Onda, Pedralba, Duesaigües, el Campello, Alacant… La llista és llarga i s’incrementa cada any. Tots aquests municipis, a banda de trobar-se al País Valencià, tenen una característica en comú: en l’últim any s’han vist amenaçats per l’ampliació de les plantes de tractament mecànic-biològic (TMB) dels residus sòlids urbans i dels abocadors annexos. Els projectes d’ampliació són el resultat d’una gestió dels residus focalitzada en macroinstal·lacions, explotades per societats mercantils que s’agrupen temporalment per evitar la competència i controlar un dels negocis més rendibles. En l’any 2019, de manera paral·lela al reconeixement de l’estat d’emergència climàtica per part del Govern del Botànic (PSPV, Compromís i Unides Podem) i als recursos presentats pel moviment ecologista per denunciar irregularitats en la gestió de les plantes i aturar el seu creixement, el volum de negoci generat per les empreses del sector –com Fomento de Construcciones y Contratas (FCC), Ferrovial o Urbaser– va superar els 1.710 milions d’euros, un 6,2% més que en l’exercici anterior, quan ja havia augmentat en un 8,1%.
Les mercantils que gestionen les plantes de tractament mecànic-biològic tenen l’obligació legal de separar els materials que es puguen reciclar i de triturar la matèria orgànica per a la seua posterior reutilització com a adobament en l’agricultura i la jardineria. Lluny d’això, les xifres mostren com la separació dels residus en les plantes TMB és tan sols un miratge. Segons l’informe El col·lapse dels residus al País Valencià, d’Ecologistes en Acció, el 88% dels residus domèstics generats són tractats en aquests complexos, on només un 6% arriba separat en origen i tan sols un 17% s’aconsegueix recuperar. D’aquest últim percentatge, un 4,6% és producte dels processos de separació manual i mecànica i la resta correspon al fem recuperat com a compostatge.
En l’any 2019 es van depositar 1.323.856 tones de residus domèstics en els dotze abocadors que hi ha actius, és a dir, un 60% dels residus generats van acabar soterrats
En els darrers anys, el govern autonòmic ha invertit en millores tecnològiques per augmentar la quantitat de residus que s’hi puguen recuperar i modernitzar les instal·lacions. No obstant això, el destí de més de la meitat dels materials de desfet continua sent el seu soterrament. Les últimes dades sobre la gestió dels residus al País Valencià, també publicades per Ecologistes en Acció, apunten que en l’any 2019 es van depositar 1.323.856 tones de residus domèstics en els dotze abocadors que hi ha actius, és a dir, un 60% dels residus generats van acabar soterrats –una quantitat semblant a la de 2017 i 2018. Les xifres se situen molt lluny del percentatge màxim d’abocaments orgànics, un 35%, que estableix el Pla Estatal Marc de Gestió de Residus (PEMAR) i el Pla Integral de Residus de la Comunitat Valenciana (PIRCV) per al 2020. D’ací a una dècada, les exigències de la Unió Europea se situaran en una taxa de reciclatge del 70% i només un 5% del fem podrà quedar sota terra. “Estem saturant els abocadors abans del que estava previst i estem incomplint tots els objectius, però encara així i malgrat les sancions que s’estudien, la Generalitat sembla lligada als interessos del sistema”, denuncia Carlos Arribas, coordinador de l’àrea confederal de Residus d’Ecologistes en Acció.
Malgrat que s’ha demostrat que el sistema de tractament de residus actual és ineficient, la Conselleria de Medi Ambient, en mans de Mireia Mollà (Compromís), continua tramitant autoritzacions d’impacte ambiental per poder dur a terme noves ampliacions. En l’any 2019, segons la informació recollida per aquest mitjà, s’han projectat ampliacions en almenys sis dels dotze abocadors actius al País Valencià: els situats al Campello, a la partida dels Cremats d’Elx (el Baix Vinalopó), a Duesaigües (la Foia de Bunyol), a Alacant i a Xixona –municipis de l’Alacantí– i a Pedralba (la Serrania). A més, cal sumar l’abocador d’Onda, el qual roman clausurat des de fa més de dues dècades i ara l’empresa propietària, l’empresa pública Reciplasa, el pretén reobrir i ampliar, tot i que es troba a escassos quilòmetres de l’embassament de Sichar i del riu Millars, on la manca de tractament de lixiviats (líquids producte de la descomposició o les filtracions d’aigües) ha contaminat el riu durant anys. L’activitat a la planta, però, mai ha cessat, ja que s’han continuat tractant els residus per enviar-los a altres abocadors, com a alguns ubicats a Castella-La Manxa i Aragó o al de Pedralba, gestionat per Girsa, propietat de FCC al 49% i de la Diputació de València al 51%.
