Fa mesos que a les xarxes socials circulen nombroses publicacions d’Aliança Catalana, tuits polèmics de simpatitzants de la formació i notícies sospitosament afins de nous protomitjans de comunicació. En una intervenció al Parlament –amb milers de visualitzacions i convertida de seguida en un vídeo amb música èpica per l’estructura de comunicació del partit–, Sílvia Orriols, líder d’Aliança Catalana, llançava una vehement pregunta: “Això què és? El Parlament de Catalunya, o Alí Babà i els quaranta lladres?”.
La ironia de la sentència sobrepassa l’anècdota, i ens mena a elaborar un seguit de reflexions: quins elements comunicatius fa servir Aliança Catalana? I aquestes temàtiques i estratègies lingüístiques i argumentatives, són similars a les que fan servir altres partits d’extrema dreta populista europeus?
Del desencís al boc expiatori
L’emergència d’Aliança Catalana s’emmarca en un context sociopolític a Catalunya –i per extrapolació a Europa– que pivota sobre els eixos del desencís (“la política tradicional no em soluciona res”) i el boc expiatori (“els enemics són els que venen de fora”). A grans trets, el nucli impulsor d’aquest partit agafa el relleu de Plataforma per Catalunya (2002-2019) i dels seus fallits intents successors: Som Identitaris, el Front Nacional de Catalunya i Som Catalans. Tots ells, alhora, s’inspiren en els primers partits d’extrema dreta europeus dels anys vuitanta, que tenen com a principal exponent un gir radical de l’acció política respecte dels grupuscles de tradició neonazi. Aquestes noves formacions mostren una calculada moderació política (“som plataformes ciutadanes del sentit comú”), un racisme cultural (“les tradicions islàmiques són incompatibles amb les nostres”), i un rebuig clar als partits tradicionals (“són tots uns corruptes”).
La líder d’AC posa sovint en comú l’independentisme i l’“amenaça” migratòria: al Parlament ha dit que “l’Estat espanyol ens sotmet a una minorització demogràfica intencionada”
Tanmateix, més enllà d’aquestes tres idees, diversos estudis a Alemanya, a Àustria i al Regne Unit han catalogat i sistematitzat les temàtiques predilectes de l’extrema dreta populista al continent europeu. En primer lloc, la crítica a les elits n’és un punt estratègic: se les acusa d’haver-se apropiat del poder per al seu propi benefici, enfrontant un poble homogeni i sobirà (in-group) a unes elits polítiques totalment desconnectades de la realitat (out-group). En segon lloc, el binomi de la migració i la defensa de les fronteres és un altre eix recurrent, sota la premissa que les persones nouvingudes generen conflictes socials, amenacen la identitat cultural i fan un ús fraudulent dels serveis públics.
Un ítem rellevant del relat ultradretà és la defensa dels “valors tradicionals”, és a dir, la instauració al centre de la vida pública del cristianisme, l’ordre social i al que anomenen família canònica. Estretament lligat a l’anterior, emergeix un quart tema fonamental: la defensa aferrissada de la nació és un deure de la ciutadania “autòctona”. Com a cinquè punt apareix la temàtica de la incorrecció política, entesa com la necessitat de trencar tabús i denunciar obertament el que ningú més s’atreveix a dir, tot assumint les crítiques o sancions que calgui per al “bé comú de la nació”. Finalment, cal esmentar que l’euroescepticisme és un tema recurrent: la Unió Europea és una institució corrupta governada per les grans elits que actua en contra dels interessos de la nació.
Radiografia d’un relat
Mitjançant l’anàlisi dels discursos pronunciats durant l’any 2025 al Parlament de Catalunya, a les entrevistes als mitjans de comunicació i a les rodes de premsa de dirigents i quadres d’Aliança Catalana –principalment d’Orriols, omnipresent– queda palès que s’hi desplega clarament la major part d’aquest argumentari.
