Cada vegada que s’obre el debat sobre els lavabos i vestidors dels centres educatius, el soroll mediàtic se centra en els cossos: qui entra on, qui incomoda, qui genera el conflicte; però gairebé mai es qüestiona l’espai, que és on precisament es produeix bona part del problema. Mentre es multipliquen els discursos d’odi i la desinformació, el disseny arquitectònic queda fora del focus.
Però l’arquitectura no és neutral, participa en la producció, legitimació i amplificació de determinades violències. Des d’evitar beure aigua o aguantar-se les ganes d’anar al lavabo fins a arribar a casa per manca de neteja, absència de productes bàsics com paper higiènic i sabó o normes que restringeixen l’ús; fins observacions per sota les portes, violències estètiques i pressió de grup o intimidacions aprofitant la manca de supervisió adulta; passant per discriminacions de gènere, orientació sexual o manca d’accessibilitat real, entre altres. Tot això, en unes instal·lacions sovint amb deficiències greus de manteniment i inadaptades a les diferents etapes maduratives.
Elements aparentment banals, com la configuració dels lavabos i vestidors, esdevenen dispositius de regulació social, generant escenaris propicis per a l’assetjament, la LGTBIfòbia, el capacitisme o el racisme
Elements aparentment banals, com la configuració dels lavabos i vestidors, esdevenen dispositius de regulació social, generant escenaris propicis per a l’assetjament, la LGTBIfòbia, el capacitisme o el racisme. I les escoles i instituts no són aliens a aquesta dinàmica. En el context escolar, l’edifici i les dinàmiques relacionals que s’hi generen, tenen un impacte directe en el procés d’aprenentatge, en els vincles que s’estableixen i en la construcció subjectiva de l’alumnat. Tot i l’esforç per transversalitzar la coeducació dins dels centres, l’aplicació d’aquest paràmetre al disseny dels lavabos i vestidors és encara una assignatura pendent.
Però què en pensa l’alumnat? El projecte Espais d’intimitat, impulsat per les cooperatives Arqbag i Candela, ha treballat amb les comunitats educatives de diferents escoles i instituts per repensar aquests espais des de la intersecció de l’arquitectura i l’educació sexual. Els processos de participació han aflorat moltes situacions de mala convivència, desigualtats i inclús violències, que posen en relleu la complexitat d’aquesta qüestió.
Les dinàmiques que s’hi generen no són excepcions, sinó que formen part de la quotidianitat de tots els centres, mostrant la dimensió estructural del problema. És, per tant, urgent abordar-ho de manera transversal, desplaçant la mirada cap a una anàlisi crítica de quins cossos i identitats són reconegudes (i quines queden sistemàticament excloses) i quines formes d’habitar els entorns educatius, sovint naturalitzades, estan impactant nocivament en la salut de l’alumnat.
És urgent abordar-ho de manera transversal, desplaçant la mirada cap a una anàlisi crítica de quins cossos i identitats són reconegudes (i quines queden sistemàticament excloses)
La centralitat d’una mirada adulta hegemònica dissenya escenaris abstractes i homogeneïtzadors que produeixen un desajust respecte a la complexitat de les experiències i vivències de les infàncies i el jovent. No són errors puntuals, sinó conseqüències d’un model que prioritza el control, la normalització i l’optimització del rendiment de l’espai, per sobre el benestar, la seguretat, l’autoestima, la sensació de pertinença i la possibilitat d’autodeterminació de l’alumnat dins dels centres educatius. És especialment rellevant la invisibilització de la petita infància, les dissidències sexuals i de gènere, així com de les corporalitats no normatives i neurodivergències. El debat és inseparable d’una qüestió política més àmplia: quines vides considerem dignes de ser sostingudes? I, en conseqüència, quines arquitectures estem disposades a imaginar per fer-les possibles?
En cas de voler rendir comptes amb aquest disseny, que configura formes de relació que incideixen directament en la producció i reproducció de desigualtats, hem d’obrir l’imaginari. Com serien uns lavabos i vestidors adequats per tothom? És la segregació per gènere, edat i/o capacitats l’única manera possible d’organitzar aquests espais? Si els espais són garants de privacitat i seguretat, quines resistències apareixen davant aquests canvis i d’on provenen?
L’alumnat reclama espais que garanteixen la privacitat, la seguretat, la neteja i el confort. Ubicats en zones de control informal, amb accessos múltiples i oberts o que promoguin una privacitat gradual que permeti transitar entre zones comunes més obertes i cabines totalment tancades.
Tot i que l’arquitectura pot facilitar altres formes de convivència, el canvi real només serà possible si va acompanyat de processos de sensibilització o d’educació sexual
També exigeix reconèixer la diversitat real de la comunitat educativa. No tots els usos ni les necessitats són iguals. Això implica pensar en cabines amb mides, sanitaris i accessoris diferents; algunes amb rentamans o dutxes, i d’altres sense. Ampliar la flexibilitat de l’espai per permetre adaptacions: des de mesures específiques en termes d’accessibilitat o l’ús de dutxes per a casos de desnonaments o emergència habitacional, fins a configuracions que puguin acompanyar les comunitats educatives en el seu propi camí d’adaptació als canvis, assumint que les transformacions no seran immediates, ni homogènies, i que la coexistència de models segregats i no segregats pot ser una estratègia necessària de transició, mentre es construeixen nous consensos i formes de convivència.
I, en últim lloc, un bàsic. Un espai net i amb tot el necessari per a la higiene personal. Sense els equips de neteja no hi ha espais habitables. Parlem d’una feina essencial, sovint precaritzada i feminitzada, que sosté el dia a dia dels centres educatius. Es poden facilitar les tasques de desinfecció minimitzant el contacte amb les superfícies o amb accessoris i mobiliari elevats del terra; però cal dir-ho clar: les comunitats educatives, d’una banda, hem d’assumir la corresponsabilitat en els hàbits d’higiene; i, d’altra banda, hem d’interpel·lar les administracions exigint més recursos, reforç i millora de les condicions dels equips de neteja.
En definitiva, com diu l’alumnat: uns espais d’intimitat per poder-nos sentir com a casa.
El repte, per tant, no és només redissenyar els espais d’intimitat, sinó desarticular els marcs normatius que els sustenten
No obstant això, tot i que l’arquitectura pot facilitar altres formes de convivència, el canvi real només serà possible si va acompanyat de processos de sensibilització, d’educació sexual i d’un reconeixement efectiu dels drets dels menors. Tres vies inseparables per evitar que les intervencions espacials siguin absorbides per les mateixes lògiques que pretenen qüestionar. Sense un marc normatiu vinculant i la implicació activa de tota la comunitat educativa —docents, equips directius, famílies, equip de neteja, personal de suport—, els canvis materials corren el risc de quedar en operacions superficials o inclús significar un pas enrere.
El repte, per tant, no és només redissenyar els espais d’intimitat, sinó desarticular els marcs normatius que els sustenten. Això implica qüestionar privilegis, descentrar la mirada adulta i reconèixer la legitimitat de formes d’habitar que desborden els paràmetres hegemònics. Hem d’entendre que els lavabos i vestidors són també espais d’aprenentatge. Reconèixer aquesta dimensió és assumir que la seva transformació és una part central del dret a l’educació.
