Segons les estadístiques, el sistema científic espanyol és un dels sistemes europeus amb més i millor producció científica. Un dels múltiples indicadors que s’utilitzen per a valorar la seua competitivitat és la participació de les universitats espanyoles en projectes europeus. El total de participacions en l’últim decenni va ser de 3.652, passant dels 293 projectes el 2009 als 427 el 2018, la qual cosa suposa un increment d’un 45,73%, i un creixement mig acumulatiu del 4,27% –enfront del 4,75% del període anterior. En aquests últims anys, sense disposar de les dades corresponents a l’any 2020, s’observa com Espanya es consolida com al quart país en retorns econòmics –per darrere d’Alemanya (16,4%), Anglaterra (14%) i l’Estat francés (12,3%), amb un 10,1% i 4.761,6 milions d’euros obtinguts de les convocatòries adjudicades en l’àmbit de la Unió Europea. En concret, en les convocatòries adjudicades l’any 2019, l’Estat espanyol va rebre 1.067 milions d’euros en subvencions, la qual cosa suposa la quantitat més gran aconseguida en els Programes Marc en un sol any, elevant el retorn al 10,4%. Malgrat el creixement econòmic, tenim un sistema que precaritza les treballadores del sector i fa que la temporalitat, els retards en les convocatòries i les carreres per tindre el nombre més gros de publicacions siguen el seu senyal d’identitat.
Quant a les publicacions i l’impacte que tenen aquestes, observem com, amb el transcurs dels anys, s’ha anat incrementant el nombre de citacions. L’any 2020, el nombre de citacions per document va ser de 16,06 cites/doc, superior a l’obtingut en el període 2008-2017, que va ser de 14,32 cites/doc. També hi ha hagut un increment de la visibilitat de les publicacions, atés que ara els investigadors universitaris espanyols publiquen més en revistes del primer quartil (les més prestigioses en cada camp). S’ha passat, doncs, d’un 51,60% de treballs publicats l’any 2009, al 53,39% el 2018. Totes aquestes dades ens poden fer concloure que el sistema científic espanyol gaudeix de bona salut, però, malauradament, no és així.
Cal tindre ben clar d’on venen els recursos econòmics. Aquests provenen de diverses fonts, com d’empreses, espanyoles o estrangeres, o d’administracions públiques
Cal tindre ben clar d’on venen els recursos econòmics. Aquests provenen de diverses fonts, com d’empreses, espanyoles o estrangeres, o d’administracions públiques. Quant a aquestes últimes, els recursos solen estar inclosos en els pressupostos generals de l’Estat. Concretament, la gran majoria d’ajudes depenen de dos ministeris: el Ministeri d’Economia i Competitivitat (MINECO) i el Ministeri de Ciència i Innovació; sense oblidar que algunes de les partides d’aquests ministeris se solen derivar a altres, com al Ministeri de Defensa, amb l’objectiu d’evitar tindre una estimació real del percentatge total de pressupost que es deriva a aquesta mena de labors.
Les ajudes permeten el desenvolupament de projectes d’investigació (I+D, FIS…), la formació i mobilitat d’investigadors predoctorals i postdoctorals i també l’adquisició i millora d’infraestructures. Existeixen ajudes destinades a afavorir la col·laboració entre equips d’investigació, tant a escala nacional com internacional, i ajudes per a la millora de la interdisciplinarietat d’aquests equips. El Pla Nacional d’Investigació actual, que és el que marca les línies sobre les quals el govern espanyol dibuixa els seus programes de finançament, segueix els plans europeus, i sovint tots dos tenen objectius i prioritats comunes. En l’àmbit estatal, també hem d’esmentar el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), amb la seua xarxa de centres i instituts propis i mixtos agrupats en huit grans àrees cientificotècniques. En l’any 2021, el pressupost per a ciència i innovació contempla un increment del 59,4% de la inversió directa respecte a l’any 2020. Així, es pretenen invertir 3.232 milions d’euros –i superar el rècord de 2.500 milions d’euros el 2009–, 1.204 milions d’euros més que l’any passat.
Més ciència i més precarietat
Una vegada vist, a grans trets, com es finança la investigació a l’Estat espanyol, cal destacar que, per a aterrar tot això, hem de mirar les universitats. En elles, el 2017, es va realitzar el 82% de la producció científica espanyola. En la mateixa línia, els rectors han subratllat reiteradament que el 70% de la producció científica a l’Estat espanyol es produeix en l’àmbit universitari. Segons l’informe “La universitat espanyola en xifres”, elaborat per la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE) l’any 2019, les institucions d’educació superior van produir el 2007 el 67,5% de la producció científica del país, i el creixement de la producció científica de les universitats s’ha donat en el període de 2007 a 2017, amb un augment del 89,9%. És a dir, les universitats han pogut seguir amb la seua activitat científica, malgrat tenir un pressupost menor al llarg d’aquests anys. Han fet més amb menys diners i, a més, la qualitat s’ha incrementat. Es preguntaran com es fa això. Molt senzill: a costa de la precarització de les seues treballadores.