Pel que fa a la temàtica antiestablishment en els discursos d’Aliança Catalana, Orriols argumentava des de la tribuna del Parlament pel cap baix en dues ocasions, al setembre i al desembre de l’any passat, que “els partits polítics” i, concretament, “la casta socialista”, han convertit “Catalunya en una ONG” per mitjà de la implantació de “polítiques woke” de “teories inclusives i multiculturals” i de la imposició “del pensament únic”. En altres ocasions, Orriols ha afirmat que “en aquest país” es generen “guinguetes” (Parlament de Catalunya, març de 2025), “macroestructures d’excàrrecs” (entrevista a TV3, el mes de febrer) i “subvencions [milionàries] a grups parlamentaris” (Parlament de Catalunya, el mes d’octubre) i “com sempre, el ciutadà pagarà la festa i liquidarà bitllo-bitllo la factura de l’omnipresent irresponsabilitat política” (Parlament de Catalunya, mes de març).
En relació amb la carpeta de la migració, la presidenta d’Aliança Catalana arguïa, en un discurs al Parlament de Catalunya el mes de novembre que, actualment, acollim “immigrants […] procedents de continents amb valors primitius i índexs delinqüencials molt més elevats que els nostres”, cosa que “no és una oportunitat econòmica, ni una font de riquesa multicultural”. En el mateix discurs argumentava que, precisament això, provoca l’aparició de “contracomunitats hermètiques incontrolables que no accepten el nostre marc legal i el retorn d’actituds retrògrades, homofòbiques i misògines que havíem aconseguit derrotar”. És a dir, segons la construcció argumental de Sílvia Orriols, “la substitució demogràfica” i “la sobrerepresentació de la immigració” amenacen “de fer-nos perdre el domini cultural, ètnic i demogràfic de la nostra terra”. En un altre discurs a la tribuna del Parlament, en aquest cas el desembre, reblava el clau d’aquest discurs assenyalador, en afirmar: “el país s’omple d’individus que se [sic] senten provocats sexualment pels cabells d’una nena o d’una dona”. Per tant, cal aplicar urgentment “la millor política lila i la més barata”: “tancar fronteres”.
Quant a la defensa dels valors tradicionals, l’alcaldessa de Ripoll, en una intervenció al debat de política general al Parlament a l’octubre, afirmava que el seu partit treballa per una “Catalunya lliure, pròspera, segura i occidental”. En intervencions parlamentàries anteriors, Orriols desenvolupava l’argumentació: el mes de maig, esgrimia que, davant “d’una ideologia que predica, defensa i vol imposar lleis religioses de fa mil quatre-cents anys”, a Aliança Catalana “defensem la nostra visió del món i la nostra forma de vida”. És a dir, els “valors judeocristians damunt els quals reposa el nostre sistema democràtic” (concretava el març). En la mateixa línia, Rosa Maria Soberana, diputada al Parlament del mateix partit per la demarcació de Lleida, argumentava en una roda de premsa el novembre que cal apostar per una societat “amb seny, ordre i respecte pel bé comú”.
Per Orriols, les persones migrades són sovint unes “llagastes” (paparres, en el seu català genuí) que “infesten” i “xuclen” els recursos públics, “animals que fan niu al nostre territori” i que “ens devoren”
En diferents entrevistes, la líder del partit d’extrema dreta marca perfil independentista: “La proposta d’Aliança és la restitució de l’Estat català”, deia en una intervenció a TV3, el febrer de 2025. En una altra compareixença, a Catalunya Ràdio, el mes de febrer, puntualitzava que aquest estat havia de servir per “assegurar molts més bons serveis, perquè podrem exercir un control fronterer molt més estricte, i perquè garantirem per a les futures generacions molta més seguretat”. També, en els discursos al Parlament, Orriols ha postulat reiteradament que l’Estat espanyol ens sotmet a una “minorització demogràfica de manera intencionada” (el març de 2025), fet que, per ella, posa en risc “la nostra continuïtat com a poble i com a civilització” (uns mesos més tard, el novembre). Per tant, hem de “fer respectar i fer imprescindible la nostra llengua, la natural i pròpia del país, la llengua catalana” (una mica abans, a l’octubre).
