Atemptat amb drons contra el President. Amenaces directes d’intervenció dels Estats Units. Provocacions i ingerències dels veïns Duque i Bolsonaro. Alçament avortat d’un reduït grup de militars a la capital. Mobilitzacions opositores amb vocació destituent. Autoproclamació d’un president no escollit per les urnes, amb el suport immediat de Trump, diversos governs de la regió i posteriorment de la Unió Europea. Enduriment radical de les sancions financeres i del bloqueig comercial nord-americà. Xantatges i operacions de falsa bandera al voltant de l’ajuda humanitària. Sabotatges elèctrics continuats. Crida, ahir mateix, a un cop d’estat militar i intent de prendre per la força l’estratègica base de La Carlota, amb el lideratge de les principals figures de la facció ultradretana de l’oposició… Crònica esquemàtica de la política veneçolana des de l’agost passat. Cobrir els sis anys transcorreguts des de la victòria electoral de Maduro davant Capriles exigiria diversos paràgrafs, farcits d’episodis tant o més greus. Impossible intentar-ho per als més de vint anys des de l’inici de la Revolució Bolivariana.
Caracas és una ciutat de contrastos, difícil; sovint hostil. Concentra algunes de les grans contradiccions actuals d’un planeta de ciutats misèria. Aquesta urbs de mansions i barriades, d’apartaments de classe alta rodejats de barracons, ha estat l’escenari clau de la política llatinoamericana en les darreres dues dècades. Poques ciutats han viscut tan immerses en la inestabilitat, i en la cruesa del conflicte social: entre les esperances de les masses excloses i la defensa aferrissada dels privilegis de l’oligarquia i les antigues classes mitjanes.
Dos han estat els grans epicentres simbòlics d’aquest conflicte sagnant. D’una banda, Miraflores: el palau presidencial situat al centre del Municipio Libertador (un dels cinc que conformen Caracas), al peu dels barris populars i combatius del 23 de Enero i la Pastora. Testimoni d’aquell èpic rescat a Chávez per part de les masses vingudes dels cerros, després del cop d’estat d’abril de 2002. L’espai protagonista de desenes d’arengues, mobilitzacions massives, reunions de líders internacionals i decisions polítiques transcendentals. A l’altra banda de la ciutat, la Plaça Altamira: escenari per excel·lència de les principals mobilitzacions opositores, començant per les concentracions i vagues de fam dels militars rebels durant el cicle destituent del 2001-2003. Situada al municipi de Chacao, de classe mitjana i alta, va ser també la base d’operacions de les violentes guarimbas del 2014. Des d’allà es llançaren atacs sistemàtics a les seus dels ministeris de transport i habitatges; a les instal·lacions de metro, i s’organitzaren les barricades que van travessar l’est de Caracas (tradicionalment opositor) durant mesos. Ahir, novament, Miraflores i Altamira visqueren multitudinàries manifestacions de signe oposat.
Amb les declaracions de lleialtat a la Constitució del gruix de la cúpula de l’exèrcit i la manca de notícies sobre altres contingents o tropes rellevants en favor de la crida opositora, l’assonada semblava derrotada
L’escalada de tensió iniciada el 23 de gener arribava a un punt culminant. Després de setmanes d’incertesa en què Guaidó semblava haver perdut tota capacitat de convocatòria i influència real al país, ahir de matinada l’autoproclamat president, junt amb un grup d’agents rebels del servei d’intel·ligència, alliberaven Leopoldo López de l’arrest domiciliari i asseguraven haver pres el control de l’esmentada base militar. Guaidó i López deien comptar amb el suport de bona part de l’exèrcit i cridaven el poble i el conjunt dels militars a un cop d’estat contra el govern de Maduro. Els mitjans internacionals amplificaren ràpidament la notícia, sense massa esforços per contrastar o matisar la informació. El País obsequiava l’opinió pública amb un article en què es defensava el segrest, el magnicidi i l’escanyament econòmic d’una població famolenca.
Poques hores després, quedava clar que els escassos militars rebels que acompanyaven els dirigents opositors no controlaven La Carlota (només un dels seus accessos) i els hipotètics suports militars no es feien efectius. Amb les declaracions de lleialtat a la Constitució del gruix de la cúpula de l’exèrcit i la manca de notícies sobre altres contingents o tropes rellevants en favor de la crida opositora, l’assonada semblava derrotada. Leopoldo López i la seua família, es refugiaren a l’ambaixada xilena poc després de participar en la manifestació a Altamira. Guaidó es va fer fonedís per reaparèixer en un vídeo distribuït per les xarxes al final del dia.
