Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Teatre polític a vol d'ocell

El populisme i l'Estat són satiritzats i desmuntats en dues obres de teatre magnífiques, que es poden veure fins al 10 de gener. Es tracta d''Els ocells', la versió lliure que la companyia La Calòrica fa d'Aristòfanes a la Sala Beckett, i L''Hèroe' de Santiago Rusiñol, dirigida per Lurdes Barba al TNC

Fa un parell d'anys la companyia La Calòrica es va posar a treballar en una creació col·lectiva sobre 'Els ocells' d'Aristòfanes / Anna Fàbrega

Fa un parell d’anys la gent de La Calòrica es va posar a treballar en una creació col·lectiva sobre Els ocells  d’Aristòfanes, una “comèdia antiga” que és realment molt antiga, ja que va ser escrita fa uns dos-mil cinc-cents anys aproximadament. Pot una obra així ser “actual”? Els calòrics van reescriure lliurement l’obra àtica, que és una fantasia en la qual dos ciutadans renegats emprenen la construcció d’una mena d’Utopia al regne dels ocells, per tal de condicionar la comunicació entre els homes i els Déus. A partir d’aquí el muntatge estira els fils d’un tema molt d’avui, el populisme, en un espectacle amb l’estructura de cabaret. El resultat es mou per l’altura estratosfèrica de l’excentricitat argumental i la imprevisibilitat estrafolària de les escenes, plenes de cants, músiques, balls i disfresses: un autèntic guirigall realment aconseguit. 

La fantasia guinyolesca està sempre al servei de la comèdia àcida i sarcàstica i se serveix amb la mala llet més fresca. Qui ha disparat, accidentalment, a “la democràcia”? El protagonista de l’obra, un jovenet emprenedor i enèrgic que ens resulta familiar per allò que fa i diu: no para de passar-se de la ratlla i exclama: “jo no veig cucuts i gavines, jo només veig ocells”. D’entre tot el catàleg de personatges (el capellà folla-colibrís, el raper xulesc i capitalista, el jutge hitlerià, etcètera) que tan bé dibuixen i defensen Pep Ambròs, Xavi Francés i Esther López, destaca la interpretació d’Aitor Galisteo-Rocher, un portent del quadrilàter escènic amb el carisma d’un forçut de circ antic. 

L’obra revisada, actualitzada i reimaginada es basa en l’astracanada i la mímica, els “solos” còmics i musicals memorables (i és que fins i tot quan desafinen ho fan estupendament), en una successió d’escenes que converteixen el públic en el cor grec i que es despleguen en un espai senzill, com les tarimes medievals, capaç d’acollir des d’un bosc a una discoteca eivissenca. És així com s’arriba a uns resultats singulars i propis, que recorden una mica les fites d’Els Joglars més reivindicables, en unes troballes que no deixen de ser coherents amb l’autor clàssic, prearistotèlic i arrauxat, qui en les seves obres encarnava “la pau” en un personatge i no perdia ocasió de burlar-se dels déus, dels poderosos, dels artistes i fins i tot dels tribunals de justícia (Aristòfanes també va patir algun marró judicial). 

L’obra d’Aristòfanes, revisada, actualitzada i reimaginada, es basa en l’astracanada i la mímica, els solos còmics i musicals , en una successió d’escenes que converteixen el públic en el cor grec

El director i el dramaturg de la companyia (Joan Yago i Israel Solà) afirmaven que ells han entès “el populisme” com la manipulació d’idees d’esquerres al servei dels propòsits neoliberals. OK! És una opció, tot i que es diria que el populisme i la postveritat que adotzenen i ensopeixen els pobles (convertint-los en “ocells de fang”, que diria en Santiago Rusiñol) no és cosa d’un únic corrent econòmic o propòsit polític, i en canvi és un xarop molt dispensat per tot arreu. 

En aquest sentit, l’obra treu més suc quan tanca el zoom i concreta una mica. Per exemple, en la sobretaula a Can Palomo, que exposa còmicament la duresa de la vida dels ocells en el nou règim, o en la multitud colèrica que crida un “fora el lobby gall” espaterrant, o en el trio ranci i autoritari (tècnic+ oficial+ jutge) que vol posar ordre al projecte de nova ciutat, parlant de l’Estat financer com d’una “fàbrica de creació”… 

Sé que la subtilesa no és una característica del muntatge ni la versemblança un mèrit de l’obra, que en té molts altres, però quan sense venir a tomb es pengen de la “ciutat dels ocells” les banderes neonazis, o quan el capitalisme “en persona” ens ofereix una TED Talk llarga i didàctica, fa la sensació que l’espectacle es desvia i confon el tema, fuig d’estudi i, via el tòpic, l’exageració i la mistificació converteix Brecht en un cuñao.

