Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La reaparició del feixisme vestit de blaugrana

Després d'uns anys de baixa intensitat (tot i que sense desaparèixer completament) l'activitat violenta de la penya ultra Boixos Nois s'ha disparat durant la temporada passada, quan han protagonitzat un reguitzell d'incidents en prèvies de partits, a la ciutat de Barcelona o en desplaçaments a altres estadis. Repassem la història del grup, fundat el 1981, quines tendències hi conviuen actualment i en quins entorns capta adeptes

Neonazis de Boixos Nois a la prèvia de la final de la Copa del Rei celebrada a Sevilla a finals del passat mes de maig / Arxiu

Març de 2013. Després del llançament d’una bengala en el partit de Copa contra el Real Madrid, el llavors president del Futbol Club Barcelona, Sandro Rosell, accepta haver negociat i cedit amb membres de Boixos Nois per la creació d’una “grada d’animació”.

Anteriorment, l’antic president Joan Laporta havia estat escollit amb la promesa de “tolerància zero amb els violents”. Poques setmanes després de guanyar les eleccions a la presidència del club, el juliol de 2003, Laporta iniciava una batalla amb el grup Boixos Nois –penya barcelonista legalment constituïda des de la temporada 95-96– que acabaria amb l’expulsió del col·lectiu del Camp Nou però que li costaria amenaces de mort, intents d’agressió i haver de viure amb escorta.

Sandro Rosell va tornar a obrir les portes de l’estadi a membres del grup ultra, tot i que els Mossos ho havien desaconsellat. En la precampanya electoral del 2010, va firmar un document amb els diferents grups d’animació

No obstant això, Sandro Rosell va tornar a obrir les portes de l’estadi a membres del grup ultra, tot i que els Mossos ho havien desaconsellat. En la precampanya electoral del 2010, abans d’accedir a la presidència del club, va firmar un document amb els diferents grups d’animació, entre els quals hi havia els Boixos Nois. Malgrat que ho va negar durant aquell període, va subscriure un document firmat, entre altres, per Josep Lluís Sureda, històric líder dels Boixos Nois i ex-cap rapat amb vincles amb grups neonazis.

Aleshores, Rosell ho va justificar dient que “perdonar és un valor”, acompanyant la seva intervenció d’una expressió que blanquejava el col·lectiu i ha esdevingut la referència paròdica per part de qui n’adverteix la perillositat: “Són nois molt macos, alguns els conec”.


El retorn de la violència

Boixos Nois mai ha desaparegut del tot, però si en algun moment han ressorgit amb força com a problema d’ordre públic dins i fora de l’estadi, ha estat aquesta darrera temporada. La seva estrena violenta en aquest curs que acaba va ser el 19 de setembre de 2018, quan van apallissar seguidors del club holandès PSV Eindhoven als voltants del Camp Nou. Poc més d’un mes després, el 24 d’octubre, van dur a terme un atac contra els ultres de l’Inter de Milà i els Yomus del València C.F. (ambdós d’extrema dreta, agermanats) que es trobaven a la capital catalana amb motiu de la disputa del partit de la Lliga de Campions entre el FC Barcelona-Inter de Milà. El diumenge següent, van culminar la setmana protagonitzant enfrontaments amb els Mossos d’Esquadra durant la prèvia del clàssic contra el Real Madrid.

Els episodis violents també s’han traslladat a altres ciutats on el club es desplaçava. El 3 de novembre, desenes de membres del grup ultra van intentar atacar armats amb pals, porres i pirotècnia l’afició antifeixista del Rayo Vallecano, a la ciutat de Madrid

Posteriorment, els episodis violents també es van traslladar a altres ciutats on el club es desplaçava. El 3 de novembre, desenes de membres del grup ultra van intentar atacar armats amb pals, porres i pirotècnia l’afició antifeixista del Rayo Vallecano, a la ciutat de Madrid. Després dels incidents que van provocar i de la resistència que van trobar, la Policia Nacional espanyola els va haver d’escortar mentre marxaven de Vallecas tot fent salutacions feixistes, cridant “Sieg Heil!” mentre entonaven un càntic sobre la mort de seguidors pericos. El 20 de febrer viatjaven a Lió i es deixaven veure per la ciutat amb actitud intimidatòria. Dins del camp desplegaren les seves ensenyes –prohibides als estadis espanyols– i encengueren bengales. Diversos aficionats del Barça reportaren intimidacions després de recriminar-los la seva actuació.

