El Pirineu comparteix amb altres zones de muntanya unes característiques i problemàtiques específiques que fan que les millores socials i econòmiques siguin complicades. Està format bàsicament per pobles petits, dels quals tan sols dinou tenen més de 500 habitants, les infraestructures són limitades i els serveis públics mínims. El Pirineu presenta un èxode juvenil molt elevat, ja que és habitual que la població jove marxi a estudiar fora i no torni. Així doncs, la població està envellida. És una zona amb poca densitat de població, que representa l’1% de la població del Principat però ocupa el 19% del seu territori.
Del llarg llistat de mancances, en destaca la deficiència del transport públic: les capitals de comarca no tenen enllaç regular, el preu del transport és més elevat que a la resta del Principat i el servei ferroviari és testimonial. També sorprèn el fet que l’Alt Pirineu i l’Aran són l’única vegueria que no disposa de cap centre de recerca, desenvolupament i innovació (R+D+I). El seu antic model econòmic era extractivista, basat en la generació d’energia elèctrica, la mineria i la seva indústria, que estava orientada al desenvolupament d’activitats d’altres zones i va aportar uns beneficis desiguals en l’àmbit territorial.
En l’actualitat, la desindustrialització ha donat pas a un model de dinamització econòmica basat en la injecció d’ingressos del turisme de cap de setmana. I altre cop, aquest model també acusa la desigualtat, perquè la renda anual mitjana del Pirineu és la més baixa del Principat. Podem afirmar que el turisme del Pirineu no és un model de desenvolupament econòmic del territori, sinó més aviat un negoci que suposa beneficis per a les butxaques d’uns pocs que segurament no hi viuen. És aquí on des de fa anys els partits hegemònics i grans empresaris somien en realitzar uns Jocs Olímpics (JJOO) d’hivern.
Es preveu que al Pirineu, l’any 2031, la temperatura hagi augmentat 1,6 °C i la precipitació hagi disminuït un 6,8%
En el context actual, voler fer uns JJOO d’hivern al Pirineu i a Barcelona ens sembla que està totalment fora de lloc. Hi ha tres elements obvis en contra, que la candidatura precisament s’esforça a maquillar. D’una banda, l’afectació del canvi climàtic al Pirineu. Es preveu que al Pirineu, l’any 2031, la temperatura hagi augmentat 1,6 °C i la precipitació hagi disminuït un 6,8%.
Davant la manca de neu, les estacions podrien intentar sobreviure a força de fabricar neu artificial, però cal tenir en compte que les projeccions anuncien una reducció notable dels dies en què la temperatura és igual o inferior a 0 °C. Així doncs, amb l’augment de temperatura i la disminució de recursos hídrics, produir neu artificial tindria un cost ambiental molt elevat i un cost econòmic desorbitat. Al Pirineu no hi ha prou neu i en el futur encara n’hi haurà menys per fer viable les instal·lacions d’esport de neu i gel. Malgrat que s’esforcin a dir que serien uns jocs “sostenibles”, és evident que la construcció d’infraestructures esportives i de mobilitat té un impacte insalvable sobre el canvi climàtic.
D’altra banda, els JJOO suposarien un malbaratament de recursos en uns moments en què les administracions públiques generaran grans dèficits per a atendre a les necessitats sanitàries i socials derivades de la pandèmia de la COVID-19. I en darrer lloc, si les polítiques de desenvolupament rural no acaben de funcionar, com hauria de tenir èxit la celebració d’uns JJOO? Diversos estudis que n’han analitzat els costos i beneficis conclouen que els costos són molt elevats i que els ingressos que s’obtenen no els cobreixen, així com que el llegat olímpic també és ruïnós i deixa infraestructures que no es fan servir mai més.
La suposada austeritat de la candidatura s’amaga rere tres trampes: l’opacitat, la manca d’avaluació econòmica i els sobrecostos
El projecte de fer uns JJOO d’hivern al Pirineu s’ha anat concretant de diverses maneres i, a mesura que s’han anat desestimant, ha augmentat el seu greenwashing, així com l’ús d’un nou concepte que encara no té nom que el designi: els jocs austers. La suposada austeritat de la candidatura Pirineu-Barcelona 2030 s’amaga rere tres trampes: l’opacitat, perquè no es detallen ni els costos ni els usos futurs de les instal·lacions; la manca d’avaluació econòmica i la impossibilitat que se’n deriva de comparar-ho amb altres usos alternatius dels recursos, i els sobrecostos, que són endèmics a aquests tipus de projectes, com ho demostra un estudi que xifra en un 142% els sobrecostos dels JJOO dels últims cinquanta anys. Una altra investigació va analitzar diferents celebracions olímpiques i va determinar que en totes s’oculta informació de manera sistemàtica per part de les coalicions d’interessos que les promouen, exagerant els beneficis socials sense gaire fonament, infravalorant els costos i ocultant els riscos.