En el capítol de la incorrecció política, la portaveu del partit ha fet diferents mencions des de la tribuna parlamentària als suposats riscos de dir “veritats incòmodes”: “Aliança Catalana no ha vingut aquí a negar absolutament cap realitat, […] sinó a confrontar-les totes i a resoldre-les”, deia el desembre; “si restem en silenci, el preu que pagarem tots plegats serà molt més alt” (reblava el febrer). Segons la seva visió, a Catalunya hi ha una “permissivitat institucional i política vers aquesta contracomunitat [islàmica]” (al Parlament, el febrer), ja que “quan assenyales l’avenç d’una ideologia politicoreligiosa que arrabassa drets i llibertats arreu del món” (novembre), reps “amenaces contínues, agressions” (desembre). En l’entrevista del febrer a TV3, Orriols fins i tot cloïa el raonament mitjançant l’exemplificació personal: a mi “m’han sancionat amb deu mil euros per dir que l’islam és incompatible amb els valors occidentals”.
Finalment, la crítica a la Unió Europea i l’euroescepticisme són tebis i poc centrals en els discursos de la formació. Com a exemple, tanmateix, en l’entrevista a Catalunya Ràdio del febrer de 2025, Orriols deixava caure que “no soc massa partidària d’aquesta Unió”, perquè “no defenso activament que cap altre estat superior pugui arrabassar-nos l’autonomia o la capacitat de decisió”.
Tots aquests discursos recorren constantment a verbs de comunicació que es relacionen amb el conflicte (“defensar”, “patir”, “imposar”, “espoliar”…), adjectius que intensifiquen diferents aspectes i codifiquen emocions amb l’objectiu de convèncer l’electorat (“il·legal”, “greu”, “extrem”…), vocabulari sensacionalista (“contracomunitat”, “delicte”, “inseguretat”…), i adjectivació pejorativa (“retrògrad”, “misogin”, “homofòbic”…), la qual cosa encaixa clarament amb els patrons típics de l’extrema dreta europea.
A més, Orriols incorpora a la seva oratòria formes lèxiques genuïnes, amb mots com “enraonar”, “vantar-se”, “suara”, “gosar,” “feredat”, “brama” o “batllessa “–a les entrevistes rebutja el terme “alcaldessa” amb l’argument que no és prou genuí– i expressions tradicionals en molts casos en desús, “bitllo-bitllo”, “mala peça al teler”, “cornuts i pagar el beure”, “fer la viu-viu”, “o tots moros o tots cristians” o “amb un esclop i una espardenya”. Al darrere d’aquest vocabulari hi ha la clara intenció de mostrar-se com a model ideal de dona blanca, cristiana i catalana que, com assenyala Anna Naudi en la seva recerca sobre l’extrema dreta catalana, pretén reforçar la connexió amb l’electorat.
El polvorí, l’allau i les paparres
Al marge dels temes comuns i dels recursos lingüístics, el partit de Sílvia Orriols fa ús de tot un seguit d’estratègies argumentatives recurrents de l’extrema dreta europea, remodelant-les per adaptar-les al context català: les metàfores (bèl·liques, de fauna, de salut, etcètera) i els topoi o llocs comuns, fonamentalment al voltant del fet migratori: luxe, aprofitament, història.
Les metàfores tenen un paper persuasiu en el discurs polític, atès que permeten transmetre creences i ideologies de forma directa: a partir d’una realitat coneguda (source domain) podem comprendre una realitat nova (target domain). Aliança Catalana desenvolupa metàfores de conflictes i guerres, però també de construcció, mecànica i física, en relació amb les migracions i la nació, de la mateixa manera que, per exemple, els partits d’extrema dreta anglesos (com British National Party o Reform UK) relacionen el país amb un continent (“container”) o una fortalesa (“fortress”) que és penetrada (“breached”) a través de la seva frontera porosa (“porous border”).
