Des del passat primer de desembre Mèxic té un nou president. Es diu Manuel López Obrador, un personatge amb una llarga trajectòria política a l’esquerra institucional. Entrevistem el periodista Luis Hernández Navarro, director d’opinió del diari mexicà La Jornada, que reflexiona sobre alguns aspectes rellevants de les coalicions socials i polítiques que van propiciar el triomf d’Obrador i els reptes als quals s’enfronta
És la primera vegada que l’esquerra institucional guanya la presidència a Mèxic. Com es pot explicar aquest triomf?
En primer lloc, sens dubte, el triomf de López Obrador va ser sorprenent per la magnitud dels vots que va aconseguir. Estem parlant de més de trenta milions de vots, un 53% de la votació. Feia anys que a Mèxic no hi havia una votació d’aquesta magnitud i és el resultat de la suma de diferents forces.
Quines?
D’una banda, el que podríem anomenar el poble obradorista, la base social que López Obrador va construir al llarg de molts anys. D’altra banda, tenim el conjunt de les víctimes de les reformes neoliberals que van veure en la seva candidatura la forma de cobrar-se un afront i al mateix temps, tirar-les enrere.
A quin tipus de reformes et refereixes i qui són les seves víctimes?
“El president que va sortir, Enrique Peña Nieto, va impulsar un cicle de reformes neoliberals, entre elles, la reforma educativa, d’hisenda, laboral, energètica, etc. I totes elles van generar molts damnificats socials, per exemple, els professors del sistema d’educació pública”
El president que va sortir, Enrique Peña Nieto, va impulsar un cicle de reformes neoliberals, entre elles, la reforma educativa, d’hisenda, laboral, energètica, etc. I totes elles van generar molts damnificats socials, per exemple, els professors del sistema d’educació pública, que primer van patir una enorme campanya d’estigmatització, presentant-los com a responsables de l’endarreriment educatiu del país i després van sofrir la conseqüència d’una reforma que obre la porta a la privatització de l’ensenyament però que tira enrere 40 anys de conquestes laborals. Els professors i professores es van mobilitzar per aturar-ho i López Obrador s’ha compromès a derogar la reforma.
També hi ha les víctimes de la violència.
Sí, aquest és un altre factor del triomf d’Obrador. Estem parlant d’una enorme quantitat de víctimes de la inseguretat pública. En els últims dos sexennis (presidencials) tenim gairebé 200.000 morts violentes, la majoria d’elles joves, i oficialment es parla d’uns 37.600 desapareguts. Llavors hi ha molt dolor acumulat dels familiars d’aquests desapareguts que també han vist en López Obrador la possibilitat de canvi.
Pel que sembla, també va haver-hi polítics del Partido Revolucionario Institucional (PRI) que li van donar suport.
Sí, va haver-hi un vot molt important de sectors priïstess disgustats que van donar suport a Obrador. El PRI, el partit d’Enrique Peña Nieto, va estar controlat per una tecnocràcia neoliberal que es va apoderar del govern, de tal manera que molts vells priïstes van preferir votar per Obrador, amb el qual senten una identificació ideològica a partir del nacionalisme revolucionari. I inesperadament també va haver-hi sectors del Partit d’Acció Nacional (el PAN) que es van sumar a favor d’Obrador.
En relació al PRI, en les teves anàlisis has assenyalat l’ombra d’Ernesto Zedillo, que va presidir la formació, en la carrera política d’Obrador.
“D’una banda, milers de persones que tenen una esperança de canvi, de transformacions, de justícia; i d’altra banda, un conjunt d’interessos molt poderosos amb els quals López Obrador va pactar per arribar a la presidència, li demandaran una factura en termes de polítiques, posicions i càrrecs polítics importants”
Ernesto Zedillo va ser president del PRI entre 1994 i 2000. Com diu Baudelaire, l’astúcia del diable és fer-nos creure que no existeix. Doncs, l’astúcia Zedillo és fer-nos creure que no està en la política mexicana quan realment hi està present. Zedillo va construir un projecte de continuïtat trans-sexenal i avui si un mira el futur gabinet de López Obrador, almenys la tercera part dels futurs ministres vénen de l’equip de Zedillo. Zedillo té moltes relacions amb els organismes multilaterals, amb les agències de cooperació, de desenvolupament, de tal manera que ell va ser clau perquè Obrador no tingués resistències en aquests sectors. Per descomptat, la naturalesa d’aquestes coalicions que he esmentat porten en el seu si una contradicció profunda. D’una banda, milers de persones que tenen una esperança de canvi, de transformacions, de justícia; i d’altra banda, un conjunt d’interessos molt poderosos amb els quals López Obrador va pactar per arribar a la presidència, que li demandaran una factura en termes de polítiques, posicions i càrrecs polítics importants.
