Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Layret, Ferrer i Guàrdia i Companys: tres referents republicans

L'autor evoca les personalitats de Francesc Layret, Francesc Ferrer i Guàrdia i Lluís Companys, coincidint amb el centenari de la mort del primer i els situa com a possibles referents de la reivindicació d'una república catalana dels nostres dies. Malgrat propugnar un encaix federal dels diversos pobles de l'estat, tots tres encarnaven valors republicans i progressistes perfectament vigents, i van ser assassinats per les idees que simbolitzaven, ja fos per escamots a sou de la patronal o víctimes de la repressió institucional

/ Arxiu

El 30 de novembre va fer cent anys que, en el  precís moment que Francesc Layret sortia de casa seva al carrer de Balmes de Barcelona, per interessar-se pels presos polítics detinguts per ordre governativa, va ser assassinat per pistolers a sou de la patronal catalana i amb la complicitat de l’autoritat governativa. El governador civil de Barcelona, Martínez Anido, acabava d’ordenar una massiva detenció de militants del sindicat CNT i del Partit Republicà Català, entre ells, Lluís Companys i Salvador Seguí.

Li va disparar set vegades, al rostre i altres parts del cos, un jove que duia granota blava de mecànic i gorra grisa. Però era tot un escamot que acompanyava l’assassí, per assegurar el cop. Segons un historiador anarcosindicalista, el pistoler que  el va abatre era un mercenari del Sindicat Lliure, Paulí Pallàs.

Cada país té els seus magnicidis. Als Estats Units, Abraham Lincoln, John F. Kennedy o Martin Luther King. Però són grans figures aïllades, això sí, de gran valor simbòlic i emocional.

A Catalunya, l’eliminació de l’enemic polític  ha estat durant molt de temps la tònica, gairebé una macabra rutina

En canvi, a Catalunya, l’eliminació de l’enemic polític  ha estat durant molt de temps la tònica, gairebé una macabra rutina. La dreta pura i dura, catalana i espanyola, ha actuat impunement, sigui a través de bandes paramilitars (en els casos de Layret o Seguí), sigui directament a través de l’exèrcit  (Ferrer i Guàrdia o el mateix Companys).

Estem davant d’assassinats de figures transcendentals per entendre la Catalunya de fa cent anys i la Catalunya d’avui. És bàsic reflexionar sobre una història que no volem que es repeteixi. És bàsic conèixer-la i difondre-la entre les noves generacions. Ens interessa veure com van de junts l’escarràs per la cultura popular i l’emancipació política. Com van de juntes la lluita per l’emancipació col·lectiva i l’alliberament social.

Però, per què rememorem aquestes figures tràgiques? No ho fem, certament, encara que per l’enunciat ho pugui semblar, perquè ens agradi masoquistament el culte a la mort.

Hom assassina per no deixar rastre d’una persona i  de la seva obra.  Hom assassina per tallar d’arrel un projecte. Certament les persones que evoquem van ser assassinades, perquè el seu pensament i la seva lluita  molestaven tant a l’oligarquia catalana i espanyola i als seus grups armats.

Companys, Ferrer i Guàrdia i Layret són referents d’uns valors republicans i socials no assolits. Formen part de la llista de persones que recordem per haver lluitat aferrissadament  per una societat més justa

Cal dir que, entre elles, hi ha un nexe transcendental. Un nexe que no és altre que el fet de ser ciutadans d’una nació sense estat, Catalunya, que no va poder fer al segle XIX la transformació social i política que li tocava fer. Són referents d’uns valors republicans i socials no assolits. Formen part de la llista de persones que recordem per haver lluitat aferrissadament  per una societat més justa.

Entre ells hi ha una base, un terra, comuna.  Tots són fills de la segona meitat del segle XIX i d’una Catalunya, nació singular dintre d’un estat espanyol en crisi, una nació a la recerca d’un encaix dintre d’aquest estat. Una nació sacsejada per la lluita de classes i pel corc de la discòrdia social. Almenys dos d’ells, Ferrer i Layret, van considerar que la lluita en el terreny educatiu i cultural era absolutament decisiva.

Ara bé, ¿quin sentit te el sacrifici d’aquests referents  cabdals de la societat catalana contemporània? Vides desfetes, per a res? Contra l’ànim derrotista i fatalista que sovint abalteix els catalans, hem de dir que el sacrifici d’aquests homes no ha estat estèril. Ben al contrari, ens ajuda a persistir en la idea de construcció d’una república catalana social solidària.

Tots ells es mogueren en uns registres de tolerància i de cerca d’aliances polítiques, des d’una mentalitat oberta i de transacció en l’accessori,  amb decisió i coherència

Tots ells es mogueren en uns registres de tolerància i de cerca d’aliances polítiques, des d’una mentalitat oberta i de transacció en l’accessori,  amb decisió i coherència. La societat catalana avui dia és aclaparadorament republicana, com palesen les enquestes d’opinió i els pronunciaments de les organitzacions de la societat civil. La diferència amb fa cent anys és que avui, majoritàriament, el republicanisme català és de caràcter independentista, cosa que no passava a les primeres dècades del segle XX. Aleshores començava a congriar-se un republicanisme independentista que la lògica de la II República va acabar fent avortar.

És important que la nostra ciutadania, i en particular el jovent, reflexioni sobre valors republicans com democràcia (que inclou autodeterminació), federalisme (internacionalisme i diàleg entre els pobles), laïcitat, separació de poders, cultura de la pau, austeritat, justícia social i solidaritat.

Ha costat molt, històricament, fer-los progressar, i no podem permetre que la reacció, que tant terreny va guanyar durant la dictadura del general Franco, en pugui barrar el seu afermament.

No cal ser un linx per adonar-se que l’actual col·lapse del règim és conseqüència, sens dubte, de l’embat de la revolució democràtica de Catalunya

Actualment estem davant de l’espectacle d’una monarquia postfranquista del 78 que fa aigües. No cal ser un linx per adonar-se que aquest col·lapse del règim és conseqüència, sense cap dubte, de l’embat o sotragada de la revolució democràtica de Catalunya.

Aquesta, al seu torn, també ha estat conseqüència de diverses realitats o processos: des de la involució autàrquica del règim del 78, a la crisi econòmica, sense oblidar la corrupció estructural del bipartidisme del règim del 78.

La fartanera de la societat catalana també compta. I compta, naturalment, la història d’una nació sense estat, com bé ens recordava Josep Fontana. Ara bé, la història no es repeteix mai exactament, encara que hi hagi qui digui que sí. Les diferències que es veuen en aquest moment de crisi i d’oportunitats i d’altres moments de crisis  oportunitats  són grans. Ara hi ha instruments de control de masses i de propaganda que als anys trenta no existien. La ideologia neocapitalista dominant ha adormit com per encanteri bona part de la classe treballadora.

Avui el poble espanyol no vol la República, a diferència dels anys trenta, quan entre la classe treballadora es va instaurar la idea d’una república igualitària i la revolució social

Una altra diferència és que els catalans ara volen la República catalana. Als anys trenta es van conformar amb ser una autonomia de la República espanyola. En canvi, el poble espanyol no vol la República, a diferència dels anys trenta, quan els treballadors espanyols volien una república igualitària i la revolució social.

La II República va dur l’autonomia catalana, però no va facilitar l’autodeterminació, ans al contrari. Per això és de tanta transcendència la revolució democràtica de 2017, la qual ha obert les portes d’un nou escenari que posa i posarà a prova la intel·ligència política i el sentit d’estat dels catalans.