Dilluns 16 de setembre estava previst que arrenqués a l’Audiència Nacional espanyola l’enèsim i últim macrojudici pendent contra ciutadanes basques després de 21 anys des de l’inici de l’estratègia d’Estat basada en el supòsit del “tot és ETA”. És el que correspon al sumari 11/13, instruït pel jutge Eloy Velasco i batejat popularment com a “judici a la solidaritat”: 47 activistes per la defensa dels drets humans, entre les quals hi ha advocades, psicòlogues, periodistes, familiars de persones preses i càrrecs públics, seien a la banqueta de les acusades amb el càrrec principal de participació activa en organització terrorista.
Finalment i contra pronòstic, la situació ha donat un tomb de darrera hora. Tot i que estava previst que les sessions de la vista oral se celebressin dos o tres dies a la setmana cada quinze dies, allargant-se fins a finals del mes de novembre, el procés s’ha tancat en una sessió de 25 minuts a les instal·lacions del tribunal especial a San Fernando de Henares (Madrid). Les acusades han reconegut els fets de forma breu responent “sí” al tribunal mentre la Fiscalia ha rebaixat les peticions contra 45 de les processades a condemnes inferiors a dos anys, que no implicaran el seu ingrés a presó.
L’advocada Arantza Zulueta i el també lletrat Jon Enparantza són els únics que hauran d’ingressar a la presó condemnats respectivament a tres anys i sis mesos i dos anys i set mesos, en considerar el tribunal i la fiscalia que assumien rols de lideratge
A les dues acusades restants, l’advocada Arantza Zulueta (a qui vam entrevistar ara fa uns mesos) i el també lletrat Jon Enparantza, se’ls imposen penes de presó de tres anys i sis mesos i dos anys i set mesos, respectivament, en considerar el tribunal i la fiscalia que assumien rols de lideratge. Això suposarà que tornin a passar entre reixes un període de cinc mesos, ja que després de la seva detenció van complir períodes llargs de presó preventiva per aquest procediment i ja haurien complert part de la pena imposada.
La fiscalia, de la mà de les forces i cossos de seguretat de l’Estat i l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) i Dignidad y Justicia, que actuaven com acusació particular, les han assenyalat com a suposades integrants del que en l’argot policial –assumit i difós pels grans mitjans de comunicació– s’ha anomenat les darreres dècades com el “front de presons” d’ETA. El calendari del judici coincidia en el temps amb l’efemèride dels vuit anys d’ençà que l’organització armada basca Euskadi Ta Askatasuna (ETA) va decretar el cessament definitiu de l’activitat armada, el 20 d’octubre de 2011, pas previ a la seva autodissolució el 3 de maig de 2018. Per tant, la causa abocava inevitablement a una paradoxa: les imputades podien acabar a la presó per ser membres d’un grup que ja ni tan sols existeix. Però a hores d’ara, això ja tampoc sorprenia gaire ningú, ja que les primeres detencions es van produir el setembre de 2013, quan les armes d’un dels actors del conflicte ja havien callat i es treballava intensament per fer irreversible un escenari de resolució.
Malgrat tots els esforços, el soroll de sabres de l’Estat segueix ressonant al País Basc, com demostra aquest procés o l’empresonament dels joves d’Altsasu. Tanmateix, la majoria social a favor d’una solució per vies democràtiques de totes les causes i efectes del conflicte segueix ferma, com ho van demostrar les 50.000 persones que dissabte passat es van manifestar a Bilbao en solidaritat amb les encausades en aquest darrer procés i rere el lema “drets humans, llibertat, futur”.
Mesures cautelars i presons preventives
Ane Zelaia va ser detinguda el setembre de 2013 en el marc d’una batuda de la Guàrdia Civil en la qual van ser arrestades un total de divuit activistes pels drets humans. Aquesta jove veïna de Vitòria-Gasteiz tenia aleshores 27 anys i en feia dos que treballava per a l’associació Herrira, legalment constituïda i amb una plantilla de persones contractades per desenvolupar “una nova forma de treballar la temàtica dels presos d’acord amb el canvi d’estratègia i el nou cicle polític que s’obria”, segons ella mateixa explica a la Directa.
La benemèrita va esbotzar les portes de les seus que l’entitat tenia a Bilbao i a Hernani, a més de la ubicada a la capital d’Àlaba, va ordenar la clausura de 38 webs, 32 comptes de Twitter i 125 perfils de Facebook i va executar l’ordre judicial de suspendre totes les seves activitats. Totes les persones detingudes van quedar en llibertat amb càrrecs –quatre d’elles previ pagament d’elevades fiances- subjectes a mesures cautelars com la retirada del passaport, la compareixença bisetmanal al jutjat i d’altres com la prohibició de visitar presos i preses als centres penitenciaris o organitzar iniciatives i manifestar-se públicament en favor seu.
