“És el típic muntatge al que estem acostumats, on la paraula de la policia és el que s’utilitza per condemnar a persones, fins i tot moltes vegades passant per sobre de vídeos i proves objectives”. Així defineix Boro, periodista madrileny del mitjà de comunicació anticapitalista La Haine, el judici que afrontarà dimecres 3 d’octubre en un jutjat penal de la capital de l’Estat espanyol.
Era 29 de març de 2014 i Madrid es trobava sumida en una onada de protestes des del cap de setmana anterior, quan desenes de milers de persones van prendre els carrers en les històriques Marxes per la Dignitat. Boro portava tota la setmana fent cobertura periodística de les mobilitzacions, així com de la forta repressió que la Unitat d’Intervenció Policial (UIP) del Cos Nacional de Policia (CNP) havia desfermat, provocant desenes de persones ferides i practicant nombroses detencions.
Boro va presenciar una escena on un grup de periodistes i manifestants eren perseguits pels antidisturbis: “els empenyien, cridaven i insultaven, la meva reacció va ser treure la càmera i apropar-nos a documentar el que passava”
Aquell dia, múltiples col·lectius havien convocat la manifestació Jaque a la Monarquia i ell va tornar al carrer per fer un seguiment informatiu via xarxes socials de tot el que succeís. “Vaig veure que la manifestació estava rodejada per la policia, que actuava de molt males maneres tant amb els manifestants com amb la premsa”, explica fent memòria. Quan es va desconvocar, recorda que “els agents es van dedicar a perseguir la gent que abandonava la zona al llarg del passeig del Prado, amb amenaces, empentes i insults. Entre ells, periodistes de diversos mitjans que portaven dies cobrint les protestes i havien publicat informacions denunciant la brutalitat policial que es va viure aquells dies a la ciutat”.
Minuts després, quan es trobava a prop de l’estació d’Atocha, Boro va presenciar una escena on un grup de periodistes i manifestants eren perseguits pels antidisturbis: “els empenyien, cridaven i insultaven, la meva reacció va ser treure la càmera i apropar-nos a documentar el que passava”. En aquell moment, el periodista explica que els policies van començar a empènyer la seva companya i ell es va apropar per intentar aturar-los i poder marxar. “Un policia em va apartar i un altre va sortir corrent darrera meu, jo vaig córrer uns metres fins que em va tirar a terra, em va començar a escanyar i a mesura que altres companys s’acostaven a enregistrar-ho, tots anaven rebent cops de porra”, relata.
Posteriorment, Boro va ser detingut i traslladat en un furgó a la comissaria del CNP a Moratalaz, on va passar la nit tancat al calabós fins que l’endemà va passar a disposició judicial i va quedar en llibertat. Més d’un any després, li va arribar la petició fiscal, que considera “desmesurada”, i la data del judici, que en un primer moment estava fixada pel passat 16 d’abril. “Es va aplaçar perquè una hora i mitja abans un dels policies va enviar un fax dient que es trobava malament”, és per aquest motiu que la vista oral se celebrarà finalment dimecres 3 d’octubre, quatre anys i mig després dels fets.
Un periodista, blanc de la repressió
“Creiem que si a l’abril es van fer enrere a darrera hora denota que no ho tenen gens clar”, afirma Boro amb contundència.“Els muntatges policials solen ser molt matussers i en aquest cas, tenim proves que demostren que no va haver-hi cap tipus d’agressió per part meva, més aviat al contrari, l’agressió va ser per part de la policia als diversos periodistes que estàvem allí, com a represalia per totes les informacions que havien sortit aquella setmana sobre les marxes de la dignitat”, clou el periodista.
“Els muntatges policials solen ser molt matussers i en aquest cas, tenim proves que demostren que no va haver-hi cap tipus d’agressió per part meva”, assegura Boro
En realitat, La Haine va publicar uns vídeos dels fets on es pot veure que –en el millor dels casos– les lesions se les haurien produït els mateixos agents durant la detenció. A la causa consten dos informes mèdics dels policies, on es descriu una lesió en una peça dental, una altra al menisc i una tercera a un dit de la mà. “No sé fins a quin punt em tindrien identificat, segurament em portaven veient tota la setmana fent fotografies i vídeos, potser en aquell moment no sabien que era de La Haine, però quan es van assabentar està clar van voler forçar una petició fiscal desorbitada”.