Posteriorment, s’inicia el cicle de les venjances. El 9 de març, un grup de Boixos Nois és interceptat cercant aficionats del Rayo a Barcelona i els Mossos decomissen un autèntic arsenal de més de vint pals, més d’una dotzena de porres extensibles, diversos punys americans, navalles i matxets de grans dimensions, uns quants esprais irritants, potent pirotècnia, cadenes, guants tàctics, armilles antibales, passamuntanyes i fins a un sac de pedres per llençar.

Fotografia presa pels mateixos Boixos Nois on mostren el material robat a l’afició de la UE Sant Andreu |Arxiu

 

El 13 de març, en el partit de tornada dels vuitens de final de la Lliga de Campions contra l’Olympique de Lió, se citen amb els Bad Gones francesos (també d’extrema dreta i agermanats amb els Ultras Sur del Real Madrid i les Brigadas Blanquiazules de l’Espanyol) a la plaça d’Osca. Ni el gran dispositiu policial ni la retenció i conducció dels ultres a llocs molt allunyats van poder evitar alguns incidents aïllats.

A Sants, on els moviments socials havien convocat una concentració antifeixista, els Mossos d’Esquadra van interceptar diversos neonazis i se’ls van decomissar bats de beisbol, bengales i passamuntanyes. Al capdavant, hi havia els membres sabadellencs del perillós grup neonazi Último Bastión Ivan Chicano Ballester i Juan Nisa Jiménez –que duia una dessuadora del Barça tot i ser un membre històric d’Hooligans Vallès del C.E. Sabadell–, els dos amb un llarg historial delictiu vinculat a l’activitat feixista.

A un partit Vilafranca-Sant Andreu de tercera divisió van sorprendre un grapat de seguidors de la UE Sant Andreu que van ser perseguits i agredits després que els robessin material del seu grup d’animació antifeixista Desperdicis

També fins a altres llocs de Catalunya com Vilafranca del Penedès s’han desplaçat enguany els Boixos Nois. A un partit Vilafranca-Sant Andreu de Tercera Divisió van sorprendre un grapat de seguidors de la UE Sant Andreu que va ser perseguit i agredit després que els robessin material del seu grup d’animació antifeixista Desperdicis. Posteriorment, l’1 de maig circulava una foto de Boixos Nois amb material de l’afició del Liverpool, robat després d’agredir-la en la prèvia d’un partit de la Lliga de Campions.

La darrera aparició de Boixos Nois ha estat en el seu desplaçament a Sevilla per la final de la Copa del Rei que van disputar el Barça i el València el passat 25 de maig, on van exhibir una esvàstica nazi tal com es pot veure a la foto de capçalera d’aquest article. De nou armats, Boixos Nois van ser interceptats a la zona de Nervión la nit anterior al partit, quan anaven a buscar els Biris, grup ultra del Sevilla FC, i 23 dels seus membres van ser detinguts.

Gairebé tots aquests successos han estat seguits de detencions i de les copioses multes previstes a la Llei contra la Violència a l’Esport i, malgrat tot, Boixos Nois no ha deixat d’actuar dins i fora de casa al llarg de la passada temporada futbolística. Això ha generat força reconeixement entre la comunitat que segueix el panorama ultra gairebé com una lliga paral·lela a la dels partits que en fan de pretext, qualificant-los –fins i tot acèrrims rivals– com un dels millors grups de la temporada.