Atenent el col·lapse del sistema de gestió actual i el context d’emergència climàtica, per al coordinador de l’àrea confederal de Residus, “no és procedent” construir noves macroinstal·lacions o projectar ampliacions de les escombreres ja existents, ja que suposen un “desastre ambiental” i “la sacrificació de tot un territori de manera indefinida”. És per això que l’explicació que dona a l’interés persistent de fer créixer els complexos és “el negoci” que se’n deriva. “La Conselleria –matisa– vol modernitzar i ampliar les plantes amb inversions ingents de diners, però el sistema i els objectius estan obsolets, per tant, l’únic que fa és engrossar les butxaques de les empreses”.
Ampliar sense licitar les obres
L’exemple més clar de la mala gestió, les irregularitats en la supervisió de les contractes i l’aposta per l’eliminació dels residus és el cas Brugal. Aquesta investigació judicial va ser incoada per investigar delictes de suborn, extorsió i tràfic d’influències, arran de les anomalies detectades en l’adjudicació de contractes públics per a la gestió dels serveis de recollida de fem en diverses localitats de les comarques d’Alacant. El sumari de la trama va implicar Àngel Fenoll, propietari de l’empresa adjudicatària, ProAmbiente; l’empresari valencià Enrique Ortiz, així com diversos càrrecs públics, com l’exalcaldessa d’Alacant Sonia Castedo (PP) o l’expresident de la Diputació Joaquín Ripoll (PP).
En l’actualitat, el servei de recollida de residus a Alacant és responsabilitat d’UTE Alacant, una societat creada a partir de la unió de dues empreses de la família Ortiz (Grupo Cívica i Inusa, també investigada en el cas Brugal), FCC, presidida per l’aristòcrata Esther Koplowitz –la família Koplowitz va viure una època daurada durant els anys del franquisme i va incorporar molts membres del règim a les seues empreses–, però controlada, majoritàriament, per l’empresari mexicà Carlos Slim; i Ferrovial, dirigida per Rafael del Pino Calvo-Sotelo, nebot del primer president després de la transició, Leopoldo Calvo-Sotelo. El seu avi era germà del que va ser ministre d’Hisenda amb Primo de Rivera i fundador de l’ultradretà Bloc Nacional en temps de la Segona República espanyola, José Calvo-Sotelo. A la capital de la Plana, des de l’any 1967, la societat que s’encarrega del servei de recollida de residus urbans és FCC, mentre que a València és Girsa.
Cinc anys després de la pèrdua de l’hegemonia del Partit Popular al govern autonòmic i l’arribada de l’anomenat govern del canvi a la Generalitat Valenciana, s’han produït alguns canvis en la gestió dels materials de desfet, amb la implantació de la recollida selectiva en alguns municipis o l’impuls de creació de xicotetes plantes de compostatge. Tanmateix, per a l’activista ecologista, regidor de Medi Ambient a Villar (la Serrania) i membre de la junta directiva del Consorci de Residus València Interior, Luis Suller, les mesures “són poques” i “molt tèbies”. “La connivència entre les empreses i l’administració, i les irregularitats a les plantes de tractament i els abocadors continuen a l’ordre del dia”, afirma.
El mateix procediment que se segueix a l’hora d’aprovar les ampliacions dels complexos mostra el contuberni persistent entre ambdues parts. Tal com ha denunciat Ecologistes en Acció-País Valencià davant la Comissió Europea, alguns dels projectes d’ampliació es duen a terme mitjançant una modificació del contracte de servei, sense treure les obres a licitació, tal com obliga la normativa europea de contractació. Ara per ara, Brussel·les ha donat la raó al col·lectiu ecologista en el cas del projecte d’ampliació de la planta els Cremats d’Elx, explotada per l’UTE Urbahormar (Urbaser, la qual ha estat presidida per Florentino Pérez fins a la seua venda al grup xinés Firion Investment; i la constructora CHM); i s’espera que també els la done en el cas del Campello, gestionada per FCC des de la seua posada en marxa, en l’any 2009. “És una forma generalitzada de facilitar l’adjudicació dels contractes i l’aprovació dels projectes d’ampliació i de no trencar mai amb l’oligopoli”, exposa Suller, qui destaca que aquesta connivència també suposa que el preu de la taxa de recollida de fem –que arriba fins als 110 euros en alguns municipis valencians– “s’engreixe entre un 40 i 50%”, per tal de “poder finançar uns altres dels megaprojectes d’aquestes empreses”.
Ampliacions plenes d’irregularitats
Maria Nieves Rodríguez és una de les 600 veïnes que han impulsat i presentat, junt amb Ecologistes en Acció-País Valencià i Esquerra Unida (EU), un recurs d’alçada contra l’ampliació de la planta de tractament de residus del Campello (l’Alacantí). Amb una capacitat disponible de 393.999 tones i una vida útil que finalitzarà en l’any 2023, una dècada abans del que estava previst, l’abocador –cercat pels barrancs de Baixes d’Aigües i el de les Canyades– se situa en una zona de risc d’inundació elevat i a escassos 500 metres dels primers habitatges. “Algunes veïnes han marxat del veïnat. No podem viure ací per les olors i els problemes respiratoris”, exposa Rodríguez, qui forma part de l’Associació d’afectades contra l’abocador de les Canyades.
