Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Franco jaurà envoltat de cadàvers franquistes il·lustres a El Pardo

Fins a dos expresidents del Govern, sis exministres de la dictadura, diversos excaps de la casa militar del Caudillo i alguns empresaris afins estan sepultats al conjunt funerari del poble madrileny de Mingorrubio, on es va construir el panteó familiar de la família Franco –sufragat el 1969 per l'Ajuntament de Madrid amb fons destinats a donar feina a persones desocupades– i a on el dictador és traslladat avui des del Valle de los Caídos

De dalt a baix i d'esquerra a dreta: Carlos Arias Salgado, Luis Carrero Blanco, Demetrio Carceller Segura, Félix Álvarez-Arenas Pacheco, Pablo Martin Alonso i Pedro Nieto Antúnez / Arxiu

Les despulles del dictador Francisco Franco han abandonat avui el sepulcre situat davant de l’altar major de la basílica de la Santa Creu del Valle de los Caídos, on s’hi han estat des del 23 de novembre de 1975. El Caudillo deixarà de reposar braç a braç amb l’altra gran icona de la Cruzada nacionalcatòlica que va fer caure la República espanyola: el fundador de la Falange José Antonio Primo de Rivera, que hi fou traslladat el 1959, any de la consagració d’aquest conjunt funerari on el règim va fer enterrar (en la majoria de casos sense permís de familiars), les restes de 33.842 combatents caiguts en la Guerra Civil d’ambdós bàndols, en una gens creïble operació de maquillatge reconciliador. La convivència de les sepultures de Franco i José Antonio, malgrat la seva càrrega simbòlica indiscutible en la mitomania ultradretana espanyola, ha estat sempre discutida des de sectors falangistes acèrrims, que tradicionalment han acusat el cabdill de l’alzamiento de desentendre’s de la possibilitat de salvar la vida al polític feixista, afusellat a una presó d’Alacant un 20 de novembre de 1936 (el mateix dia i mes que va morir Franco), quan un intercanvi amb presos republicans estava força apamat: però el futur dictador no hauria donat l’enterado perquè tirés endavant.

El Generalísimo canvia doncs de companys de repòs etern avui, després d’un trajecte d’uns 60 quilòmetres pel nord de la comunitat de Madrid, fins al cementiri de Mingorrubio, llogarret adscrit al districte madrileny d’El Pardo, on hi ha situat el que fou palau residencial del dictador: per aquest motiu, se’l sol anomenar també cementiri d’El Pardo. Però Franco no estarà sol: més enllà de la seva esposa, Carmen Polo, que va morir el 1988, amb qui compartirà panteó familiar, en aquest recinte funerari sorprèn l’alta densitat de jerarques de pes del règim franquista per metre quadrat que hi són sepultats, així com personatges afins de la dictadura. De fet, gairebé tot en aquest indret de la capital de l’estat fa olor de franquisme, començant pel mateix poble de Mingorrubio, fet construir als anys 60 del segle XX com a àrea residencial per a membres de la guàrdia del dictador.

El recinte funerari va pertànyer al Patrimonio Nacional fins al 1975, però des d’aleshores és un cementiri municipal madrileny. Només el panteó familiar dels Franco continua sent propietat de l’administració general de l’Estat

Inaugurat el 1969 com a possible lloc de sepultura del cap de l’Estat (que mai va aclarir on volia ser enterrat), el recinte funerari va pertànyer al Patrimonio Nacional fins al 1975 (la dependència que administra el béns immobles adscrits a la primera magistratura de l’Estat espanyol), però des d’aleshores és un cementiri municipal madrileny. Només el panteó dels Franco continua sent propietat de l’administració general de l’Estat. Entre les prop de 2.000 persones que hi ha sepultades entre tombes, nínxols i panteons hi ha de tot, amb alguns noms il·lustres (com el jurista Francisco Tomás i Valiente, president del Tribunal Constitucional, mort en una acció d’ETA el 1996, o l’exministre de la UCD i del PSOE Francisco Fernández Ordóñez) però hi destaquen els homes forts del règim, sobretot en l’àrea dels panteons.