Una història tacada de sang

Boixos Nois es va fundar l’any 1981 com un grup hooligan al gol sud del Camp Nou. El seu logotip històric és un gos de raça buldog acompanyat del nom del grup, una senyera i els colors culers. Si bé en els seus inicis hi va tenir presència l’independentisme o les idees d’esquerres, a la dècada dels 90, un canvi generacional provocat pel boom skinhead als estadis va fer que grupuscles neonazis aconseguissin apoderar-se del control de la graderia.

Un dels moments més foscos de la història del col·lectiu és l’assassinat del seguidor del RCDE Espanyol Fréderic François Rouquier a mans de cinc Boixos Nois als volts de l’antic estadi de Sarrià. Els autors van ser condemnats el 1994 a 76 anys de presó pels càrrecs d’homicidi i lesions. Tanmateix, el 1998 ja gaudien del tercer grau penitenciari.

A partir de la segona meitat dels 90, els Boixos Nois perden influència al club al mateix temps que deixen un reguer d’agressions i intimidacions als carrers. Part dels seus membres d’extrema dreta creen la temporada 91-92 una secció anomenada Casuals

A partir de la segona meitat dels 90, els Boixos Nois perden influència al club al mateix temps que deixen un reguer d’agressions i intimidacions als carrers. Part dels membres d’extrema dreta de Boixos Nois van crear la temporada 91-92 una secció anomenada Casuals. El nom el van prendre d’una subcultura urbana que va nàixer als inicis de la dècada dels 80 entre els hooligans anglesos, essent els del Liverpool uns dels pioners. Van adonar-se que vestint roba esportiva o pija i anant ben pentinats passaven molt més desapercebuts i tenien avantatge a l’hora de començar aldarulls o desaparèixer entre la gent.

Els hooligans que van protagonitzar el desastre de Heysel el 29 de maig de 1985 al partit entre el Liverpool FC i la Juventus FC a Brussel·les (que es va saldar amb 39 morts i més de 600 ferits en una allau de seguidores) eren majoritàriament casuals. La temporada 88/89 Boixos Nois despleguen una pancarta on es llegeix “Thanks Liverpool for the Juve deads” i dos anys després comença a obrir-s’hi pas la secció Casuals, als quals la directiva va traslladar temporalment del gol sud a la tercera graderia pels incidents que provocaven. Tanmateix, des d’aquest posició a l’estadi llançaven objectes, escopinades, brossa i bosses plenes d’orina al públic assistent de la graderia inferior, la qual cosa provocà la queixa dels afectats davant el club, que finalment els va passar al gol nord.

Imatge històrica d’una grada plena de membres de Boixos Nois

 

Aquesta secció extremadament violenta, tot i no deixar mai de ser ultradreta, en la desacceleració de la conflictivitat de tribus urbanes molt polititzades (punkis, skinheads antifeixistes, caps rapats d’extrema dreta militant, etc…) als 90 i la primera meitat de la dècada dels 2000, enfoquen la seva activitat cap a opcions més lucratives. Sense arribar a abandonar mai del tot la seva activitat hooligan, durant aquests anys Casuals es converteix en una organització criminal molt temuda i poderosa. Sota el presumpte lideratge de Ricardo Mateo Lucho Casuals FCB ha tingut un pes extraordinari en el panorama del crim organitzat. També manté vasos comunicants amb altres organitzacions delictives participades per l’extrema dreta com és el cas dels motards Àngels de l’Infern; fins al punt que l’històric membre de Boixos Nois implicat en l’assassinat de Rouquier, José Antonio Romero Ors Jaro, va ser detingut en una operació contra els Àngels de l’Infern l’any 2009.