Tota aquesta producció científica ingent se sustenta en el treball precari i invisible de moltíssimes persones, moltes d’elles, dones. Per això, s’han de tindre en compte les condicions laborals de les diferents persones que formem part de la recerca
Tota aquesta producció científica ingent se sustenta en el treball precari i invisible de moltíssimes persones, moltes d’elles, dones. Per això, s’han de tindre en compte les condicions laborals de les diferents persones que formem part de la recerca. Per a qui no haja estat mai en un laboratori, l’habitual és trobar-se amb una estructura totalment vertical, tant en els instituts com en els laboratoris. Em centraré en el laboratori, que és el conec. Normalment, hi ha una cap de laboratori, diversos investigadors postdoctorals, un o dos doctorands (si hi ha bon finançament), una tècnica de laboratori i diverses estudiants. Aquestes últimes poden ser de màster, grau, de pràctiques o de formació professional. La composició varia en funció dels recursos econòmics existents. Qui pren les decisions sol ser la cap de laboratori, qui té un paper molt difícil: trobar finançament i portar tota la burocràcia que requereix el dia a dia d’un laboratori; fet que li atorga un poder, i ha de saber com gestionar-lo. A més, ella, en certa manera, amb la seua personalitat i saber fer, determina l’ambient de treball. Per això és tan important. Cal dir que aquestes persones han passat per tot l’engranatge i tenen o haurien de tindre una visió general. Són el reflex per a les noves generacions (pautes de comportament, el tracte amb la gent…).
Si parlem d’una postdoctora, el seu paper dins l’engranatge estipulat és divers. En la universitat, ha de fer classes (si falten reactius, preparar pràctiques, temari…), estar pendent de les seues doctorands, organitzar el treball diari… A banda d’haver de bregar amb la feixuga i tediosa burocràcia institucional, que fa que es perda moltíssim temps, i te’l lleva del realment important, l’ensenyament, el disseny d’experiments i altres tasques. Fins i tot, ha d’estar pendent que es tinga un projecte o no.
Anar a treballar sense cobrar
La precarietat continua. Això canvia si ets professora. Tanmateix, per a arribar fins ací has d’haver realitzat una sèrie d’estades fora, que sovint són diverses i tenen un temps indefinit. Si decideixes quedar-te o tornar-te’n, segur que has d’estar períodes en què has d’anar al laboratori sense cobrar. Això passa, i és freqüent. A banda de tot açò, és impossible plantejar-te la teua vida personal més enllà de dos anys vista, perquè això és el que durarà el teu contracte, i cada dos anys i escaig, tornada a començar. Aquesta és la situació, si va tot perfecte, si el teu equip d’investigació aconsegueix encadenar els projectes d’investigació un darrere l’altre.
Una predoctoranda requereix un ambient estimulant i motivador. És l’etapa on inicia la seua carrera investigadora. El resultat i conclusió d’aquesta etapa serà llegir la seua tesi. Aquests anys d’aprenentatge vindran molt marcats per la doctora que la tutoritze i la relació que tinga amb ella. És el principi del seu camí, i també es troba precaritzada. Antigament, eren quatre anys de beca de Ministeri. Ara, en són tres. A parer meu, és una duració curta, perquè no dona temps a fer tota la faena, fet que en la pràctica suposa haver d’anar uns mesos a treballar sense cobrar; o en el millor dels casos, que és poc habitual, encadenar un contracte precari d’uns mesos per a anar fent. Són tres anys, i no cotitzes cada any, situació que s’hauria de corregir, perquè encara que s’està en període de formació continua, és una treballadora més i, conseqüentment, té dret a cotitzar el 100% del seu doctorat. Per això, potser has de fer treballs externs a la teua tesi doctoral, la qual cosa suposa una sobrecàrrega de treball. Aquests, a més, en alguns casos, no es veuen recompensats i passes totalment desapercebuda. Bregar amb aquesta frustració i aquest tipus de situacions no és part de l’aprenentatge ni tampoc veure’t o sentir-te explotada. Fins i tot, en determinats moments, pots sentir-te violentada, coartada per la teua mateixa cap, per la qual cosa cap persona hi hauria de passar mai.
