“Morir no es contagiós. La derrota sí”
Alberto Méndez.
Sisena onada, mascaretes a l’exterior i festes de Nadal amb toc de queda. Arribem al final d’aquest any II de la pandèmia massa esgotats per confrontar amb sentit el sense sentit. Restricció de drets fonamentals per evitar els botellots i les trobades que, qui vulgui fer, farà igualment. Segur que gestionar pandèmies no és fàcil, però segur també que en circumstàncies excepcionals la mediocritat política es fa molt més insuportable. La meva teràpia de xoc és posar l’Evaristo a tot drap a casa, i cridar ben fort lletres políticament incorrectes. “Desde el día en que nací / Tuve que vivir con la ley de la selva / Lo quieras o no / La vida es la muerte / Los que van a morir te saludan / Y se cagan en tu puta madre”. Quanta raó han tingut sempre els punkis. Elegants no són, però el mal rotllo no s’enquista a dins.
No és normal normalitzar el toc de queda com a mesura política en democràcia. No és normal que després de dos anys de pandèmia l’Atenció Primària se’ns segueixi saturant perquè no l’hem reforçada prou. No és normal, però tampoc distòpic. S’està convertint en un lloc comú dir que vivim un present distòpic, però potser perquè estem consumint relats distòpics com a caramels. No havíem quedat que els relats condicionen la realitat i els estats d’ànim socials i polítics? La sobredosi de distopies és pura fascinació per l’apocalipsi, i combinada amb una memòria social molt curta, amb el fucking pensament positiu, i amb les dinàmiques destructives de les xarxes socials ens estan enfonsant en la tristesa i el desànim col·lectiu. De debò El joc del calamar és una crítica al sistema? De debò el capitalisme fa sèries anticapitalistes? Ho dubto. La denúncia, si no va acompanyada de proposta d’alternativa, és inofensiva per al poder i pot, per contra, convertir-se en benzina reaccionària.
La denúncia, si no va acompanyada de proposta d’alternativa, és inofensiva per al poder i pot, per contra, convertir-se en benzina reaccionària
Us heu fixat que moltes pelis o novel·les distòpiques descriuen mons horrorosos contra els quals rebel·lar-se, però sempre s’acaben quan guanyen els bons, i mai sabem què passa després, ni com s’organitzen? Francisco Martorell, un filòsof valencià que porta mitja vida estudiant i catalogant relats distòpics com si fossin insectes, parla de col·lapse de la imaginació. L’esquerra ha col·lapsat davant el col·lapse. “El pensament sucumbeix a les mateixes paradoxes que les distopies de la ciència-ficció i s’entolla en un bucle de diagnosis, reprimendes i advertències que no inquieten a ningú, ni canvien res”. Tan forta i profunda és la marca capitalista al nostre cervell que ens falta imaginació per visualitzar futurs vivibles diferents i més justos. El senyor filòsof diu que el que ens cal és abandonar la zona de confort distòpica i tornar a les utopies: reconquistar utòpicament el futur.
Programa, programa, programa. Cuidar-se és també cuidar i alimentar les esperances i utopies pròpies, la llavor de les quals ja es troba en moltes batalles del cada dia. Com és que els mitjans de l’esquerra cultural no fan cada desembre la llista dels greatest hits activistes de l’any? La gent de la PAH, que tantes coses ens ha ensenyat, ja ens ho ha dit mil vegades que celebrar les victòries és font inesgotable d’energia positiva, i a la web del Sindicat de Llogateres també les destaquen sempre de manera ben visible. Entre tanta denúncia i tanta injustícia, ens cal celebrar cada avanç, per incomplet i insuficient que sigui, els nostres assajos i proves-error de vides més fàcils i saludables. Abans que la llista de propòsits per al 2022, la nostra llista de victòries del 2021.
La fem? Només la PAH de Barcelona ha aturat 102 desnonaments als jutjats i 44 a les porteries, la del Bages ha recuperat un nou bloc i ja en té vuit i 250 persones amb sostre, i a 60 ajuntaments catalans ja es regula el preu del lloguer #SisePuede. 35.000 famílies ja no li deuen res a Endesa gràcies a l’APEH que va aconseguir un acord entre el Govern i Endesa #Tenimlacondonació, i s’ha creat una Oficina del Pla Pilot per Implementar la Renda Bàsica Universal. El 2021 s’han adjudicat les obres del CAP Raval #CAPalaMisericòrdia, i per fi s’ha aprovat enderrocar l’Edifici Venus #dignitatbarriLaMina. Més? Després de la Llei rider i la vaga de Glovo els de Just Eat han signat el primer conveni col·lectiu de repartiment a domicili #dretslaborals. A Cadis, els treballadors del metall han aconseguit l’augment de sou que demanaven (arribar als 1.100 euros #CadizResiste). Les Kellys van aconseguir 90.000 euros per a la seva Central de reserves i aixecar el seu món net #LeyKelly. I el Sindicat Manter redobla l’aposta de la seva consolidació amb unes vambes sostenibles #AndeDem.