Extorsió i monopoli per mitjans qüestionables de negocis com el de la seguretat de clubs nocturns, tràfic de drogues i robatoris a narcotraficants, pallisses i apunyalaments per encàrrec i un llarg etcètera de delictes els han fet temibles i també rics. De començar blanquejant diners procedents de l’activitat criminal en una botiga a l’avinguda Riera Blanca de L’Hospitalet en la qual es podien trobar peces de la marca neonazi Thor Steinar a la compravenda de vehicles de luxe, la falsificació d’un dècim de loteria per justificar l’ingrés a Caixa Penedès de 180.000 euros o tenir comptes al mateix banc d’Andorra de la família Pujol. Al presumpte tresorer dels Casuals, Antonio Torn, se li han intervingut més 100.000 euros en metàl·lic en més d’una ocasió.

De fet, l’abril de 2018, en el marc de l’operatiu Pórtico, el mateix Torn, àlies Antoñito, va ser detingut juntament amb 13 persones més per introduir –presumptament– a través del port de Barcelona, grans quantitats de cocaïna (fins a deu tones en els últims anys) amb destinació a països europeus. Torn va estar involucrat, entre altres episodis, en l’encàrrec fallit de propinar una pallissa a l’expresident del FC Barcelona Joan Laporta per 30.000 euros.

Extorsió i monopoli per mitjans qüestionables de negocis com el de la seguretat de clubs nocturns, tràfic de drogues i robatoris a narcotraficants, pallisses i apunyalaments per encàrrec i un llarg etcètera de delictes han fet els Casuals temibles i també rics

Al judici celebrat l’any 2004, van quedar paleses les converses telefòniques intervingudes entre Manuel Santos, treballador del Barça en l’època del nuñisme, Antoñito i Javier Delgado, vigilant de Prosegur que treballava al Camp Nou i que va arribar a ser escorta del mateix Laporta. Santos li va proposar a Antoñito la possibilitat d’agredir a Laporta i altres persones relacionades amb el Barça a canvi de diners. Santos va admetre davant del jutge que va intervenir perquè els Boixos Nois cridessin davant la llotja el dia del partit contra l’Albacete d’aquell any dient: “Laporta, a Sant Cugat et trobarem”.

Els Casuals FCB mai han posat fàcil la seva desarticulació, com en l’ocasió en què es van amotinar contra els Mossos emmanillats dins una sala de vistes del Palau de la Justícia, el 27 de maig de 2013. Aquell mateix mes també era assassinat a ganivetades en un local de motards de Mataró un testimoni protegit del cas contra Casuals, Juan S. de 41 anys.

El fet de centrar-se en la seva activitat criminal, més lucrativa i allunyada del focus mediàtic, així com l’empresonament de la majoria dels seus pilars i els problemes per afrontar el relleu generacional, són altres de les raons del declivi del grup les darreres dècades. Tanmateix, la política de tolerància zero de la directiva de Laporta, la marginació obtinguda de bona part de l’afició barcelonista i els cops policials i judicials havien minvat molt els Boixos Nois. Els darrers incidents provocats pel grup a l’estadi abans de l’era Laporta, van ser nous llançaments de bengales i una pallissa a dos magrebins l’agost de 2003.


Adaptació a un nou temps

L’escena ultra s’està actualitzant a tot l’Estat i a gran part d’Europa, després d’uns anys de crisi de format en què els skinheads que havien dominat les grades durant els 90 ja no tenien poder d’agregació. El nou panorama ultra s’ha modernitzat i llueix un nou look, en part gràcies a la revalorització de les marques fetitxe de l’estil casual per part de la moda de masses. Els nous ultres ja no vesteixen botes i tirants, samarretes amb simbologia nazi molt explícita, no van rapats ni han d’escoltar rock anticomunista (RAC) gutural. Els nous ultres vesteixen a l’última moda, guarden culte al cos i al pentinat, es deixen veure sense contradiccions en discoteques de música electrònica i reggaeton i remenen la cintura a Instagram.