Algunes de les irregularitats més destacades són la violació de la normativa europea de contractació i del Pla d’Acció Territorial de Risc d’Inundació
Ecologistes en Acció, EU i l’Associació d’afectades han detectat múltiples irregularitats en aquest procés d’ampliació, que comptarà amb una inversió de 20 milions d’euros. Recollides en un document de 12 pàgines, algunes de les més destacades són la violació de la normativa europea de contractació i del Pla d’Acció Territorial de Risc d’Inundació (Patricova), ja que l’ampliació es projecta en sòl no urbanitzable protegit pel sistema de llits i barrancs, i aquest pla “prohibeix expressament la ubicació d’activitats industrials i de dipòsit de residus en sòls no urbanitzables amb aquest risc geomorfològic”. De les 10 al·legacions presentades, en les darreres setmanes, l’Ajuntament només n’ha admès tres, relacionades amb l’emissió de contaminants i amb la qualitat del combustible sòlid recuperat. “S’han acceptat qüestions secundàries, mentre que nosaltres demanàvem declarar la nul·litat del projecte, perquè considerem que és il·legal”, rebla amb rotunditat Rodríguez.
L’Associació veïnal del Salar de Fontcalent es troba immersa en la mateixa batalla judicial. A inicis de 2020, l’Ajuntament d’Alacant, dirigit per Luis Barcala (PP), va anunciar la seua intenció de tornar a tramitar la creació de la cinquena cel·la de vessament de l’abocador, en uns terrenys de més 300.000 metres quadrats propietat de l’empresari Enrique Ortiz. Aquest projecte ha sigut aturat pel Tribunal Superior de Justícia (TSJCV) en diverses ocasions per la manca d’estudis sobre l’impacte ambiental o l’incompliment d’algunes de les disposicions del Pla de Residus autonòmic. El veïnat i el moviment ecologista espera que, aquesta vegada, l’ampliació també siga aturada. Entre altres anomalies, “l’empresa aboca escombraries del sector de la construcció sense cap llicència municipal”, manifesta Agustín José Pérez, president de l’associació veïnal, qui també remarca que l’abocador se situa en una zona d’aqüífers protegits per la Confederació Hidrogràfica del Xúquer.
L’abocador del Ferriol (Elx) tenia una capacitat inicial de 447.160 tones i va tancar l’any 2019 amb 823.466, segons les dades d’Ecologistes en Acció
Els canvis en la qualificació d’un sòl protegit per poder instal·lar els complexos, la proliferació dels incendis en abocadors i plantes de tractament, la creació d’abocadors il·legals, la violació dels termes de l’Autorització Ambiental Integrada (AAI) que s’atorga a les empreses adjudicatàries, o l’incompliment dels objectius de recuperació de residus establerts en el Pla Integral de Residus són unes altres de les irregularitats més comunes. En l’any 2010, la planta de tractament de residus de Fontcalent va registrar una entrada de més de 320.000 tones de materials de desfet, encara que la llicència només li autoritza 235.000 tones a l’any. Un altre exemple és l’abocador del Ferriol (Elx), el qual tenia una capacitat inicial de 447.160 tones i va tancar l’any 2019 amb 823.466, segons les dades d’Ecologistes en Acció. A l’escombrera de Pedralba, s’han denunciat múltiples incompliments de la llicència i irregularitats, com el vessament de residus perillosos, els cinc incendis en menys de cinc anys o que el fem sobrepassa més de quatre metres els talussos perimetrals. És per això que el moviment ecologista exigeix més mecanismes de control i un enduriment de la legislació. “La Conselleria no té capacitat inspectora per controlar i sancionar les plantes i, quan s’emet un expedient sancionador, aquest caduca al cap de sis mesos, per tant, les empreses acaben sense pagar res”, assegura Suller. La Directa s’ha posat en contacte amb la Conselleria d’Agricultura per preguntar-li sobre el procediment que se segueix a l’hora d’inspeccionar les explotacions, així com sobre les irregularitats denunciades, però no ha rebut cap resposta.
Una llei que impose i regule la recollida selectiva en origen o el foment de la devolució i retorn dels envasos són algunes de les demandes ecologistes per canviar el model de gestió del fem, reduir els efectes mediambientals que genera l’abocament i obrir el sector a nous actors, com cooperatives o xicotetes empreses, que facen realitat l’economia circular. “No podem descansar mai en les plantes TMB, perquè la brossa barrejada acabarà en l’abocador; ni tampoc en el reciclatge, sinó en la reducció i la reutilització”. Aquestes són les dues “R” que Carlos Arribas exigeix que s’han de prioritzar perquè la llista de pobles amenaçats per noves macroinstal·lacions de tractament de residus no continue incrementant cada any.