Ni tan sols apareixes com a signant dels treballs, un error molt gran. Per què? Tenen el mateix mèrit les persones que dissenyen els treballs i els aterren que les persones que pensen com funcionen
Tampoc ho té gens fàcil una tècnica de laboratori, qui sempre és l’últim peó. No té ni veu ni vot en les decisions, encara que això potser canvia, en funció de qui siga la teua coordinadora d’equip. En alguns casos, ni tan sols apareixes com a signant dels treballs, un error molt gran. Per què? Tenen el mateix mèrit les persones que dissenyen els treballs i els aterren que les persones que pensen com funcionen. Ambdues figures es necessiten mútuament, i si creem una relació entre iguals, basada en el respecte, les dues parts es beneficiarien. En cas contrari, es poden donar relacions de poder i de classe, la qual cosa desgasta les relacions humanes generant un malestar. Açò, sens dubte, és una de les grans assignatures pendents, així com la precarietat laboral que suporten les tècniques, amb la concatenació de contractes precaris i sense poder tindre una estabilitat. Mentalment, és difícil gestionar els períodes en què no cobres, però sí que vas al laboratori a treballar. En nombroses ocasions, al culpable d’aquesta situació no li poses cara ni saps molt bé qui és. Aquest fet fa que augmente la frustració. Et preguntes què has de fer, perquè consents el que ocorre, però la resposta és molt difícil d’encaixar.
Apel·len a la vocació, però aquesta no és suficient, perquè també necessites un benestar econòmic i emocional. Et refugies entre les teues (família, companyes…), i gràcies a totes elles pots suportar-ho. Et sols oblidar de fer plans a llarg termini i de la jubilació futura, i pot ser que, fins i tot, de qui eres. Les alumnes, bé siguen de grau o de màster, tiren el treball endavant i no se’ls té en compte. Se’ls diu que és per a la seua formació, que és cert, però crec que no es reflexiona prou sobre el món de la ciència. Sovint, se’ls tapen les penúries d’aquest sistema. Tal vegada, així, estem perpetuant les desigualtats.
Les dones en la ciència, invisibles
De manera paral·lela a la precarització, ens trobem que al llarg de la història les dones han sigut invisibilitzades sistemàticament en la ciència. Actualment, el percentatge de dones en la ciència és desigual. Observem com, en les primeres etapes de la formació, les dones són majoria, arribant a un 70% de graduades. La xifra s’equipara quasi a un 50% en les etapes d’elaboració de màster i tesi, però es veu un lleuger repunt en el nombre de tesis doctorals aprovades. Tanmateix, a partir d’aquest punt, les dones descendeixen gradualment fins a trobar-nos amb què només són un 21% de les catedràtiques.
Els motius són diversos, però podem indicar que és crònic, ja que la situació no ha millorat en els últims anys. Hauríem de fer un esforç entre totes, entre tota la comunitat científica, independentment el seu sexe i posició, per a corregir aquestes injustícies. Està clar que les desigualtats no succeeixen només en el món científic-acadèmic, sinó que es troben en la nostra societat i cada sector és responsable de corregir els desequilibris existents. Per això, intente interpel·lar a una reflexió que provoque un canvi estructural. Sé que no és fàcil ni immediat, però estic convençuda que cal fer-ho.
Una ciència cooperativa i horitzontal
Els grans beneficiaris que tot continue igual, segons la meua humil opinió, seria la mateixa estructura universitària, amb la complicitat de la jerarquia acadèmica, que reprodueix els mateixos comportaments any rere any, i deixa estructures dicotòmiques, en les quals només una minoria extreu benefici a costa de la majoria, que té pocs drets. És a dir, per una banda, una massa de treballadores precàries, i per l’altra, la jerarquia universitària, els empresaris de l’acadèmia, que són els principals beneficiaris d’aquest model basat en l’explotació.
La ciència és un treball cooperatiu. Una altra cosa és la visió que actualment es té d’ella o com està estructurada. Per a mi, defensar el model actual és impossible, perquè han de canviar moltes coses, perquè defensar-ho seria perpetuar la falta de recursos, finalitats, gestió, burocràcia, precarietat, tensió… Però sí que crec que entre totes hem de canviar el model. Una visió més cooperativa i horitzontal és imprescindible a tots els nivells; també ho és eliminar els rols de poder i repensar entre totes les noves dinàmiques. No tinc la solució ni crec que haja de tindre-la, però sí que m’encantaria canviar aquestes dinàmiques. I que en aquest canvi participàrem totes. Podem començar per canviar la dinàmica individualista, pegar-li una volta a com ha de ser la carrera professional de l’acadèmia, i apostar decididament per solucions més col·lectives, amb el sindicalisme, l’acció directa i el suport mutu com a ferramentes perquè les coses canvien.