De manera anàloga, segons el partit d’Orriols, la immigració és un perill, una estocada mortal, un polvorí, una barbàrie: “que hi hagi mesquites salafistes obertes al cim de Catalunya és una amenaça permanent”, deia la líder d’AC en una entrevista a TV3, el febrer de 2025); “sobta que una formació política pugui reconèixer la residualització de la nostra llengua i alhora negar l’estocada mortal que representa la immigració massiva i invasiva que patim”, etzibava al Parlament de Catalunya, el març del mateix any; “el vel islàmic és el preludi de la barbàrie, l’avís que tot allò que hem construït amb segles de lluites, sacrificis i progrés pot ser fet miques en qüestió de dècades”, augurava apocalípticament al mateix hemicicle, el maig. Segons aquesta estratègia discursiva, la nació es personifica en algú que perd irremeiablement una llarga batalla: “derrotar la llengua és el primer pas per poder dessagnar la nació”, reblava al Parlament de Catalunya, el juny de l’any passat.
En relació amb les migracions, Aliança Catalana també s’expressa amb metàfores de fenòmens i desastres naturals. S’ha parlat en alguna ocasió d’una “allau” o un “terratrèmol”: “és més que evident que no podem acollir de manera permanent i indefinida aquestes allaus immigratoris massius i invasius [sic] que estem rebent”, deia Orriols en l’esmentada entrevista a TV3, el febrer de l’any passat; “si no identifiquen l’epicentre del terratrèmol que sacseja a tota Catalunya, no la salvarem”, assegurava al Parlament, el març. De la mateixa forma s’expressen els seus homòlegs ideològics alemanys (quan parlen de “lawine”, allau) o anglesos (que sovint fan referència al “tidal wave” o tsunami).
I més metàfores, en aquest cas basades en la fauna, esdevenen cabdals a l’hora d’impregnar d’odi el relat migratori. Le persones migrades són sovint unes “llagastes” (és a dir, paparres, en el català genuí d’Orriols) que “infesten” i “xuclen” els recursos públics; són “animals que fan niu al nostre territori” i que “ens devoren”, com argumentava la presidenta d’AC l’octubre de 2025 al Parlament: “diu eufòric que vol convertir Catalunya en una casa d’acollida pels naturals palestins, un territori infestat de terrorisme i de barbàrie, controlat fa dècades per fonamentalistes i assassins […] en comptes de focalitzar-se a l’arrel del problema, de demanar l’expulsió dels immigrants que cometen delictes i dels que no es poden mantenir al país per mitjans propis i xuclen recursos públics com llagastes”. De forma similar, l’extrema dreta alemanya (encarnada en el partit AfD i els seus mitjans afins) fa un ús habitual del terme “Parasiten” (paràsits), “Schädlingen” (insectes) o “Ungeziefer” (plaga). De fet, si uns paràsits amenacen el benestar d’un cos, sembla legítim no només restablir-ne l’equilibri físic, sinó també fer tot el possible per eliminar-los (com afirmava la lingüista Alexa Mathias a la revista Linguistik Online l’any 2017). Parafrasejant Slavoj Žižek, aquí s’activen, doncs, elements de violència objectiva-simbòlica, perquè no només es pot generar violència a través de mots que apel·len clarament a l’odi performatiu (“atacar”, “rebutjar”, “agredir”), sinó que hi ha altres mots que en poden generar a través d’implicacions lingüístiques.
