Rotundament, sí. La disputa del rosa és profundament política i la seva conquesta, un horitzó feminista, popular, i divertit. Per què hauríem de renunciar a aquesta batalla?
En les facultats de Periodisme es repeteix un mantra a propòsit de les televisions públiques i la seva funció social: informar, formar i entretenir. Aparentment, l’origen d’aquest eslògan està en els estatuts de la BBC, la televisió britànica que va ser la primera gran televisió estatal del món.
Informar, formar, entretenir. Però qualsevol que treballi en comunicació bé coneix el parany: espirals de silenci, consensos manufacturats, agendes que trien què es narra i què no. Ocorre en qualsevol noticiari, en qualsevol tertúlia de xerrameques, en els acudits dels talk shows i, fins i tot, en els documentals carregats de dades. Res és casual ni neutral: tot titular i personatge és conseqüència de l’amo de la impremta que l’emet.
El periodisme rosa –la crònica social, el salseig, el tafaneig, les coses de l’amor, del cardar, les catifes vermelles, les traïcions, les intrigues de palau o les banyes de La isla de las tentaciones– mou audiències massives i, per descomptat, molts diners. Interessa, perquè la vida també és això. Es transforma i evoluciona. Del paper cuixé dels setanta, de folklòriques, toreros, vedets i aristòcrates, a l’Instagram i el TikTok, de chonis, futbolistes o influencers. Celebro qui no té tele, no consumeix escombraries i conrea una altra sèrie d’aficions més elevades encara que, honestament, em sembla un argument classista, gastat i pedant. Altres sí que volem veure-ho.
Sovint, a més, aquest menyspreu al rosa té un profund biaix de gènere, un menyspreu històric a continguts “per a marujas i mariques”. Sí, i? Dirien el mateix del futbol? No és potser també un terreny d’entreteniment popular en disputa? Pot ser alienador, corretja de transmissió dels pitjors valors, un forat racista i sexista –què us explicaré, soc de Madrid…–, però també un espai de politització i construcció col·lectiva, d’horitzons comuns, de resistències.
Consumir –i generar– crònica social no és incompatible amb una ètica militant, com tampoc veure el Barça al bar. Al contrari; reapropiar-nos-ho des del públic com a dispositiu cultural és pur poder. La recent polèmica sobre el programa de Catalunya Ràdio Que no surti d’aquí (per difondre informació sobre una relació sentimental aparentment incerta) pot plantejar-nos, això sí, quines noves idees i missatges volem construir dins d’aquests formats. Encara que posades a denunciar notícies falses que es legitimen en mitjans públics… Em preocuparia més qualsevol Telediario actual parlant de despesa militar.
Serveixi un altre exemple actual: aquest mateix mes, el programa Ni que fuéramos shhh…, farà el salt de l’streaming a YouTube a les tardes de TVE. El format és la filla punk de l’antic Sálvame, història televisiva amb moltíssimes ombres i també algunes llums. Precisament per això (per ser de rojos i marietes, deien) va ser cancel·lat per una directiva ultraconservadora i per les lògiques capitalistes de les audiències. En el seu nou format, més lliure, més irreverent, es parla de republicanisme, de violència sexual, de drets LGTBIQ+, de punitivisme, d’amor romàntic… La seva audiència la compon, principalment, la generació millennial.
Disputar la crònica social, democratitzar-la, fer-la popular i feminista, queer i irreverent és arrabassar-la a la revista Hola! monàrquica, a les influencers nacionalcatòliques, als toreros i als nets dels empresaris franquistes de la tele. És parlar de nosaltres i les nostres relacions, i també del poder i de les seves bambolines. Si és per a tan noble tasca, allà van els meus impostos.