L’austeritat dels JJOO no és creïble. El principal instigador n’és el Comitè Olímpic Internacional (COI), que ha modificat els requisits de les instal·lacions i les ciutats olímpiques, mesura que no quadra amb el gran volum que han de tenir les instal·lacions per fer efectives moltes proves professionals amb moltes esportistes. A més a més, els jocs esportius de formats més reduïts, com els Jocs Mediterranis, requereixen menys inversió, però encara resulten menys rendibles i continuen significant inversions que no tindran un ús posterior.
Segons la premsa, el cost de la candidatura Pirineu-Barcelona 2030 s’hauria rebaixat en un 25% respecte al projecte anterior per al 2022, i l’aportació del COI i dels patrocinadors privats hauria augmentat. Si bé abans es requeria que la distància màxima entre proves fos de dues hores de trasllat, ara parlen de realitzar algunes proves als Alps, deixant només al Pirineu les modalitats per les quals ja existeix una infraestructura. És a dir, sense bobsleigh ni salts, tot i que dubtosament es podrien fer les proves d’esquí alpí amb les condicions actuals de les instal·lacions.
La Generalitat ha rescatat ja sis de les deu estacions d’esquí alpí del Pirineu català, que el 2017 van tancar amb pèrdues de 17,5 milions
Tampoc s’haurien de construir viles olímpiques perquè els esportistes i altres membres de les delegacions s’allotjarien en un nou barri a la Marina de Barcelona, on no sembla que hi hagin de cabre. Una injecció tan gran de diners del COI i de patrocinadors privats per a uns JJOO sense infraestructures ni allotjaments? Resulta curiós que el mateix Cercle d’Economia afirmi que “en aquest projecte no cal construir ni un apartament ni un hotel. Ja en tenim prou amb els d’ara, especulació zero”. Un “cost zero” que no comptabilitza les obres d’infraestructures de comunicacions, com la C-16 i el tren, ni l’adequació de pavellons esportius perquè serien per a un ús general que pretenen desvincular de la celebració dels JJOO.
És per tot això que considerem que els JJOO 2030 no són una oportunitat per al territori, sinó que són un reflex del fracàs del model econòmic. El capitalisme necessita transformar-se i crear les oportunitats per acumular beneficis. En el cas que ens ocupa, el més greu és que aquest projecte tindria lloc a un entorn rural, on la incapacitat del sistema capitalista global de garantir les condicions de vida de les persones és més manifesta i el turisme de neu s’assembla molt a un model econòmic depredador. Pirineu-Barcelona 2030 vol mercantilitzar el Pirineu, potenciant-lo com a parc temàtic per a l’esbarjo de la població de Barcelona.
Els poders públics de diferents governs, que fins i tot tenen divergències o conflictes de repartiment dels recursos i competències, creen una aliança per tal d’atraure un flux de diners per a inversions al territori destinades a satisfer els interessos econòmics d’uns pocs, assumint el risc i aplanant el terreny per als beneficis privats. Aquesta estratègia ha tingut fins ara un caràcter molt urbà, que David Harvey va anomenar emprenedoria urbana. La rèplica d’aquesta estratègia urbana al Pirineu és més temerària, perquè el llegat olímpic consisteix a afegir inversions a un negoci que s’ha demostrat que ja no és rendible. La Generalitat ha rescatat ja sis de les deu estacions d’esquí alpí del Pirineu català, que el 2017 van tancar amb unes pèrdues de 17,5 milions. Les quatre estacions que gestiona directament Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) havien acumulat l’any 2017 unes pèrdues de més de 72 milions.
Pel Pirineu, l’aposta pel turisme de masses i depredador del territori té unes conseqüències socials, ambientals i econòmiques esfereïdores. L’afluència de turistes pressiona a l’alça el cost de la vida, especialment el preu de l’habitatge, que patirà la població resident. Les estacions d’esquí i els operadors turístics al seu voltant són un negoci que difícilment podrà fixar la població al territori, perquè representen una creixent concentració empresarial, un transvasament de les rendes a empreses i treballadores foranies, una alta tecnificació que estalvia llocs de treball i uns treballs precaris, estacionals i de baixa retribució.