Finalment, arribem a les metàfores que tenen a veure amb neteja, salut i malaltia, Aliança Catalana vehicula diferents temàtiques en aquest apartat. La immigració embruta els carrers: “policies locals i Mossos batallen per netejar els carrers”, afirmava Orriols al Parlament de Catalunya, l’octubre de l’any passat; l’islamisme ha de quedar isolat, perquè és una “malaltia mortal”: “fem tots plegats un cordó sanitari contra qui realment toca, contra qui ens considera a tots infidels i a qui es creu amb dret d’arrabassar-nos la vida” (també al Parlament, el febrer de 2025), i el castellà i l’àrab estan substituint el català: “la llengua se’ns mor, agonitza” (al Parlament de nou, el juny). Perquè, un altre cop segons aquest sil·logisme, si un espai està brut, sembla legítim actuar per restablir-ne la netedat; i si una religió amenaça supervivència física, es fa legítim generar mecanismes per aïllar-la.
Colònies pagades a Europa
Com a segon element de l’anàlisi argumentativa s’identifiquen els topoi: no són més que dreceres temàtiques i argumentatives que ens permeten fer una transició directament de l’argument a la conclusió sense reflexions o elaboracions intermèdies. En aquest punt, també, Sílvia Orriols replica amb exactitud els models de l’extrema dreta europea.
Quan la líder d’Aliança Catalana addueix que els immigrants han vingut de “colònies pagades a Europa” (ho va dir al Parlament, el març de l’any passat) i viuen amb total comoditat a les presons, amb “piscina, biblioteca, sala de cinema” (ho va deixar anar a l’entrevista a Catalunya Ràdio, el febrer anterior), però també amb “atur el dia que surtis” (al Parlament de Catalunya, l’octubre de 2025), i que reben pensions de “4.000 euros” i viuen en “hotels de cinc estrelles” (al Parlament, el juliol) està articulant un complex esquema argumentatiu que no deixa espai per a mitges tintes. Les persones migrades (a excepció de les europees, tal com aclareix Naudi) no només han vingut a aprofitar-se dels recursos de qui ja residia a Catalunya, sinó que, a més, viuen millor que “els catalans autòctons” (topos del luxe).
Per altra banda, quan s’esbossa, com ho va fer Orriols des de la tribuna del Parlament a l’octubre i al juliol, que a la Catalunya del 2025 “la gent gran […] va a treure diners amb por, [les] noies […] surten de nit amb esprais de pebre dins la butxaca, [els] pares […] no deixen anar els fills al parc infantil del costat perquè a la que bades ja els han venut cocaïna” o que “hi ha nens catalans apallissats a escoles i places per estols d’immigrants que no respecten ni valoren la vida humana”, no només es posa en relleu un gran nivell de delinqüència percebut, sinó que s’activen mecanismes emocionals que apel·len a la por i al perill davant la migració (topos del perill, por, justícia i lleis). I, finalment, quan Orriols, com va fer a l’hemicicle del Parlament el juliol de l’any passat, manifesta que hi ha “barris convertits en guetos tercermundistes on és impossible viure i d’on els catalans fugen esperitats” i, a més, s’hi formen “contracomunitats que recelen dels valors europeus i que no respecten ni els agents de l’autoritat i l’ordre ni les lleis civils” no només activa la temàtica del racisme cultural, sinó que pretén corroborar la profunda i inamovible inadaptació de totes les persones migrades a Catalunya (topos de la història, cultura i llengua).
El joc és poc evident, però altament perniciós: es tracta de desplaçar les fronteres del que és acceptable dir o no dir; és a dir, moure els frames, els marcs mentals de la correcció política per tal d’influir de forma permanent en el sentit comú de la societat catalana. Desplaçar el significat per doblegar el sentit inicial dels mots és una de les moltes conseqüències que té l’arribada fulgurant de l’extrema dreta populista al nostre país: què són ara el “seny”, la “democràcia”, el “progrés”? Aliança Catalana arriba amb un discurs idèntic al dels grans moviments d’extrema dreta globals, i comprendre’n les unitats lingüístiques i argumentatives ens permet preparar una contraofensiva cultural i social necessària.
