A inicis d’octubre donava el tret de sortida l’Equador. L’1 d’octubre el president Lenin Moreno anunciava el paquetazo del Fons Monetari Internacional (FMI), un plec de mesures econòmiques que l’organització financera amb seu a Washington (EUA) imposava com a condició pel rescat financer que va atorgar al país andí el mes de febrer de 2019. En total, 4.200 milions de dòlars de l’FMI i 6.000 del Banc Mundial (BM) i el Banc Interamericà de Desenvolupament (BID), per posar fi a una dècada –durant el govern de Rafael Correa– de poca relació amb els organismes internacionals exportadors de mesures neoliberals. El paquetazo de Moreno incloïa un decret que eliminava el subsidi i apujava el preu dels combustibles, mesura que va fer encendre l’espurna que va prendre la metxa. Deu dies de mobilitzacions i bloquejos massius després, el decret va ser derogat però la resta del paquet segueix intacte. Vuit manifestants van ser assassinades per les forces policials i militars que també van deixar ferides 1.340 persones i 1.192 detingudes.
La repressió de la policia i l’exèrcit als carrers de Xile ja ha causat la mort d’almenys 23 manifestants. Segons l’Institut Nacional de Drets Humans, 458 persones han sigut torturades, 88 han estat víctimes de violència sexual i 241 tenen ferides oculars. Hi ha al voltant de 3.000 ferides i 8.000 detingudes
A Xile va ser el preu del transport. Protagonitzades en un inici per estudiants de secundària, el 14 d’octubre començaren les protestes per la pujada de 30 pesos xilens (tres cèntims d’euro) del bitllet de metro, però les mobilitzacions de seguida van agafar un to general i massiu de malestar amb un sistema econòmic extremadament neoliberal, hereu de la dictadura pinochetista. El president Sebastián Piñera va trigar cinc dies a retirar aquest augment, però l’esclat social ja no només girava al voltant d’això. Sistemes educatius, de salut, de gestió de recursos naturals, etc. privatitzats des de fa dècades, han generat grans desigualtats i ni tan sols ha estat suficient l’acord per renovar la constitució vigent, que es va aprovar l’any 1980 a l’inici d’una dècada en què el país també va rebre finançament de l’FMI i el BM per concretar l’anomenat “miracle de Xile”. Després de 50 dies de protestes, la societat xilena segueix mobilitzada “fins que la dignitat es faci costum” i la repressió de la policia i l’exèrcit als carrers ja ha causat la mort d’almenys 23 manifestants. Segons l’Institut Nacional de Drets Humans, 458 persones han sigut torturades, 88 han estat víctimes de violència sexual i 241 tenen ferides oculars, dues de les quals han perdut la visió dels dos ulls. També hi ha al voltant de 3.000 ferides i 8.000 detingudes.
Colòmbia, el darrer en sucumbir en aquest espai-temps d’excepcionalitat social de vagues i mobilitzacions, també ha sortit als carrers per protestar –en gran mesura– contra la implementació d’un paquet de reajustament econòmic imposat amb el préstec d’11.400 milions de dòlars aprovat per l’FMI al govern colombià el maig de 2018. Un préstec que ha sigut endossat a l’últim macrocrèdit de l’organisme multilateral atorgat l’any 2016. El Comitè Nacional del Paro, mecanisme d’articulació de moltes i diverses organitzacions socials, des de sindicals i estudiantils fins a indígenes i camperoles, s’ha autoconvocat “en contra el paquetazo de Duque, l’OCDE, l’FMI i el BM. Per la vida i la pau”. A les demandes de to antineoliberal s’hi sumen la denúncia de l’assassinat selectiu de lideresses socials i comunitàries, més de 750 des de finals de 2016, i la reivindicació de la implementació dels acords de pau negociats a l’Havana entre les FARC i el govern de l’expresident Juan Manuel Santos. Des del Paro Nacional del 21 de novembre, almenys quatre persones han mort a causa de la repressió policial i hi ha 700 persones ferides.
L’embat capitalista com a eix comú
Els països que en aquests moments segueixen encesos i actius als carrers amb demandes clares contra les reformes neoliberals, a favor d’una transformació social manifesta i de la dimissió dels seus presidents són Xile i Colòmbia. També un dels països més empobrits d’Amèrica està mobilitzat des de fa mesos. Haití, afectat per un silenci mediàtic impotent, surt als carrers periòdicament i sense descans des del mes de setembre, exigint la fi d’un govern que els manté en la misèria i la dimissió immediata del president Jovenel Moïse, entre altres reivindicacions. L’Argentina, en un context postelectoral en què retorna el kirschnerisme al poder, no ha sortit al carrer massivament però viu i viurà un període de retallades socials ferotges després d’acordar amb l’FMI un rescat de 50.000 dòlars. Sense poder-la posar al mateix sac, Bolívia se suma a la llista de territoris amb mobilitzacions socials, trinxeres, repressió brutal de l’Estat i falta de solucions. Actualment es viu en una situació de calma tensa després de moments molt convulsos causats pels enfrontaments entre diferents sectors de la població. Les acusacions de frau contra el candidat Evo Morales en les eleccions presidencials –a les quals es presentava per tercera vegada– van portar al que moltes consideren un cop d’estat contra el líder cocaler, que està refugiat a Mèxic des del 12 de novembre.