Dos caps de Govern que havien de garantir el franquisme sense Franco

Sens dubte, un dels més prominents és l’almirall Luis Carrero Blanco, cap d’Estat major de l’Armada sublevada durant la Guerra Civil i mà dreta del dictador durant els 36 anys que ocupà el poder: va ser subsecretari de Presidència, vicepresident del Govern i la primera persona en qui Franco va confiar la presidència del consell de Ministres, el juny de 1973: fins aleshores el mateix Caudillo havia actuat de forma unipersonal com a cap d’Estat i de Govern. Per aquest motiu, el nucli del règim va veure en Carrero l’home que havia de garantir la continuïtat dels principis del Movimiento Nacional franquista, quan es produís el fet biològic de la desaparició del dictador, amb l’ungit hereu Joan Carles de Borbó com a monarca titella. Però ho va veure per poc temps, fins al 20 de desembre d’aquell mateix 1973, quan un artefacte explosiu col·locat per un escamot d’ETA al clavegueram del carrer de Claudio Coello de Madrid va enviar el cotxe oficial del jerarca, amb ell a dins, al pati del darrere de l’església de Sant Francesc de Borja, on havia oït missa uns minuts abans, com feia cada dia. Encara que considerat un home no adscrit a cap família del règim franquista i un militar sense gran elaboració ideològica (com el mateix dictador), el perfil de Carrero destaca per la seva adhesión inquebrantable a Franco i per un tradicionalisme molt reaccionari tenyit d’anticomunisme primari, l’obsessió contra la massoneria, l’adscipció germanòfila durant la Segona Guerra Mundial i una posició contrària a cedir les colònies africanes durant els seus últims anys.

Luís Carrero Blanco jurant la presidència del Govern sota la mirada atenta de Franco, el juny de 1973 |Arxiu

 

Carrero no és però, l’únic president del Govern que reposa a El Pardo. També hi té sepultura Carlos Arias Navarro, successor de circumstàncies del primer durant els dos últims anys de la vida de Franco. Icònicament, aquest notari i fiscal madrileny és recordat per ser l’home que, amb ulls vidriosos i veu entretallada, va anunciar davant de les càmeres de Televisió Espanyola la mort del Caudillo, la nit del 20 de novembre de 1975. Arias es va mantenir al capdavant de la presidència del Govern amb la monarquia de Joan Carles fins al juliol del 1976, quan el rei el va substituir pel jove ambiciós falangista Adolfo Suárez. Malgrat la seva imatge de persona prudent i moderada al si del règim, durant la guerra Arias Navarro es va guanyar l’apel·latiu de El carnicerito de Málaga per la seva participació en la repressió incontrolada en aquesta ciutat andalusa l’any 1937. Amb un ascens meteòric al si del règim, va ser governador civil a León i a Santa Cruz de Tenerife, director general de Seguretat (amb la policia política franquista a càrrec seu) i ministre de la Governació (actual Interior) fins a ser designat president de l’executiu ministerial amb la mort de Carrero.

També fou alcalde de Madrid entre els anys entre els anys 1965 i 1973. Durant el seu mandat va impulsar justament la construcció del cementiri on ell mateix jau des de l’any 1989; una obra no exempta de polèmica, no en el seu moment sinó arran de diverses investigacions a posteriori, que han acreditat que el recinte, aixecat amb procediment d’urgència i amb un pressupost d’11 milions i mig de pessetes, es va finançar amb el que s’anomenava Décima para la prevención del paro obrero, un impost municipal destinat a captar fons per donar feina a qui no en tenia. I si bé és cert que es van contractar persones desempleades per als treballs de construcció, tots els treballs escultòrics del panteó dels Franco (gairebé el 40% del pressupost) es van finançar amb els mateixos fons.