A molts grups ultres estan arribant nous membres completament aliens als grups de procedència hegemònics de fa uns anys, i Boixos Nois no n’és una excepció. És el cas dels Cachorros –coneguts en alguns autos judicials com minicasuals– el grup criminal a les ordres de Ricardo Mateo que extorsionava propietaris de locals de festa barcelonins com Razzmatazz, Opium o Pacha sota l’amenaça que els més joves causessin incidents nit sí i nit també.

A Cachorros hi ha arribat jovent de la perifèria barcelonina d’orígens fins ara tan aliens a l’extrema dreta com el món del grafiti

A Cachorros hi ha arribat jovent de la perifèria barcelonina d’orígens fins ara tan aliens a l’extrema dreta com el món del grafiti. Aquest és el cas del jove grafiter conegut com a Lobos, qui amb tan sols 21 anys es va suïcidar a Madrid –segons l’entorn, de resultes de la pressió– després d’haver participat en una greu baralla contra el clan d’ètnia gitana Los Carmelos a Cornellà del Llobregat, presumptament a instàncies dels Casuals. Un mural antifeixista de l’artista compromès Roc Blackblock va ser sabotejat pels companys del jove en homenatge a aquest el passat mes de febrer.

Que la Comissió Antiviolència hagi decretat que Boixos Nois, Casuals FCB o els Cachorros són grups violents i que, per tant, no puguin entrar com a grup als estadis ni exhibir-hi el seu marxandatge no ha evitat el creixement de Boixos Nois. De fet, no falten les veus que denuncien el seu vincle amagat amb la grada d’animació. La identitat de grup fort, l’èpica dels enfrontaments i les aventures extremes que suposen els desplaçaments ultres, juntament amb la posada a la moda de tota l’escena, torna a seduir cert jovent.

També la recuperació de la senyera com a símbol regional de l’espanyolisme català –que confon a can Barça–, el nou focus d’agitació i coordinació que suposen per a l’extrema dreta catalana els GDR i grups refractaris a les manifestacions sobiranistes, la tebiesa de la directiva blaugrana els darrers temps, l’excarceració d’alguns dels seus membres històrics amb experiència acumulada o la connivència de grups d’animació com Supporters Barça –amb qui comparteixen prèvies i convocatòries– són els motius que possibiliten que Boixos Nois, tal com s’havien anat marcint, estiguin revifant amb una potent activitat. Tot això, ajudat per la nombrosa presència de seccions arreu de l’Estat (centre, Rioja, altres de la perifèria de Madrid…) que són les que han ajudat a normalitzar l’exhibició de banderes espanyoles amb escuts del Barça, sobretot als desplaçaments de l’equip de futbol.

Tot i que depèn molt del context geogràfic i els ritmes evolutius del fenomen a cada país, la tendència d’aquests grups arreu d’Europa és la de virar cap a un estil més ultra que hooligan, més unificat estèticament, amb més importància en la suma numèrica i amb un major pes en la coordinació i disciplina d’una animació espectacular a la grada. Centren la seva identitat en la ciutat, l’equip i, com a molt, la bandera nacional, rebutjant sovint simbologia política gaire més explícita en consonància amb la moda de l’apoliticisme a les graderies europees que s’inicià la dècada anterior i aquí es sintetitza en l’eslògan “Solo Barça”.

Boixos Nois comparteix la capçalera del ‘corteo’ fins al Camp Nou amb Supporters Barça, en la prèvia d’un partit de la temporada 2018-2019 |Arxiu

 

Aquesta crisi de model ha comportat no pocs conflictes en diferents grups de l’Estat. És el cas del Frente Atlético amb l’escissió de Suburbios Firm, un grupuscle que es nega a moderar la seva significació nazi i la seva actitud caòtica. També dels United Family, escissió dels Supporters Gol Sur del club sevillà del Betis, joves que aposten pel nou model i diuen no posicionar-se políticament més enllà de la fidelitat al seu equip, malgrat que alguns dels seus membres han aparegut en imatges privades amb parafernàlia nazi de la il·legalitzada organització Blood&Honour. Ambdós conflictes s’han saldat amb baralles multitudinàries i apunyalaments entre els mateixos membres dels grups originaris i les seves escissions.