Per tancar l’any fem-nos la llista dels nostres petits-grans èxits socials preferits, o la de les noves lluites que hem descobert. Els negacionistes d’un futur millor no podem ser nosaltres
Pel que fa a l’emergència climàtica l’ampliació de l’aeroport s’ha aturat #Menysavionsmésvida, i malgrat els entrebancs acaben de declarar en el Suprem els pèrits d’Ecologistes en Acció, Greenpeace i Oxfam, organitzacions que han denunciat al Govern espanyol per inacció climàtica #JudicipelClima. A Catalunya s’ha obert una comissió parlamentària per analitzar el model policial #Méscontrol, i ha arrencat la tramitació de la llei trans* #stoptransfobia i de la llei contra el racisme, i ja tenim una app per denunciar les identificacions per perfil racial #Pareudepararme. A Madrid s’ha aprovat la reforma del Reglament de la Llei d’Estrangeria que facilitarà la vida a 15.000 joves extutelats i menors no acompanyats, amb moltes propostes fetes des d’aquí. La salut mental ja és un tema important en l’agenda social i política, i el feminisme continua guanyant terreny en l’àmbit simbòlic i pràctic. Més clíniques i hospitals perquè el dret a l’avortament sigui possible a tot el país, el terme antipatriarcal s’ha normalitzat a molts espais polítics i institucionals, i la pobresa menstrual va entrar al discurs d’investidura del President. Molt rellevant: els presos polítics han celebrat el Nadal a casa seva #FreeTothom. Tot això i cada dia sorgeixen nous col·lectius o campanyes disposats a protegir el territori físic #StopJJOO, o el virtual, perquè aquest any ha estat també el de les denúncies de la bretxa digital i la dictadura dels algoritmes #Justiciaalgoritmica.
Al món mundial també hem acompanyat algunes petites grans victòries. El Parlament ha estat el primer del món en reconèixer l’Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria, i ha fet valdre “el potencial del confederalisme democràtic com a solució pacífica, inclusiva, democràtica i de convivència a l’Orient Mitjà basada en el municipalisme, el feminisme i l’ecologisme”. La Cort Penal Internacional ha anunciat investigacions per crims de lesa humanitat als Territoris Ocupats Palestins, i a Hondures van declarar culpable de l’assassinat de Berta Cáceres a un exgerent de l’empresa que impulsava el projecte hidroelèctric, Agua Zarca, empresa assassina, tal com la seva gent havia dit sempre. L’OMS per fi ha aprovat la vacuna contra la malària. I Xile, després de l’exemple del seu procés constituent, ens ha donat l’última gran alegria de l’any amb la victòria de Boric. “Hoy no olvidamos a las estudiantes que empezaron todo colándose en el metro. A la primera línea poniendo el cuerpo cada día. A la lucha mapuche en territorios militarizados. A todxs quienes la policía sabló los ojos”, deia una piulada. I efectivament, a Xile ha guanyat la memòria i la ràbia organitzades després de desenes de morts, 8.000 víctimes de violència policial i 400 persones amb traumes oculars. Si a Xile va començar l’experiment neoliberal, a Xile caldrà començar a tombar-lo #VamosChile.
Quantes coses em deixo? La llista podria ser més llarga, però si segueixo em fan fora de la Directa. No gastemos más pólvora en infiernitos. Per tancar l’any fem-nos tots-totes-totis la llista dels nostres petits-grans èxits socials preferits, o la de les noves lluites que hem descobert. La nostra llista contra la pulsió de soledat i desesperança. Els negacionistes d’un futur millor no podem ser nosaltres mateixos. Del punk al punk, en línia tot menys recta, jo acabo de descobrir el solarpunk, un subgènere literari reconvertit en moviment contracultural. La seva missió és imaginar un món postescassedat, postjeràrquic i postcapitalista on la humanitat es vegi com a part de la natura i les energies netes moguin el món. Volen sobretot recuperar l’optimisme i l’entusiasme pel canvi social. Bon pla. Deuen ser quatre, però tenen el que ens cal: actitud. Actitud utòpica. Actitud solarpunk. Fins a l’any vinent.