Aixecat amb procediment d’urgència i amb un pressupost d’11 milions i mig de pessetes, es va finançar amb el que s’anomenava Décima para la prevención del paro obrero, un impost municipal destinat a captar fons per donar feina a qui no en tenia, sota l’impuls de l’Ajuntament de Madrid quan Arias Navarro n’era alcalde

Arias Navarro no és l’únic ministre franquista els ossos del qual es conserven a Mingorubio. N’hi ha fins a cinc més, amb destacada presència del sector militar. És el cas del general de brigada Pablo Martin Alonso, ministre de l’Exèrcit entre 1962 i 1964, moment de la seva mort. Abans havia estat director general de la Guàrdia Civil, Capità General de Catalunya i cap de la Casa Militar del Cap de l’Estat. El juliol de 1936 es va sublevar a la Corunya, però durant la república ja havia participat en el fallit intent colpista dirigit pel general Sanjurjo. Després de la contesa, a finals de 1939, va comandar personalment la repressió contra els escamots del maquis a Astúries, saldada amb més de 50 guerrillers capturats i condemnats a pena capital i una dotzena més de morts en enfrontaments amb la Guàrdia Civil i l’Exèrcit.

També està soterrat a El Pardo l’Almirall Pedro Nieto Antúnez, ministre de Marina (1962-69). Abans, el 1957, com a comandant general de l’Armada, va dirigir la flota que va bombardejar profusament des del mar les poblacions dels territoris colonials d’Ifni i el Sàhara Occidental, on s’havien produït moviments insurrectes. En retirar-se de la política va fundar la companyia de transport marítim Transmediterranea. Va morir el 1978. Al seu torn, el tinent general Félix Álvarez-Arenas Pacheco, sepultat el 1992, no fou ministre de Franco en el sentit estricte, ja que va jurar el càrrec de titular de la cartera de l’Exèrcit el 13 de desembre de 1975, dies després de la mort del dictador, però fa formar part dels gabinets no democràtics de la monarquia. Contrari a la legalització dels partits comunistes, com la resta de ministres militars del primer govern d’Adolfo Suárez, abans de les primeres eleccions pluripartidistes de juny de 1977 va abandonar la política.

El català José Banús en un ‘besamanos’ amb el Generalísimo |Arxiu

Els dignataris franquistes civils enterrats a Mingorrubio destaquen per haver combinat exitosament la política amb els negocis privats. És el cas de Nemesio Fernández-Cuesta Illana, sepultat el 1995. Subsecretari de Comerç i posteriorment ministre tardofranquista d’aquest àmbit (entre els anys 1974 i 1975), abans i després del seu pas de la política va ocupar diversos càrrecs al Banc Exterior d’Espanya, del qual va arribar a subdirector. També fou conseller delegat de Premsa Española, SA (editora del diari ABC, on fou columnista especialitzat en economia fins a la seva mort) i president del grup energètic Petronor. En els seus últims anys, va ser vicepresident del Real Madrid.


El cerveser del règim

Un cas encara molt més paradigmàtic de la barreja espúria entre interessos públics i privats és el de Demetrio Carceller Segura, ministre d’Indústria i Comerç durant els anys decisius de la Segona Guerra Mundial (1940-1945). Poc abans de jurar el càrrec havia acompanyat el ministre de la Governació, Ramón Serrano Súñer, a un viatge a Alemanya que tenia com a objectiu forjar un acord comercial trilateral amb els règims nazi i feixista italià. Però a mesura que avançava la conflagració, va optar pel pragmatisme i se’l considera un dels estrategs de l’aproximació de la cúpula franquista als aliats i particularment als Estats Units. Carceller, nascut a l’Aragó el 1894 i criat a Terrassa, fou un dels pocs adeptes amb què el moviment falangista de José Antonio Primo de Rivera va comptar a Catalunya en el moment de la seva fundació, el 1931. En una època d’autarquia econòmica en què tota l’activitat empresarial era fèrriament controlada des del poder públic, Carceller Segura va bastir des del ministeri les bases d’un imperi econòmic que han continuat els seus fill i nét, Demetrio Carceller Coll i Demetrio Carceller Arce (els dos últims, condemnats per frau a Hisenda continuat l’any 2016) i que ha tingut, entre moltes ramificacions, la petroliera (CampsaCepsa, la cadena canària de benzineres Disa..), la construcció (Sacyr) o l’agroalimentària (PescanovaEbro Foods, Damm, Rodilla…), on s’hi inclou la marca per la qual la família és més conegut, la cervesera catalana Damm, amb el control de la qual Carceller Segura es va fer en acabar la guerra civil.