Tots els països del sudcontinent han actuat, en algun moment de la història contemporània, sota les condicions dels dos organismes supranacionals creats a la Conferència de Bretton Woods de 1944: l’FMI i el BM, els crèdits dels quals sempre arriben amb un alt percentatge de recursos lligats a projectes d’inversió concrets. Durant la dècada del 2000 i inicis de 2010, diversos dels governs de l’onada progressista com el d’Hugo Chávez o el d’Evo Morales van optar per mantenir certa autonomia gràcies a la nacionalització de l’explotació d’alguns recursos naturals com el petroli i el gas. Així i tot, la regla general al continent –durant els últims 500 anys– ha estat la d’exportar béns comuns i matèries primeres cap als països d’occident o del nord global, dins una divisió internacional del treball que concentra molta riquesa en mans de poques persones. Tanmateix, la lluita contra l’extractivisme liderada des de fa segles per comunitats indígenes i rurals ha estat adoptada en l’àmbit urbà pels moviments ambientalistes i per la justícia climàtica, cada vegada més multitudinaris.
Bona part de la regió viu un episodi d’exigència de canvis en què “tot i que hi ha eixos en comú, existeixen orígens i inclús demandes particulars”, assegura la investigadora colombiana de la Universitat Javeriana de Bogotà, Camila Esguerra. “El que connecta el descontentament és un problema estructural de polítiques neoliberals, de polítiques de mort o de necropolítiques que s’han estès pel continent, això és el que ens uneix”, assegura la colombiana. També tenen en comú la resposta dels estats: “una alarmant campanya de violació dels drets humans amb estratègies psicològiques militars per generar pànic, que per exemple aquí a Colòmbia s’acompanyen de missatges que promouen la xenofòbia”, assegura la investigadora.
René Cerda, historiador i activista xilè, explica que després de set setmanes de protestes al seu país “l’assoliment principal és la recomposició del teixit social. A Xile no coneixies a les teves veïnes i les mobilitzacions han creat una amplificació i coordinació a escala de tot el territori”. Segons les prediccions del xilè, “aquesta recomposició serà la que en el futur podrà generar canvis en el sistema”. En aquest sentit, en diversos espais s’està donant una reconfiguració i inclús creació de nous significats i instàncies de poder, “és molt interessant com s’estan celebrant assemblees de barri per mantenir aquest moviment cívic-popular”, afirma Camila Esguerra sobre l’escenari colombià. En el cas de Bolívia, on abans de l’esclat social ja hi havia reivindicacions territorials contra les polítiques extractivistes del govern d’Evo Morales, segons la pensadora i sociòloga Silvia Rivera Cusicanqui, “ara estem procurant crear les bases per la reconstrucció des de baix d’allò que és plural, des de les comunitats (…) per superar el racisme, superar el temor a l’altre, superar el binarisme”, tal com explica en un vídeo gravat el 24 de novembre.
Els feminismes, posicionats
“I la culpa no era meva, ni d’on estava ni de com em vestia (…). L’estat opressor és un mascle violador”. El cant, acompanyat d’una coreografia col·lectiva de denúncia de la violència estructural masclista que el col·lectiu feminista xilè Las Tesis va realitzar el 25 de novembre a Santiago de Xile, ja ha ressonat a tot el món. A Colòmbia, quatre ciutats ja han fet la mateixa performance pública i a La Paz, Quito, Mèxic, París o Barcelona també ha ressonat aquest himne contra la violència patriarcal. “És interessant veure com els moviments de dones feministes han estat al capdavant de totes les discussions polítiques tant a Bolívia com a Xile, Colòmbia o l’Equador. Joves, docents i moltes dones urbanes, però també i fonamentalment dones indígenes i afrodescendents”, explica Esguerra. “Crec que les dones en aquest moment estem plorant però a la vegada reactivant, repensant les nostres comunitats i exercint el dret a la dissidència”, opina Cusicanqui des de Bolívia.
Tant el Parlament de Dones de Bolívia com els col·lectius feministes sobretot de Bogotà, Quito, Santiago de Xile o Valparaíso estan tenint un paper protagonista en aquestes mobilitzacions
Efectivament, tant el Parlament de Dones de Bolívia, com els col·lectius feministes sobretot de Bogotà, Quito, Santiago de Xile o Valparaíso estan tenint un paper protagonista en aquestes mobilitzacions. “El que estan proposant les organitzacions feministes i de dones és que en les diferents polítiques i mesures que estan en debat hi ha una afectació específica per les dones, per les transsexuals, per les dones indígenes, etc.”, declara la colombiana. Més enllà de la transformació en la consciència que quedi a totes les que en participen i aquesta recomposició dels teixits socials i populars, d’aquestes mobilitzacions n’acostumen a sortir, com en el cas de l’Equador, algunes concessions per part de l’Estat a través de negociacions. Concessions de més o menys envergadura en funció de la pressió que la població exerceix als carrers. Donada la presència indiscutible de col·lectius feministes i diversos en el si d’aquesta pressió social, des del parer de la investigadora Camila Esguerra, “aquesta negociació ha de tenir no només una perspectiva de gènere, sinó una perspectiva interseccional”.
El passat diumenge 1 de desembre es va celebrar un cacerolazo convocat a la mateixa hora a totes les capitals llatinoamericanes. També a la Plaça Sant Jaume de Barcelona es van concentrar persones migrades i refugiades de diferents països del con sud americà per donar suport a la lluita dels seus pobles. Per René Cerda i per molta de la joventut que, segons ell, “ha perdut la por” lluitant als carrers de Xile, guanyar passarà per “canviar el sistema polític més enllà d’una constitució i acabar amb el sistema extractivista que està destruint completament el territori. Canviar la constitució pot perfectament conviure amb aquest model de desenvolupament, amb aquesta visió d’arribar a ser com Europa, però ja hem arribat al límit”, assegura l’activista, qui sobre la possibilitat d’aconseguir-ho apunta “en aquest moment la gent està lluitant amb pedres contra bales. No perdo l’esperança que, si bé ara ho veiem com una revolta, potser això ja sigui una revolució, però el que em pregunto és si estàvem preparats per viure-la”.