Però tu assenyales en els teus articles que l’inici de la relació entre López Obrador i Zedillo ve de lluny…
Breument, López Obrador va ser militant del PRI, després va formar part del PRD (el Partit de la Revolució Democràtica), que per molts anys va representar l’esquerra institucional. Després va formar el seu propi partit, MORENA (Moviment de Regeneració Nacional), amb el qual va guanyar les eleccions presidencials. El 1996, quan López Obrador va ser dirigent del PRD, i Zedillo era president, Obrador va formar part d’una negociació molt important que va acabar fundant el règim polític com ara el coneixem. Es va dur a terme en una casa que el Ministeri de l’Interior tenia a la Ciutat de Mèxic, al carrer de Barcelona. Aquesta negociació es coneix com els Acords de Barcelona mitjançant els quals les tres principals forces polítiques, el PRI, PRD i PAN van construir un sistema de representació bàsicament partitocràtica.
El 1996 al mateix temps s’estaven realitzant els famosos Diàlegs de Sant Andrés amb els zapatistes.
Sí, la qüestió és que mentre el govern dialogava públicament amb els zapatistes per construir una reforma de l’Estat mexicà, al mateix temps, el govern de Zedillo organitzava unes converses pràcticament en secret per negociar la repartició del poder entre els principals partits polítics. D’aquí ve l’estreta relació entre Obrador i Zedillo.
Què van significar aquests Acords Barcelona?
“El resultat d’aquesta negociació és la redistribució del poder a Mèxic entre els tres partits i qui maneja i condueix tot aquest procés és López Obrador. D’aquesta manera, en acabar el seu període com a president del PRD, decideix postular-se com a alcalde de la Ciutat de Mèxic”
D’una banda, el govern va donar un cop als acords de Sant Andrés, els va trair. D’altra banda, amb els acords de Barcelona, entre altres coses, es decideix formar un nou institut i un tribunal electoral per organitzar les eleccions on es negocien les posicions dels tres principals partits. El resultat d’aquesta negociació és la redistribució del poder a Mèxic entre els tres partits i qui maneja i condueix tot aquest procés és López Obrador. D’aquesta manera, en acabar el seu període com a president del PRD, decideix postular-se com a alcalde de la Ciutat de Mèxic. Tècnicament no podia perquè el seu domicili està en l’estat de Tabasco, però llavors hi ha una actitud benigna del govern d’Ernesto Zedillo, que li permet registrar-se per poder participar en les eleccions i ser alcalde de la ciutat, i des d’allí construeix una base social molt important amb la qual anys després, en aquest 2018, guanya les eleccions presidencials. Després de topar amb diferents obstacles pel camí, però amb el suport de gent com Zedillo a l’ombra.
Ara com a president, López Obrador no té el camí fàcil. A quin tipus de reptes s’enfronta?
Enrique Peña Nieto deixa una crisi econòmica enorme i un gran deute extern. Per exemple, el govern té un programa social que es diu PROGRESA, que és d’ajuda alimentària, de salut i habitatge. Resulta que aquest programa no va ser finançat amb recursos públics sinó amb préstecs del Banc Mundial, que s’acaba de 2018. El nou govern s’enfronta al problema de no tenir diners per mantenir-lo. Actualment, a Mèxic hi ha deu universitats públiques en fallida, sense diners per pagar els treballadors ni les pensions. Així mateix, hi ha un greu problema de violacions als drets humans, inseguretat pública, desapareguts, etc. L’exèrcit i la Marina estan fent funcions de policia, Obrador va dir que els retiraria, però ara ha dit que no ho va poder fer. En suma, s’enfronta a un país amb molts forats.
