Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Les veus del foc i de les pedres

En un lateral de la manifestació, t’he enganxat picant amb el martell de la meva caixa d’eines contra el terra de la vorera, darrere d’un contenidor que cremava

/ Tania Vicedo

El darrer cop que t’he vist ha estat fa unes hores, mentre l’asfalt es fonia sota la flama enmig del tercer vespre consecutiu de protestes, en la llavor d’una tardor que fa mesos es preveia que seria calenta. En un lateral de la manifestació, t’he enganxat picant amb el martell de la meva caixa d’eines contra el terra de la vorera, darrere d’un contenidor que cremava. I he observat com, tot seguit, reparties les llambordes trencades, com si fossin caramels, entre les persones que t’envoltaven. Caminàveu formant un mur de braços entrellaçats i de rostres tapats, alguns dels quals he reconegut malgrat les samarretes de màniga llarga lligades de tal manera que us cobrien la boca i el nas i les caputxes col·locades damunt del cap per protegir-vos del reconeixement visual del cabell i les orelles.

Quan he percebut que estaves a punt de llançar una pedra contra l’aparador d’una immobiliària, m’he precipitat on eres, t’he agafat pel braç i t’he recriminat amb un to molt enfadat:

—Filla, però què fas? Ostres, així no! —t’he dit tot abaixant-te una mica la caputxa.

—Però què fas tu? Deixa’m! —m’has contestat, visiblement molesta, apartant la meva mà del teu braç.

—Si t’enxampen, qui creus que haurà de pagar els vidres trencats, eh?

—Si no lluitem ara, no tindrem cap futur. I tu no ho entens perquè t’has acomodat amb les molles i la misèria que t’han donat! —has afirmat a la vegada que t’apujaves ràpidament la caputxa i em giraves l’esquena per continuar formant part d’aquell conjunt humà vestit de negre. Ja uns metres més enllà, he pogut sentir com cridaves: —Així sí, així sí!

De cop m’he adonat que t’havies convertit en una personeta gran que volia emprendre el vol amb els seus propis valors, diferents dels meus. I així ha estat com he perdut el teu rastre, escolat entre el foc i entre les pedres.

Com he pogut perdre el control d’aquesta manera? Em pregunto, ara a casa, mentre em fixo que les agulles del rellotge del menjador marquen les dues de la matinada i encara no sé res més de tu

Com he pogut perdre el control d’aquesta manera? Em pregunto, ara a casa, mentre em fixo que les agulles del rellotge del menjador marquen les dues de la matinada i encara no sé res més de tu. Malgrat que soc conscient de l’hora que és, crec haver perdut la noció de les hores, els minuts i els segons que porto esperant que apareguis rere la porta, i dels cops que t’he trucat al maleït mòbil apagat.

Com no sé què carai haig de fer, decideixo aixecar-me del sofà i caminar pel passadís, on topo amb l’entrada de la teva intraspassable habitació. Hi resto una estona al davant, fins que em decideixo a abaixar el mànec i obrir el seu accés, tot desitjant que no et molesti haver vulnerat el teu dret a la intimitat.

Hi entro, encenc la llum i contemplo tota la cambra. El primer que em crida l’atenció és la presència del teu mòbil amb la bateria extreta en un racó de l’escriptori, que em resol el dubte sobre per què em resultava tan difícil localitzar-te. Toco amb el palmell de la mà els pòsters reivindicatius que tens a les parets i el tocadiscs que jo mateixa et vaig regalar, i n’abaixo el braç, fins que l’agulla frega el vinil de The Clash. La música comença a sonar. A poc a poc, em transporta a la meva pròpia dolça joventut rebel i m’arrenca un somriure inesperat. I no sé com, però em relaxo, m’assec i m’estiro al teu llit buit.

Des d’allà, tombo el meu cos a un costat i agafo una llibreta negra plena d’adhesius que reposa damunt de la tauleta de nit. M’acomodo els coixins i clico l’interruptor de la llumeta per poder llegir amb atenció el que hi ha escrit, on descobreixo una sèrie de dibuixos preciosos que mai m’has ensenyat, sota el títol “Per què nosaltres, que crèiem que ho tindríem tot, avui preveiem un futur sense res?”.

I mentre conèixer tot allò que fas i que ets em fa sentir-te a prop, piquen al timbre. Baixo corrents a obrir, i per desgràcia meva, no ets tu. És una amiga teva que em sona perquè ha vingut a casa alguna vegada. M’abraça fort i em conta que durant la marxa, en un moment de desconcert en què els antidisturbis han dispersat amb pilotes de foam, tu, que t’havies despistat del grup, t’has quedat sola davant la nostra policia, que ha aprofitat per colpejar una vegada i una altra el teu cos menut. Finalment, t’han emmanillat i t’han arrossegat per terra fins a l’interior de la furgoneta dels antidisturbis, que se t’han endut detinguda.

—Doncs anem a buscar-la ara mateix —li dic fent veure que mantinc la calma, mentre noto com des de l’estómac em bull una ràbia que em fa pensar que fins que no torni a sortir el sol que ens mereixem, ho cremaria tot i no tornaria a jutjar-te més. “Així, potser, també”, em xiuxiueja la meva pròpia veu del foc i de les pedres.

Article publicat al número 513 publicación número 513 de la Directa