Es dona la circumstància que després d’aquests fets i el mateix any 2014, Boro va ser detingut en dues ocasions més: la primera, arran de la cobertura periodística de l’aniversari d’un centre social okupat a Pamplona, va ser finalment arxivada; la segona quan unes publicacions al seu perfil personal de Facebook li van comportar una condemna d’un any i mig de presó dictaminada per l’Audiència Nacional (AN) espanyola per “enaltiment del terrorisme”, el novembre de 2017.
Tot i que la sentència no es ferma, ja que està a l’espera de la resolució del recurs que la seva defensa va presentar al Tribunal Suprem, aquest precedent el col·loca en una posició delicada. Segons la legislació espanyola, una condemna de més de dos anys de privació de llibertat o la suma de diferents condemnes que superin aquest període, deixa sense efecte la suspensió de la pena de presó, el que suposaria el seu ingrés en un centre penitenciari.
La detenció a càrrec de la Guàrdia Civil per “enaltiment del terrorisme” estava circumscrita en la segona fase de l’anomenada Operació Aranya, que perseguia possibles fets delictius en diverses publicacions a les xarxes socials. Boro va ser detingut al seu domicili de Pamplona, en una ràtzia policial que en aquella ocasió es va endur per endavant divuit persones més, d’un total de 76 detingudes en el còmput de les quatre fases d’aquest sumari instruït per l’AN.
“Crec que patim un atac a la llibertat ideològica més que a la llibertat d’expressió, promogut pel doble raser d’una judicatura espanyola que no persegueix les amenaces dels grups d’ultradreta, però sí ho fa amb qualsevol cosa que digui l’esquerra”, afirmació que sosté rebel·lant que la totalitat de les processades en l’Operació Aranya eren anarquistes, comunistes i independentistes.
Un projecte de “desobediència informativa”
La Haine és un portal d’internet sostingut per una extensa xarxa de col·laboradores que hi contribueixen de forma militant. Va néixer l’any 2000 amb l’objectiu de donar a conèixer les diferents lluites des dels mateixos moviments socials i abastar la pràctica totalitat de territoris de l’Estat espanyol i altres indrets del planeta, mitjançant una secció d’informació internacional. El seu finançament prové de la venda de material, l’organització de diferents esdeveniments i festes i les donacions que la seva comunitat lectora fa mitjançant la pàgina web.
El passat mes d’abril el Parlament de Navarra, que va acordar una declaració institucional per demanar la seva lliure absolució i exigir que s’investiguin les agressions a la premsa ocorregudes aquell dia a Madrid
Boro va entrar en contacte amb el col·lectiu editor pels volts de l’any 2008, provinent del moviment okupa i antifeixista. No és periodista de professió, tot i que té estudis en el camp de la imatge i el so, però amb el pas dels anys s’han convertit en un dels reporters referents del mitjà: “He après de forma autodidacta perquè penso que els moviments socials han de tenir una veu que els mitjans de comunicació de masses els neguen”.
Aquests darrers mesos, s’ha activat una intensa campanya de solidaritat al seu favor. Boro ha recorregut múltiples punts de l’Estat fent xerrades per explicar el seu cas i la setmana passada es van dur a terme concentracions de suport a ciutats com Barcelona, València o Tarragona. En l’àmbit professional, ha rebut l’escalf del Sindicat de Periodistes de Madrid (SPM), la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) i el Fòrum de d’Organitzacions de Periodistes (FOP), que s’han posicionat al seu costat, així com ho va fer el passat mes d’abril el Parlament de Navarra, que va acordar una declaració institucional per demanar la seva lliure absolució i exigir que s’investiguin les agressions a la premsa ocorregudes aquell dia a Madrid. Passi el que passi, Boro ho té clar: “No callarem”.
