz”, oli de Theobald Reinhold von Oër del 1874 |Arxiu

 

Mark Abbe, professor d’Història de l’Art de la Universitat de Geòrgia i principal estudiós de la policromia a l’antiguitat, considera que si no hi hagués un benefici, no hi hauria tant d’interès per soterrar la veritat: “Ens beneficiem de tot un ventall de suposicions sobre la superioritat cultural, ètnica i racial blanca. Ens beneficiem de la identitat de la civilització occidental, del sentit d’Occident com a més racional”, explicava a l’article El mite de la blancor en l’escultura clàssica, publicat a The New Yorker l’any 2018.

El mite de la blancor va anar agafant força fins a arribar al seu punt àlgid al segle XVIII, quan l’arqueòleg alemany Johann Winckelmann va publicar la Història de l’Art Antic (1764), on apuntalava el mite que a l’art de l’Antiguitat no es feia servir el color, sinó que hi predominava el blanc com a sinònim de bellesa. La historiadora afroamericana Nell Irvin Painter detalla al llibre The History of White People (La història de la gent blanca, Norton, 2011) com l’eurocentrisme i el racisme de Winckelmann “van provocar que el color a les escultures signifiqués barbàrie, perquè pressuposava que els antics grecs eren massa sofisticats per pintar-les”. La concepció va perdurar en el temps: Johann von Goethe, una de les principals figures del romanticisme alemany, va arribar a dir que el color només atreia infants, incultes i nacions salvatges.

El fals mite va continuar fent el seu camí, ignorant sistemàticament totes les evidències del color a l’època clàssica fins als anys vuitanta del segle XX, quan el matrimoni d’arqueòlogues alemany format per Vinzenz Brinkmann i Ulrike Koch va ser capaç d’utilitzar dues tècniques d’il·luminació sobre les obres clàssiques sense danyar el marbre. Amb la llum rasant van aconseguir els patrons decoratius aplicats, i amb l’espectroscòpia infraroja i de rajos X van determinar els materials orgànics i minerals amb els quals es feien les pintures, identificant-ne el pigment. Es va poder comprovar que a l’antiga Grècia escultura i pintura eren disciplines inseparables. Les estàtues de divinitats i éssers mitològics es pintaven de colors brillants i vistosos, com una mena d’ofrena per complaure’ls i que els afavorissin. Segons l’arqueòleg i historiador francès Philippe Jockey, “el color era una part fonamental en la relació entre els antics grecs i els seus deus”.

Estudis amb espectroscòpia fets als anys vuitanta van poder demostrar que a l’antiga Grècia escultura i pintura eren disciplines inseparables

Pel que fa a les estàtues de persones, intentaven que s’assemblessin tot el possible al model original. Normalment, es pintaven els cabells, la roba, la pell, els ornaments. Els artistes buscaven la mimesi absoluta amb l’aspecte humà, perquè entenien que com més reals les escultures, més reaccions podrien aconseguir del públic.

Escriptors de l’antigor com Plini el Vell o Llucià de Samòsata van deixar testimoni escrit que l’estàtua de Praxíteles d’Afrodita, que estava pintada, era tan real que tant excitava als homes que la veien fins al punt que de nit assaltaven el seu temple per posseir-la. El poeta tràgic Eurípides feia servir el concepte d’“estàtues blanques” com a sinònim de lletjor: “Si tan sols pogués desprendre’m de la meva bellesa i adoptar un aspecte més lleig. Com si fos una escultura a la qual llevessin el seu color.”, diu un dels personatges de la tragèdia Helena (412 aC).

Les edificacions, fossin religioses, governamentals o quotidianes, també estaven sotmeses a un programa pictòric. Per exemple, el Partenó, l’edifici més emblemàtic de l’acròpolis d’Atenes, estava completament acolorit, predominant els rojos i ataronjats i els blaus profunds. Al segle XVII, l’explorador turc Evliya Çelebi va meravellar-se davant les escultures del Partenó i va descriure figuradament l’edifici com “una fortalesa inexpugnable no pas feta per l’acció humana sinó pel mateix cel, que ha de romandre en peu per sempre”.


Ciència sota amenaça

Però malgrat les proves aportades per la ciència històrica i arqueològica, el mite del marbre blanc en l’antiguitat continua sent un emblema molt estès fins al punt d’esdevenir una eina al servei del suprematisme l’imperialisme.

Segons l’escriptora novaiorquesa Donna Zuckerberg, estudiosa del classicisme i activista feminista, “l’objectiu és convertir la civilització occidental en sinònim de cultura blanca i fonamentar una narració sobre la història que glorifiqui el patriarcat i soscavi el progressisme”.