 

La visió del Rusiñol

Un altre pàjaru que va xocar amb la justícia i l’opinió benpensant de la seva època va ser en Santiago Rusiñol, un modernista que desconfiava de la modernitat i que va inventar tot un teatre nou i atrevit tant en els temes com en els punts de vista. A Rusiñol, el puro li va arribar, entre altres ocasions, quan l’any 1903 la seva obra L’Hèroe (així, en catanyol de tombant de segle) va ser suspesa per ordre governamental, després de poques funcions al Teatre Català (avui, Teatre Romea), i alguns dels professionals implicats van haver de passar el tràngol de donar explicacions en un procés militar. 

L”Hèroe’ (així, en ‘catanyol’ de tombant de segle) va ser suspesa per ordre governamental, després de poques funcions al Teatre Català (avui, Teatre Romea) |May Zircus

 

Ara ja no som al Romea en blanc i negre: som a la sala gran del TNC, més de cent anys després d’aquella estrena. Aquest espai banal, d’una monumentalitat de pega, wagneriana i prefabricada, mostra sempre una buidor i desprèn sempre una tristor que ara es doblen en reduir l’aforament a la meitat. Si teniu una entrada més enllà de la fila catorze, aneu-vos fent a la idea que veureu els intèrprets com si fossin titelles, petits a la immensitat de l’escenari i silenciats per una acústica pèssima. És el preu que cal pagar per veure bon teatre (a banda del preu de l’entrada, clar). 

Els escenògrafs Silvia Delagneau i Max Glaenzel semblen voler emfatitzar la situació amb astúcia, en jugar amb un gran diorama i tot d’escenaris dins d’escenaris dins d’escenaris, potser subratllant l’esquematisme, la claredat i el “perfil tallat” a què es referia en Josep Pla en escriure sobre el teatre de Rusiñol. La directora Lurdes Barba ha comptat amb un bon planter d’actrius i actors, on destaca l’expressivitat i la intensitat dels més joves (Javier Beltrán, Mima Riera, Albert Prat…) i la solvència contrastada i més tranquil·la dels sèniors (Rosa Renom, Manel Barceló, Toni Sevilla…). La directora també ha comptat amb la inestimable aportació d’un dramaturg original i sensible, l’Albert Arribas, qui sap retocar i remuntar les coses per fer-les més passadores i “modernes”, coneixedor com és del potencial de l’obra rusiñolesca (tal com va demostrar l’any passat amb el seu espectacle “de culte”, Orationbus#SR).

L’obra acaba amb una frase, “Els dels telers són els hèroes!”, que en aquell moment devia sonar molt més forta que com la copsem en l’actualitat

L’atreviment del drama farcesc que és L’Hèroe, anàvem dient, estava en el retrat acarnissat que es feia d’un Estat colonial i bel·licista, grotesc i casernari, empantanegat a les Filipines i a Cuba, colònies que va acabar perdent. Com el drac de la llegenda, l’Estat “robava” joves a les famílies que no podien pagar la quinta, i condecorava els seus soldats més salvatges i desfermats, serial killers d’uniforme que tornaven a la pàtria amb els honors que avui es dispensa als futbolistes. Quan un d’aquests torna al seu poble d’origen, convertit oficialment en un heroi, és rebut pels veïns i les autoritats en ple (el que abans era un trio institucional ara és un quartet, igualment còmic i sòrdid). Tots són parlaments d’homenatge, “Vivas” a Espanya i projectes d’estàtues eqüestres. Tal com passa amb els veterans del Vietnam a les pelis nord-americanes, el “camp de mart” aquest jovenet el porta tan endins que tot ell s’acaba corroint i malmetent. L’heroi desmuntat o desconstruït s’acaba convertint en un dropo i un “pinxo nacional” i desplega tot el seu masclisme tòxic i tota la seva toxicitat alcohòlica, violenta, ludòpata i irresponsable, fins a enfrontar-se a la seva família i capgirar-ne la moral atàvica, basada en el catacric-catacrac del treball als telers. 

L’obra acaba amb una frase, “Els dels telers són els hèroes!”, que en aquell moment devia sonar molt més forta que com la copsem en l’actualitat. En tot cas, Rusiñol trobà a la seva paleta de patetismes els tons per pintar els dos mons enfrontats, la força brutal del nou i el conformisme somort del vell, l’estat com un esquelet galvanitzat suportant la pàtria podrida i plena de mosques, i les formiguetes porugues abraçant-se als telers i arrecerant-se als plecs d’uns pobles fets miques. Si l’un el pintà amb un patetisme ridiculitzant i rabiós l’altre el pintà amb un patetisme trist i nostàlgic, i en aquells traços ja podem veure-hi el futur tremendu que esperava a tota aquella gent, al llarg del segle i fins avui mateix.