Aquesta mateixa lògica que facilita el creixement entre persones alienes als grupuscles de l’extrema dreta tradicional és seguida per Boixos Nois, grup que es pretén exclusivament barcelonista i que tracta de limitar la seva visualització als colors de l’oficialitat blaugrana. És per això que, de manera certa però molt limitada, també s’hi poden trobar independentistes -alguns d’extrema dreta però d’altres que no ho són- o gent a la qui, d’entrada, no se’ls exigeix filiació política. No obstant això, se’ls escapen gesticulacions feixistes com els “Sieg Heil!” a Madrid, salutacions romanes als perfils personals de les xarxes socials o l’ús de l’emoticona d’una mà estesa que utilitzen per representar la mateixa salutació.

La Jarra, al carrer d’Aristides Maillol i a tocar del Camp Nou, és el nou punt de trobada de Boixos Nois des que tanqués la seva antiga seu, el bar Virginia

La Jarra, al carrer d’Aristides Maillol i a tocar del Camp Nou, és el nou punt de trobada de Boixos Nois des que la seva antiga seu, el bar Virginia, canviés de propietaris i de nom. Aquests espais de trobada són imprescindibles per a la cohesió grupal, la transmissió de codis i idiosincràsies pròpies de la subcultura ultra, així com d’idees lubricades amb alcohol, l’organització jeràrquica de les funcions al grup i, en definitiva, per a l’esprit de corps que possibilita tot el fenomen.

Sigui com sigui, l’escena ultra i Boixos Nois estan revifant i creixent i l’extrema dreta ho sap. Les grades sempre han estat un espai molt fecund per a la difusió d’idees i la captació de forces de xoc per als grups feixistes i no els ha passat desapercebut aquest nou cicle. Prova d’això és la reaparició d’Ivan Chicano i altres membres històrics de l’extrema dreta en els darrers esdeveniments de la final de la Copa del Rei a Sevilla (foto de capçalera d’aquest reportatge) quan amb un grup de Boixos Nois, entre banderes del grup i bengales, van lluir una bandera de guerra Reichskriegsflagge de les Forces Armades l’Alemanya nazi.

Chicano, candidat en diverses ocasions de formacions nazis com MSR o Democràcia Nacional, amb més de tretze processos judicials a l’esquena i empresonat l’any 2008 per una greu agressió a un mosso de paisà, és un dels líders històrics de grupuscles neonazis del Vallès Occidental com Último Bastión o Hooligans Vallès, els membres del qual han estat vistos recentment entorn dels Boixos Nois, segons confirmen persones assídues al Camp Nou.

Diversos membres de Hooligans Vallès han estat històricament relacionats amb les Brigadas Blanquiazules de l’Espanyol i amb els CUSOS –el grup d’elit format pels membres més perillosos de l’agermanament de Brigadas Blanquiazules i Ultras Sur–, alguns d’ells encausats per homicidi en grau de temptativa i amb agreujants d’odi ideològic en el cas Stroika (2012), en el que vora una vintena de neonazis van atacar els pocs assistents que esperaven hores abans d’un concert dels grups antifeixistes KOP i Non Servium, deixant a punt de morir una de les víctimes.

Tant Brigadas Blanquiazules com Ultras Sur, grups dels quals formen part o amb els quals simpatitzen molts dels membres històrics de Hooligans Vallès, són en teoria acèrrims enemics de Boixos Nois. Així doncs, queda desmentida l’asseveració que el futbol és l’única fidelitat dels ultres, els quals entomen el nou cicle de Boixos Nois com una oportunitat d’assegurar el relleu de l’extrema dreta de carrer catalana.