Recreació de la pigmentació d’una escultura clàssica elaborada a partir dels estudis de Brinkmann i Koch |Arxiu

 

El feixisme ha utilitzat sovint la història com un dispositiu per glorificar el masclisme i la blancor. Fins al punt d’amenaçar les representants de la investigació classicista que intenten desmuntar-ho, mitjançant una particular croada en defensa de la creença que les escultures i els monuments clàssics no van ser mai pintats. Identity Evropa, un grup d’ideologia neonazi estatunidenc, centra molts esforços a contrarestar propagandísticament, de manera sistemàtica, els estudis classicistes que investiguen la pigmentació de les estàtues antigues. I no és pas l’únic grup d’ultradreta que ho fa. Campus WatchThe Blaze i National Review, entre d’altres, han publicat articles amb cites d’autors clàssics tretes de context, amb titulars manipuladors i incendiaris. Joe Pagliarulo, un presentador de ràdio conservador conegut com a Joe Pags, se n’ha fet ressò a les seves tertúlies, incitant a l’assetjament contra la comunitat científica que reivindica la policromia.

No és un fenomen nou. Els classicistes de l’edat moderna, la majoria ferms defensors de l’antiguitat blanca, van assegurar-se la prevalença de la seva posició. La pressió va arribar a ser tan forta que s’eliminaven les restes de pintura que es trobaven a les excavacions arqueològiques, i s’expulsava de museus i acadèmies qualsevol estudiós que defensés el color a l’art antic.

Pilar del racisme modern

Així mateix, aquest mite de la blancor ha esdevingut també un fonament de la construcció del racisme biològic i el suprematisme blanc.

L’absència de color es va transformar en l’estàndard i en l’aspiració, i el color va passar a ser percebut com a representació de l’altre: el femení, l’oriental, el vulgar, el primitiu o –expressat en terminologia més actual– el queer. El color s’associava sobretot amb les dones, per les seves robes, cabells i maquillatge, amb les persones que exercien la prostitució i amb les que no tenien la pell blanca. El marbre blanc, la blancor, es va convertir en el representant de la moral i la puresa sexual i el color en símbol del que és diferent i perillós.

La mateixa Donna Zuckerberg ho explicava a Not All Dead White Men. Classics and Misogyny in the Digital Age (No tots els homes blancs morts: clàssics i misogínia a l’era digital, Harvard University Press, 2018): “Amb això justifiquen també altres idees: el tribalisme, l’oposició a la ‘mescla de races’ o tòpics sobre el comportament de gènere, com que els homes són naturalment dominants i racionals i les dones són emocionals”.

Totes aquestes nocions històriques, malgrat la seva base errònia, han contribuït a fer fora de la història les dones, les persones no blanques i les membres de la comunitat LGBTIQA+. Una concepció nociva i perillosa, perquè si no formen part del col·lectiu, no tenen cap mena de valor, pes o utilitat
i són, conseqüentment, insignificants i descartables.


L’ètnia a l’antiguitat

Cal destacar que la Grècia antiga no era irreprotxable, ni especialment refinada, justa o blanca. La gent de la Mediterrània i les seves cultures, des de la vestimenta fins als aliments, són un tapís de pigmentacions i durant segles no va ser considerada “de raça blanca”. De fet, la idea de la “mediterrània” com a una raça pròpia es pot rastrejar fins ben entrat el segle XX, una “raça” caracteritzada per ulls i cabells foscos i pell olivàcia, com apuntava, per exemple, l’antropòleg nord-americà Carleton S. Coon a Les races d’Europa, el 1939.

I és que la consideració ètnica a l’edat antiga era molt diferent de l’actual. James H. Dee, professor d’estudis clàssics i mediterranis de la Universitat d’Illinois, afirma que “els grecs no es descrivien a ells mateixos com gent blanca, o com qualsevol altra cosa; de fet, no tenien cap paraula en el seu vocabulari per fer-ho”.

Una publicació del grup d’extrema dreta estadunidenc Identity Evropa |Arxiu

 

La gent de l’antiga Grècia pensava, per exemple, que la virilitat d’un home s’explicitava per mitjà del seu bronzejat: els deus i els herois tenien sempre la pell bruna. Com més fosca fos la pell, més bell i millor era un home, tant a escala física com moral. Els homes molt pàl·lids eren sovint considerats estúpids i corruptes; Plató i Aristòtil sovint s’hi referien com a homes “febles” i “efeminats”.

A diferència de l’esclavitud moderna, les persones esclavitzades de l’antiguitat eren part de pobles derrotats durant guerres, com la Gàl·lia i la Germània durant l’Imperi romà, que, passats pel filtre de les convencions racials més modernes, serien de pell més blanca que els seus amos. És a dir, no era un sistema esclavista marcat per l’escala racista que ha imperat posteriorment en la història d’Occident. De fet, a la mateixa elit romana es mesclaven persones caucàsiques, berbers, hispàniques, àrabs, tràcies i lusitanes, entre moltes altres procedències. Les seves diferències socioeconòmiques no derivaven del color de la pell.

La història s’ha convertit en un combat vital de la guerra cultural i els que donen l’esquena al color estan donant l’esquena a la veritat.

Article publicat al número 555 publicación número 555 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU