Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Treball precari i model turístic, un tàndem indissociable

L'autor reflexiona sobre els binomis capitalistes que a parer seu constitueixen el turisme amb el treball precari i el sector financer-immobiliari, elements que estan fent insostenible la vida a les nostres ciutats

Manifestació contra el turisme massiu a Barcelona en el Dia internacional del turisme / Victor Serri

A causa dels processos d’urbanització dels últims segles, més de la meitat de la població mundial viu en ciutats, i les previsions apunten a un 70% en les pròximes dues dècades. És per això que els capitals financers es mouen cada vegada més cap a les ciutats, on s’acumula més valor, ja sigui per a extreure rendes del sòl –d’aquí vénen les bombolles hipotecàries i del lloguer– o bé del treball. Així doncs, sota una lògica neoliberal, les ciutats competeixen cada vegada més les unes amb les altres per un mateix mercat global, i és aquí on el turisme adquireix un rol cada vegada més important.

El turisme té un pes econòmic i de llocs de treball de com a mínim el 10% del total del Producte Interior Brut (PIB) i de l’ocupació a escala mundial, xifres que són més elevades en llocs com Barcelona, on en les zones d’alta pressió turística com Ciutat Vella es calcula que el turisme és responsable directe de gairebé un de cada quatre llocs de treball i d’una porció similar del PIB. Aquestes dades no serien a priori dolentes si no fos perquè el monocultiu turístic en una economia (hiper)especialitzada genera unes dependències que la fan més vulnerable. Però el pitjor són les dades que no tenim i/o aquelles dades que tenen menys visibilitat, les que mostren la cara b de l’aposta urbano-turística de l’Estat espanyol i de ciutats com Barcelona. Si bé aquesta aposta ja ve de lluny, va fer un salt endavant en termes qualitatius i quantitatius a partir dels jocs olímpics del 92, i sobretot arran de la crisi de 2008 i fins avui dia, quan el turisme s’ha convertit en una pista d’aterratge per a capitals internacionals i en una de les estratègies de creixement –i d’acumulació– preferides.

El turisme té un pes econòmic i de llocs de treball de com a mínim el 10% del total del Producte Interior Brut (PIB) i de l’ocupació a escala mundial, xifres que són més elevades en llocs com Barcelona

Com era d’esperar això ha generat conflictes socials importants i el cas de l’habitatge n’és un de paradigmàtic, amb multinacionals com Airbnb i fons voltor com Blackstone com a punta de llança. Al mateix temps, també es fa cada vegada més evident la responsabilitat del turisme en el canvi climàtic, amb l’aviació o els creuers com un dels principals factors darrere de la contaminació a la ciutat de Barcelona. En aquest sentit, la tasca que porten fent moviments socials com el moviment popular per l’habitatge, el moviment antituristizació o el moviment ecologista té un pes importantíssim en el canvi de relat sobre el turisme que hem viscut aquests anys.

Si fins fa poc qualsevol crítica al model turístic, vingués d’on vingués, era titllada de turismofòbia per part de la patronal turística i menystinguda per l’opinió pública majoritària, avui dia ja hi ha cert consens en què el model extractivista i de creixement il·limitat actual del turisme és insostenible. És precisament amb aquest diagnòstic per bandera que Ada Colau va accedir a l’alcaldia de la ciutat i va fer pivotar el seu pla estratègic del turisme 2015-2020 sobre el concepte de la sostenibilitat. És sota aquesta aproximació que s’emmarquen mesures com el Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT) o el Pla de Mobilitat Urbana, que van tenir un pes central en l’anterior legislatura, si bé es van mostrar clarament insuficients per a frenar –menys encara revertir– els impactes negatius del model en temes com l’habitatge o l’emergència climàtica.

Sota el paraigua de la sostenibilitat ja se sent còmoda fins i tot la mateixa patronal turística. De fet, sembla que és en nom seu que el nou govern de Barcelona pretén fer polítiques per a desestacionalitzar i descentralitzar –mai decréixer– el turisme

Val a dir que avui dia, sota el paraigua de la sostenibilitat, ja se sent còmoda fins i tot la mateixa patronal turística. De fet, sembla que és en nom seu que el nou govern de Barcelona –amb la regidoria de turisme en mans del PSC– pretén fer polítiques per a desestacionalitzar i descentralitzar –mai decréixer– el turisme, així com obrir-lo a nous mercats com el cultural o el científic. Traduït: estendre en l’espai i el temps el negoci i els seus impactes, o com s’acostumen a anomenar, les seves “externalitats” (terme fins i tot cínic, ja que són conseqüències inherents al propi model).

En tot cas, durant els últims anys, el relat que relaciona de manera causal el model turístic amb les problemàtiques entorn de l’habitatge s’ha anat imposant, de tal forma que avui és difícil posar en dubte com el turisme i el sector financer col·laboren per a extreure rendes immobiliàries cada vegada majors a costa d’expulsar la gent de casa seva. Tanmateix, pel que fa a una altra de les estratègies, la de l’extracció de les rendes del treball (i.e. explotació laboral), la relació entre el turisme i la precarietat no és tan clara, extrem que aborda l’informe Turisme o Vida. Treball i precarietat a la ciutat neoliberal, un estudi de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) que apunta com el model turístic dominant s’erigeix i se sosté principalment gràcies a la imposició d’una precarietat estructural creixent de la seva força de treball.

En el neoliberalisme, la tendència a la desregulació estatal i a la financerització creixent de l’economia ha anat acompanyada de l’atac per força de treball i de la seva submissió a les lògiques especulatives del mercat. Això ha succeït de la mà d’una transformació del model productiu, més flexible, descentralitzat i desindustrialitzat; un model on el sector serveis té cada vegada més importància. I exemples d’això els trobem en la reforma laboral de 2012 o l’aprovació de la Directiva Bolkestein en l’àmbit europeu l’any 2009, totes dues en la línia de liberalitzar i desregular encara més el mercat de treball.

La mitjana dels salaris en l’hostaleria a Barcelona és el més baix de la ciutat, al voltant de 16.708 euros a l’any, prop de la meitat del salari mitjà, de 30.263 euros/any

De fet, el sector serveis representa el 74% del valor afegit brut (VAB) i el 76% de l’ocupació en l’Estat espanyol. Es tracta d’un sector molt heterogeni que engloba activitats molt diverses (transport, educació, hostaleria, bancs, etc.), moltes d’elles lligades al turisme. Les més importants són el comerç (17% del VAB serveis) i l’hostaleria i la restauració (10%), ambdós, sectors que requereixen mà d’obra poc qualificada i que estan més exposats a condicions laborals adverses i a baixos salaris. Com a mostra el fet, per exemple, que la mitjana dels salaris en l’hostaleria a Barcelona sigui el més baix de la ciutat, al voltant de 16.708 euros a l’any, prop de la meitat del salari mitjà, de 30.263 euros/any. I per completar aquesta fotografia no podem oblidar l’economia submergida i a totes aquelles persones que estan excloses del mercat de treball o que són directament treballadores pobres (e.g. en l’Estat hi ha més de 2,6 milions de persones treballadores pobres i una de cada cinc persones viu en la pobresa).

Actualment, vivim una important transformació del mercat de treball, amb l’amenaça de l’automatització i l’aparició de noves formes de treball de la mà de les noves tecnologies i l’economia de plataforma. Davant això, institucions com el Banc Mundial o l’FMI ja es posicionen i aposten per conceptes com la flexiseguretat –que al final comporta facilitats per l’acomiadament i poques garanties legals– i per la creació de noves tipologies de treball –o directament la seva desregulació– per als falsos autònoms, amb la precarietat que tot això comporta.

Sorprèn, doncs, que quan es parli de turisme i treball massa sovint només es parli dels llocs de treball que es generen. També cal parlar de jornades intensives, treball a temps parcial, salaris baixos, retallada de drets laborals, problemes de salut causats per l’activitat laboral i d’altres situacions de precarietat que a més es veuen agreujades en una força de treball amb presència majoritària de dones (al voltant del 60-70%), persones racialitzades i d’origen migrant i/o joves.

El Consorci Turisme de Barcelona constitueix un exemple d’en mans de qui està el model turístic de la ciutat, de la poca veu que tenen les persones treballadores en els espais de decisió i de la feblesa de les administracions

El cas de Les Kellys és ben conegut, però també està el dels Riders, els guies turístics de free tours, els treballadors de museus o del mateix sector de la restauració, entre altres. Tots ells posen damunt la taula –amb les seves lluites concretes– un fil de precarietat que uneix a la majoria de les persones treballadores dins del turisme a la nostra ciutat i a tot l’Estat espanyol. Tot i això, quan es visibilitzen aquests casos, cosa que passa poc, massa sovint es deslliguen de les causes estructurals que hi ha darrere.

En canvi, qui té un potent altaveu mediàtic i incidència directa en el sector és el Consorci Turisme de Barcelona. Aquest organisme és un tipus de col·laboració publico-privada amb finançament principalment públic però amb gestió majoritària del sector privat, que constitueix un exemple d’en mans de qui està el model turístic de la ciutat, de la poca veu que tenen les persones treballadores en els espais de decisió i de la feblesa –quan no, directament, complicitat i connivència– de les administracions a l’hora de fer polítiques que defensin i representin a la gent de Barcelona que sofreix els impactes d’aquest model turístic i no a les empreses que volen fer negoci amb les seves vides.