La constructora de José Banús va rebre l’encàrrec d’aixecar el conjunt monumental del Valle de los Caídos, en la qual es van utilitzar com a operaris excombatents republicans presos que rebien com a únic jornal la promesa de reducció de les seves condemnes

Encara que sense càrrecs polítics al seu currículum, un altre empresari que va forjar la seva fortuna a l’escalf del règim i que formarà part de la nova cort mortuòria de Franco, és el constructor i promotor immobiliari José Banús Masdeu. Nascut a la Masó (Alt Camp), fou sepultat a Mingorrubio el 1984. Traslladat a Madrid després de la guerra, la seva constructora va ser una de les que va rebre l’encàrrec d’aixecar el conjunt monumental del Valle de los Caídos, en la qual no va haver de dedicar una gran inversió en despesa de personal, ja que majoritàriament es van utilitzar com a operaris excombatents republicans presos que rebien com a únic jornal la promesa de reducció de les seves condemnes. Durant els anys del tardofranquisme Banús va aprofitar les seves bones relacions amb l’autoritat per aixecar diversos barris destinats a famílies obreres de la capital, com el del Pilar, caracteritzats per la massificació verticalista i la manca de serveis elementals. Va centrar també, els seus interessos el floreixent boom del turisme de sol i platja, particularment a la Costa del Sol, on va promocionar una ingent urbanització que, seguint la tradició franquista del culte a la personalitat, va batejar amb el seu nom: Puerto Banús.

Hi ha, però, un altre personatge decisiu del règim de Franco, que descansa al complex funerari d’El Pardo, encara que mai va tenir altes responsabilitats polítiques i ha quedat, històricament, en un segon pla. Es tracta de Francisco Franco SalgadoAraújo, cosí germà del dictador, conegut en els ambients franquistes amb el sobrenom de Pacón (per no confondre’l amb el dictador, a qui anomenaven discretament Paquito). Alferes de l’exèrcit, col·laborador estret del seu cosí des dels temps de la guerra del Rif (i molt particularment durant la preparació de la sublevació militar de juliol de 1936), després de la conflagració Pacón va dirigir la casa Militar del Caudillo fins al 1956. Després va comandar diverses regions militars i va ser subcomissari del Banc de Crèdit Local. Va morir mesos abans que el dictador, el maig de 1975.

Franco i amb l’autòcrata dominicà Leónidas Trujillo |Arxiu

Ara bé, sens dubte la peça més exòtica en aquest particular panteó de l’autoritarisme que ha esdevingut la necròpoli de Mingorrubio, no és exactament un franquista, ni tan sols un ciutadà espanyol. Es tracta de Rafael Leónidas Trujillo, que va regir de forma tirànica els destins de la república Dominicana durant tres dècades, entre el 1930 i el 1961. Considerat sovint com el prototip, –si no la caricatura– del dictador d’opereta, però alhora responsable d’un règim caracteritzat per la vulneració flagrant dels drets humans i les llibertats civils, i amb una maquinària repressiva contra els qui no s’hi adscrivien que s’estima que va poder causar 50.000 vides humanes, Trujillo fou assassinat a trets en una emboscada a la carretera el 1961, cuinada des de la CIA. El periple de la seva despulla d’aleshores ençà és per fer-ne una pel·lícula. Amb un funeral d’honors d’estat –encara que el seu règim feia temps que trontollava– les revoltes populars subseguents a les exèquies, que reclamaven llibertats a l’estat caribeny, van fer que la família decidís endur-se en cadàver d’amagatotis fins a les illes Açores. D’allí, després d’un llarg atzucac diplomàtic, va aconseguir volar fins a París, on fou enterrat al cementiri del Père Lachaise. El 1970 la darrera dona de l’autòcrata, que era nascuda a Cadis, va decidir traslladar-lo al cementiri madrileny d’El Pardo, on hi reposava un fill de la parella: però d’una forma tan discreta que no es va descobrir, més enllà de l’àmbit familiar, fins a mitjans dels anys 80.