Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Obediències, desobediències i absències

Des de Dones Juristes, Marisa Fernández reflexiona sobre la repressió de l'Estat el 20 de setembre i l'1 d'octubre de l'any passat i subratlla que "la democràcia es deutora de la desobediència civil feminista". L'article forma part de la sèrie de col·laboracions d’opinió i anàlisi amb col·lectius socials dels Països Catalans

/ Joan Manel Pérez

Tot just fa un any, el 20 de setembre, ens vam despertar amb la notícia de que un operatiu de la Guardia Civil estava escorcollant diferents departaments de la Generalitat, confiscava milions de paperetes pel referèndum de l’1 d’octubre i detenia diversos alts càrrecs del govern, actuacions que de facto suposaven la intervenció del autogovern català i que iniciaven l’any que hem viscut perillosament.

Concentració massiva i pacífica davant el Departament d’Economia; tret d’algun petit incident de matinada, els càntics i la música es van imposar durant tot el dia. Vaig ser allà, testimoni directe durant dotze hores, observant els moviments, la gent: gran al matí i implosió de jovent al vespre.

Davant aquest paisatge de festa i protesta pacífica, és difícil entendre que dues persones siguin a la presó per aquests fets, des de fa onze mesos. Rebel·lió? Sedició? Alçament públic i violent? La hipèrbole de la imputació per sedició ha traspassat tots els límits de l’ètica i de la decència política i jurídica. Imputeu-nos a totes les que vam estar a la Rambla Catalunya el 20 de setembre, el dia del punt d’inflexió, el dia que es van empetitir els anhels, les il·lusions i les esperances d’una gran part del poble català.

No calia ser independentista per sortir al carrer el 20 de setembre, també vam sortir les que ens sentim sobiranistes, les que entenem el concepte de nació oprimida però fugim dels imaginaris identitaris i de les essències patriòtiques

No calia ser independentista per sortir al carrer el 20 de setembre, també vam sortir les que ens sentim sobiranistes, les que entenem el concepte de nació oprimida però fugim dels imaginaris identitaris i de les essències patriòtiques; vam sortir al carrer per defensar les llibertats i la democràcia, com l’1 d’octubre, com el 3 d’octubre, perquè la repressió del govern de l’Estat va ser tan brutal, tan desproporcionada i tan humiliant que no hi cabia el silenci, no hi cabien equidistàncies, ni divagacions, ni indulgències asimètriques: vam sortir al carrer perquè els drets no tenen fronteres, perquè no volem una democràcia de paper, petita, a la turca.

Vam sortir al carrer per protestar contra l’assetjament a la llibertat d’expressió, contra la hiperactivitat desenvolupada per la Fiscalia General, en col·laboració amb la fiscalia catalana, per tancar webs i pàgines informatives sobre el referèndum, en contrast amb l’apatia per tancar webs que promouen obertament les violències masclistes, espais que donen pautes als homes sobre com sotmetre a les dones, fòrums homòfobs, que fan apologia de la supremacia i, que es mantenen oberts impunement, aprofitant la inactivitat de la Fiscalia.

Entre obediències i desobediències, les dones vam sortir al carrer perquè la democràcia es deutora de la desobediència civil feminista; el feminisme ha sustentat la desobediència civil no violenta i continua lluitant per un món lliure de violències i opressions, sense renunciar a la democràcia, al contrari, exigint una democràcia de més qualitat, més profunda, més àmplia. Les dones ens sentim més còmodes amb la legitimitat que amb la legalitat; estem acostumades a no ser ciutadanes de ple dret, a no tenir permís per gestionar les nostres vides; la resistència civil és la legitimitat feminista.

Les dones vam sortir al carrer perquè la democràcia es deutora de la desobediència civil feminista; el feminisme ha sustentat la desobediència civil no violenta i continua lluitant per un món lliure de violències i opressions

La resistència civil i la desobediència són filles del pensament democràtic i poden ser il·legals des del punt de vista del poder, però qualsevol teoria de l’Estat de Dret les reconeixeria com a actes genuïnament democràtics, com l’alè de la llibertat.

Construir i aprofundir en la democràcia implica en moltes ocasions xocar amb legalitats restrictives. El que cal preguntar-se és si la legalitat vigent amplia o limita la democràcia, preguntar-se què i a qui defensa la legalitat, a quins interessos serveix i si és condemnable tot allò que estigui fora de la llei.

En termes d’estricta legalitat, convocar un referèndum prohibit pel Tribunal Constitucional pot ser un actuació de desobediència, però no una rebel·lió ni una sedició. L’1 d’octubre una gran part de la població catalana va defensar de manera pacífica i democràticament irreprotxable la celebració del referèndum, va defensar les llibertats i va ser durament reprimida per les forces de seguretat de l’Estat, que van actuar de forma totalment injusta i abusiva, actuacions que demostren l’enorme feblesa d’un Estat que manté nou persones a la presó i set a l’exili, per les seves idees polítiques.

És tan legítim al·legar que els referèndums són una eina molt potent de sobirania com que són instruments delicats i fràgils que redueixen la política a termes binaris

L’oposició al dret a decidir s’hauria d’haver articulat democràticament i proporcionalment. Discrepar és necessari i saludable en termes de qualitat democràtica; és tan legítim al·legar que els referèndums són una eina molt potent de sobirania com que són instruments delicats i fràgils que redueixen la política a termes binaris.

Els presos i les preses polítiques són l’evidència d’una injustícia, l’evidència de la degradació de la vida democràtica, les seqüeles de l’any que vam viure perillosament. No oblidarem els presos ni les preses polítiques, seguirem denunciant les seva absència i reclamant la seva llibertat immediata.