A Espanya tenim una dreta que es considera hereva de la dictadura franquista. La dreta espanyola vol ser censora d’allò que va succeir. Per això, vam veure com van arrancar les plaques dedicades als represaliats del cementeri de l’Almudena, censuraren els versos de Miguel Hernández, tacaren la memòria de les Tretze Roses, anomenen “busca ossos” als familiars de represaliats i atorguen nul pressupost a la recuperació de la memòria i la reparació.
L’extrema dreta espanyola pretén censurar el que va passar, perquè els seus governants són defensors d’un dels grans genocidis de la història. El defenen i es consideren els seus hereus. Veiem com realitzen homenatges, com celebren misses en el seu honor a la Vall dels Caiguts o com porten, orgullosos, símbols franquistes.
Quan la dreta ha de parlar en contra de l’esquerra utilitza recursos com Veneçuela, els “menes”, que els immigrants roben el treball, nega la violència contra la dona… Això ocorre perquè és una dreta irracional, que es troba còmoda censurant el passat i construint el relat que a ella li interessa, buscant així un o diversos culpables per tal de refermar el seu discurs entre una població que està cada vegada més descontenta, ja que ha vist les diverses pífies que han ocorregut, tant per part del PSOE com per part del PP, i les seues corresponents incongruències.
“A Espanya va haver-hi un pacte de silenci en el 77. L’única cosa que aconsegueix fer un pacte de silenci com aquest, amb què es va intentar aconseguir la suposada transició democràtica, és que es done suport als vencedors i s’obliden les víctimes”
Hem de tenir en compte que, a Espanya, la dreta és la gran opositora de la memòria històrica; com també hem de tenir clar que la memòria històrica és necessària. No s’ha de dur a terme una política d’oblit. A Espanya va haver-hi un pacte de silenci en el 77. L’única cosa que aconsegueix fer un pacte de silenci com aquest, amb què es va intentar aconseguir la suposada transició democràtica, és que es done suport als vencedors i s’obliden les víctimes. Aquest pacte únicament aconsegueix que a les víctimes no se’ls reconega els seus drets com a víctimes.
Per tal de conèixer la història són molt importants la col·locació de plaques de la memòria, la senyalització dels emplaçaments que van ser utilitzats com a camps de concentració o presons franquistes, on es va torturar a milers de persones; i que es retiren les plaques i símbols franquistes perquè hi haja una política de reconciliació. No són acceptables la impunitat ni l’oblit del passat. Ha d’haver-hi una política de reconciliació: hem de reconciliar-nos amb el nostre passat, entendre’l i construir un relat conjunt.
La memòria històrica no és, tal com es diu molt, “revenja” ni és “nostàlgia”. És la nostra identitat, el nostre relat. Des d’aproximadament l’any 2000, els nets i les netes de represaliats, i els fills i les filles que queden amb vida, començaren a contar el relat d’allò que va passar, de com van assassinar els seus familiars, de com les seues pròpies mares o germanes van ser violades o van ser torturades, de com els donaren a ingerir oli de ricí i se’ls passetjava pels carrers. Van anar construint un relat silenciat durant molt de temps, trencaren amb aquest pacte de silenci, perquè ja era hora que als qui se’ls considerava vençuts contaren la seua part de la història.
“La memòria històrica és buscar justícia, buscar dignitat, defendre els drets humans, buscar la reparació i pretendre que la democràcia es referme, no només a Espanya, sinó a qualsevol lloc del món”
No és possible oblidar el relat d’allò que va passar. Començaren a contar-nos la seua vida, a contar-nos la vida del seu familiar afusellat o de la seua familiar afusellada, la dels seus familiars represaliats, la misèria que passaren, com els assenyalaven socialment, la por a les presons, les tortures… Començaren a construir un relat sobre allò que va succeir en aquella Espanya que es va intentar callar; aquella part d’Espanya que va intentar ocultar-se. Durant molts anys, s’ha procurat que aquestes persones no parlaren, que s’avergonyiren d’allò que va passar i, sobretot, que tingueren por.
Es va trencar la barrera del pacte del silenci i començaren a contar un relat necessari per a conéixer els horrors del franquisme, la crueltat de la dictadura i totes les vexacions que van patir. Això va donar lloc a un relat molt aclaridor sobre el nostre passat, sobre allò que va esdevenir per a les seues famílies i sobre allò que va ocórrer a la nostra societat.
A Espanya no tenim un museu del franquisme, on s’exposen les barbaritats i les atrocitats que s’hi van fer; un museu de l’horror com hi ha a altres països, com Alemanya i els Estats Units. Existeixen molts museus on s’expliquen els horrors succeïts perquè una societat ha de conèixer què li va ocórrer en el passat perquè no li torne a succeir en un futur. És essencial saber què va passar, com es va patir, i estudiar-ho perquè el nostre futur siga millor.
“No correspon amb la justícia que Billy el Niño, després de la quantitat de tortures o assassinats que va ordenar, visqués en llibertat ni que morís amb totes les seues medalles i sense ser jutjat”
La memòria és necessària. La memòria històrica és buscar justícia, buscar dignitat, defendre els drets humans, buscar la reparació i pretendre que la democràcia es referme, no només a Espanya, sinó a qualsevol lloc del món. No pot existir una democràcia en què es justifique una dictadura, en què es defenga una dictadura o s’intente oblidar allò que va passar en una dictadura.
La població espanyola al complet ha de conèixer els llocs que van ser presons o camps de concentració. S’ha de saber què va ocórrer amb els bebés i xiquets robats. S’ha de saber què va passar a cada lloc per on van passar presos del franquisme, com el camp de concentració d’Albatera, en la província d’Alacant; el monestir Sant Miquel dels Reis, en València; o el parador de Sant Marcos, en Toledo. S’ha de jutjar als qui van ser culpables d’atemptar contra els drets humans. No correspon amb la justícia que Billy el Niño, després de la quantitat de tortures o assassinats que va ordenar, visqués en llibertat ni que morís amb totes les seues medalles i sense ser jutjat. I com ell, està Benjamín Solsona i molts, molts més que moriren tranquils a les seues llars malgrat tot allò que van fer.
S’ha de jutjar als culpables. Hem de conèixer què va ocórrer a cada lloc. S’ha de conèixer la història, les dues parts, perquè s’ha de construir un relat col·lectiu. És la nostra responsabilitat fer que se sàpiga del patiment de tantes persones, que es conega el seu relat per tal de construir una memòria col·lectiva que ens ajude a millorar el futur i a procurar que això no torne a passar. El revengisme que molts proclamen al respecte no existeix. No es busca revenja. Es busca que es puga contar el relat d’ambdues parts de la història perquè queden clars tots els fets que van tindre lloc en el passat, perquè es coneguen totes les atrocitats, per tal d’evitar com a societat que es repeteixen, i perquè es conega la nostra història completa.
Mai hem d’oblidar que la memòria històrica no és revengisme. La memòria històrica és justícia.