Ane Zelaia va ser detinguda quan feia dos anys que treballava per a l’associació Herrira, legalment constituïda i amb una plantilla de persones contractades per desenvolupar “una nova forma de treballar la temàtica dels presos d’acord amb el nou cicle polític que s’obria”
“Herrira suposava un canvi, treballar des de la perspectiva de drets i generar consensos amplis en la societat basca per desllorigar la problemàtica i col·locar-la en una via de resolució integradora”, descriu Zelaia en una conversa telefònica. Les principals reivindicacions que abanderaven eren la fi de la dispersió, l’alliberament dels presos malalts i l’aturada de l’allargament de condemnes, que ha estat l’única de les tres que s’ha assolit aquests anys gràcies a la derogació de la Doctrina Parot per part del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH).
Tan sols tres mesos després d’aquest cop dur a la judicatura espanyola, la Guàrdia Civil llançava un segon operatiu inclòs al mateix sumari i anomenat per ells mateixos “Jaque”. L’objectiu dels agents eren vuit persones, algunes d’elles advocades, que feien d’enllaç entre les membres del Col·lectiu de Presos Polítics Bascos (EPPK per les seves sigles en èuscar) i l’exterior dels centres penitenciaris, amb l’objectiu de facilitar el debat estratègic sobre quin havia de ser el paper que aquest important actor en el conflicte havia de desenvolupar en el procés de pau. Dues de les persones detingudes, Jon Enparantza i Arantza Zulueta, van ser confinats en presó preventiva durant dos anys i tres mesos i tres anys i un mes, respectivament, i una novena persona va ser posteriorment imputada.
Un any després, el gener de 2015, dotze advocats i advocades de presoneres basques van ser detingudes juntament amb quatre membres més d’Herrira. L’operatiu va ser batejat pel mateix Institut Armat com a “Mate”, va suposar registres a despatxos de Bilbao, Hernani, Pamplona i Vitòria-Gasteiz (en una clara vulneració del dret al secret professional) i va comportar l’ingrés de tres de les detingudes a presó preventiva entre deu i tretze mesos. També es va donar l’anòmala circumstància que moltes de les juristes detingudes havien assistit i assumit la defensa de la majoria de les detingudes en el primer operatiu contra Herrira.
Les 47 encausades han viscut amb l’angoixa de tenir peticions de penes d’entre vint anys i mig i vuit anys de presó per un delicte de participació activa en organització terrorista i, en alguns casos, per un delicte continuat d’enaltiment del terrorisme i finançament del terrorisme
Finalment, el març de 2015 es va produir la quarta i darrera batuda policial inclosa en el sumari que ara es jutja: l’operació Pastor. Aleshores, van ser detingudes dues membres d’Etxerat, l’associació de familiars de presos i preses basques, i dues de Jaiki Hadi, associació de professionals de la salut dedicades a l’assistència sanitària integral de qualsevol persona afectada pels mecanismes repressius dels estats espanyol i francès. Posteriorment, van quedar en llibertat condicional però algunes d’elles van haver de fer front a la imposició d’elevades fiances.
A tall de conclusió, durant els darrers mesos d’ençà que es van emetre els escrits d’acusació i es va fixar data d’inici de judici, les 47 persones encausades han conviscut amb l’angoixa de tenir peticions de penes compreses entre vint anys i mig i vuit anys de presó (que sumaven un total de 601 anys), tots per un delicte de participació activa en organització terrorista i, en alguns casos, per un delicte continuat d’enaltiment del terrorisme, finançament del terrorisme i/o trencament de mesura cautelar.
Aquesta amenaça se sumava a les possibles inhabilitacions per feines i càrrecs públics per períodes entre deu i quinze anys, més inhabilitacions absolutes pels deu anys posteriors a les penes de presó que finalment se’ls podia haver interposat, multes per valor de 4.800 a 10.800 euros i períodes entre sis i divuit anys de llibertat vigilada un cop complertes les hipotètiques penes privatives de llibertat. Un pes sobre les espatlles, també econòmic, que es completava amb els 28.950 euros amb els quals s’havien quantificat els desplaçaments fins a Madrid, els 72.072 de les estades i els 236.440 de l’assistència judicial. En total, 337.462 euros -7.180 per encausada- que després de l’acord es veuran reduïts substancialment.