Algunes versions apunten que la maniobra formava part d’un complot ben organitzat, amb plena participació dels Estats Units i que implicaria comandaments significatius de les forces armades i alts càrrecs del chavisme. La precipitació interessada dels dos líders de Voluntad Popular, hauria desbaratat els plans (per enuig de l’administració nord-americana). És difícil avaluar la veracitat d’aquest suposat complot. El sinistre John Bolton apuntava ahir, quan ja les possibilitats d’èxit del cop semblaven molt escasses, els noms d’algunes figures prominents del chavisme, instant-los a aprofitar l’última oportunitat d’acollir-se a una futura amnistia. Fins a quin punt es tractava de declaracions honestes, d’una possible revenja per les reticències d`última hora dels suposats aliats de l’assonada, o bé d’afirmacions interessades buscant agreujar la paranoia i provocar divisions, no podem saber-ho.
En qualsevol cas, i suposant que el chavisme siga capaç de guanyar, novament, una batalla decisiva, la guerra de llarg recorregut continuarà. La dreta veneçolana i el trumpisme semblen decidits a triomfar a qualsevol preu: fins i tot al de convertir Veneçuela en un estat fallit i en un país en ruïnes. Malgrat que l’intervencionisme nord-americà s’escuda, com en tantes ocasions, en el discurs humanitari, resulta evident que les pretensions i interessos són ben oposats a l’humanitarisme. Les sancions que des del 2017 han impactat durament en la capacitat operativa de PDVSA (l’empresa pública de què depèn l’economia del país) i en les possibilitats d’accés del govern de Maduro al crèdit exterior han viscut un salt qualitatiu des dels fets del 23 de gener. El bloqueig dels actius a l’exterior, el saqueig de Citgo (filial nord-americana de PDVSA) i la validació dels impagaments per centenars de milers de barrils de cru ja entregats, impacten amb contundència sobre una economia devastada. Les estimacions de Mark Weisbrot, del Center for Economic and Policy Research, apunten a pèrdues de milers de milions de dòlars que redueixen dràsticament la disponibilitat de divises per a la importació; en un país castigat severament per l’escassetat i la hiperinflació. Els efectes principals, evidentment, els pateix el gruix de la població, especialment, els sectors més vulnerables. La gravíssima crisi econòmica que travessa el país des de fa anys clava les seues arrels en les contradiccions de l’economia petroliera, i s’ha vist agreujada per una gestió governamental ineficaç i sovint poc responsable. Però no pot explicar-se sense el marc d’inestabilitat política constant, els embats financers i comercials des de l’exterior, i l’especulació rampant en el mercat paral·lel de divises. L’oposició interna i externa busquen l’asfíxia econòmica del país per forçar el canvi de govern.
La dreta veneçolana i el trumpisme semblen decidits a triomfar a qualsevol preu: fins i tot al de convertir Veneçuela en un estat fallit i en un país en ruïnes. Malgrat que l’intervencionisme nord-americà s’escuda en el discurs humanitari, resulta evident que les pretensions i interessos són ben oposats a l’humanitarisme
I tanmateix, Maduro no ha caigut i les bases bolivarianes semblen haver recuperat en aquests darrers mesos una sorprenent capacitat de mobilització i resposta social. Les crides a la intervenció militar estrangera i l’aposta dels sectors durs de l’oposició per la violència, el sabotatge elèctric i les sancions han reactivat, en part, una identitat sociopolítica, el chavisme, que representa milions de persones i difícilment desapareixerà. De fet, no fa ni una setmana, Elliott Abrahams (un dels responsables directes de les massacres perpetrades pels Estats Units als països centreamericans als anys vuitanta; actual “emissari especial” de Trump per a Veneçuela), reconeixia entre amenaces que el chavisme havia de tenir inevitablement un lloc en el futur polític del país. La sorprenent resistència d’aquest espai polític no s’entén sense les conquestes materials i simbòliques obtingudes abans del 2012 (avui esborrades, en gran part), ni sense les experiències d’autoorganització popular durant la primera dècada de governs de Chávez: Comités de Tierra Urbana, missions socials, meses tècniques d’aigua i salut als barris, consells comunals, cooperatives, comunes i tantes altres, que amb menor o major èxit van constituir l’essència de la Revolució Bolivariana. L’esperit d’aquestes lluites es feia ahir present novament en defensa del govern legítim del país, tot i que ja no compta amb la força ni la capacitat política d’aquells anys.
Superada una jornada més de vertigen i de violents enfrontaments entre policia i manifestants antichavistes, sorgeixen diverses preguntes sobre el futur immediat del país. Continuarà l’oposició instal·lada en la línia insurreccional o optarà per l’estratègia moderada que li ha aportat contundents rèdits electorals en anys recents? Seguiran els Estats Units apostant per la facció extremista dels Guaidó, López i Machado, en vista dels resultats i de les conseqüències de la seua improvisació i indisciplina? Quin és el proper pas en l’estratègia de desestabilització? Hi ha marge per a un acord que permeta reconduir la situació de crisi política i afrontar els grans reptes econòmics del país? Per últim, seran capaços Maduro i el chavisme de continuar resistint o, fins i tot, de reinventar-se? Independentment de quines siguen les respostes a aquests interrogants, el focus mediàtic i els grans interessos que planen sobre un país marcat per la maledicció de l’abundància, continuaran.
