Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Ruth Bautista, sociòloga boliviana

"A Amèrica Llatina hem de construir un moviment antifeixista que s’atreveixi a dialogar"

/ Arxiu

Ruth Bautista és una sociòloga boliviana, investigadora de l’Institut pel Desenvolupament Rural de Sud-amèrica (IPDRS), organització que busca teixir llaços i visibilitzar els processos rurals de base al continent. Va néixer a La Paz però ha recorregut el territori bolivià de dalt a baix acompanyant processos organitzatius de lluita per la terra. Fa anys que coordina el Moviment Regional per la Terra i el Territori, que fins ara ha sistematitzat més de 200 casos d’accés a la terra de comunitats indígenes, camperoles i afrodescendents sud-americanes. L’opció de fer-li una entrevista conjunta amb la pensadora boliviana Silvia Rivera Cusicanqui, amb qui comparteixen activismes i punts de vista crítics, no s’ha pogut materialitzar. Respon a la trucada d’Skype des de Macharetí, un municipi del departament de Chuquisaca, al sud-est bolivià, zona trifronterera amb Argentina i Paraguai. Acaba d’arribar d’una assemblea indígena en la qual el poble guaraní denunciava l’amenaça que el conflicte que ha esclatat recentment a Bolívia pot significar per a la seva autonomia.

 

L’onada de protestes a Bolívia ha sigut prou complexa d’interpretar, molt diferent del que s’està vivint fins avui a Xile o Colòmbia. Quina és la situació actual del teu país?

Hi ha una situació de fragmentació i hi ha una sensació d’inseguretat que passa per la desconfiança en l’altre, aquest és el resultat de l’actuació del feixisme a Bolívia. Una actuació explícita. No estic d’acord amb la crítica que s’ha fet a les feministes bolivianes o al sector crític de Bolívia que deia que hem sigut tant antievistes [contràries a la figura d’Evo Morales] que no hem vist l’atac del feixisme. No, Bolívia som una societat força feixistoide, bastant conservadora en termes generals, per això les esglésies tendeixen a tenir molt de pes i per exemple una de les coses que es va oblidar de fer Evo Morales va ser treure-li als pobles indígenes l’obligatorietat de fer el servei militar. Aleshores, després de tenir sectors populars mobilitzats amb càntics de guerra civil, queda una sensació que l’altre és violent. Crec que la classe mitjana acomodada, la classe criollo-mestissa, també és summament agressiva. Tota pell morena i teixit indígena és titllat de masista [partidaris del Movimiento Al Socialismo (MAS), partit d’Evo Morales] i corrupte, per tant, tens un desprestigi generalitzat de tot allò que és indígena.


I quina és la situació de les organitzacions indígenes i camperoles cocaleres?

“Evo no compleix amb els resultats d’un referèndum i insisteix a ser reescollit, transmetent la sensació que tens un govern centralista i autoritari, que la teva veu no compta”

Les comunitats indígenes i també les camperoles han viscut en els últims deu anys un procés de descomposició, de fragmentació, de pèrdua de visibilitat de la seva agenda pròpia. Avui tenim una classe mitjana bastant gran que ha rebut una sèrie de subsidis del govern i a través de la qual s’ha construït tota aquesta idea de bonança que no està del tot consolidada i que aquí encara no entenem molt bé. És una bonança econòmica que també es tradueix en una despolitització generalitzada. Abans de la renúncia d’Evo Morales tenim un moviment amb consignes summament inconsistents, que no té pròpiament una proposta política. És un moviment amb un matís racista variat perquè també neix del que anomenem classes populars, que se sent convocat perquè Evo no compleix amb els resultats d’un referèndum i insisteix a ser reescollit, transmetent la sensació que tens un govern centralista i autoritari, que la teva veu no compta.


Després de les eleccions del 20 d’octubre, els carrers de moltes ciutats es van omplir de protestes denunciant un presumpte frau d’Evo Morales. Un escenari complex en el qual possiblement es van barrejar sectors feixistes i racistes amb els populars, indígenes, feministes i anticolonials. Quines característiques té aquest antievisme?

Jo el dividiria en tres. Efectivament, hi ha una classe ultraconservadora, feixista, que té capital i que pensàvem que no tenia tanta força, però sí que l’ha tingut. És una altra cosa que li va quedar pendent a Morales, confrontar tot el sector agroindustrial de l’Orient. I Evo Morales tampoc ha deixat de ser el president de les federacions cocaleres del Tròpic. Per altra banda, dins d’aquest antievisme hi ha tota una classe mitjana consumista i no polititzada que encara manifesta un automenyspreu típic de societats postcolonials racialitzades com ho és Bolívia, que no poden acceptar que algú indígena sigui qui els representa. Per últim, tens un altre sector, que ara no m’animaria a dir d’esquerres perquè ja no sé què és l’esquerra [riu], però que és un moviment antiextractivista, per la vida i que tendeix a donar suport a la vocació de l’autodeterminació dels pobles. Potser sí que ha sigut d’esquerres des dels feminismes, però crec que no hem sigut capaços d’estructurar una crítica contundent fonamentada. Per altra banda, hi ha gent que sí que és partidària de Morales i que no està disposada a tornar a tenir un govern amb un rostre que no té res a veure amb elles, més enllà que tingui les mateixes polítiques neoliberals que els d’abans. A partir de la renúncia inesperada d’Evo Morales, ha passat el que sol passar a l’Amèrica Llatina: aplicació d’estratègies de por i fragmentació i aparició del vandalisme, però des de dos fronts diferents. Hi ha zones urbanes perifèriques, limítrofes amb zones rurals, que li tenen una por atroç al veí rural.


Parles de “renúncia inesperada de Morales”. Quins arguments tens per no estar parlant d’un cop d’estat contra el govern bolivià?

És important entendre que el MAS tenia dos terços de l’Assemblea Plurinacional, tenia i té una àmplia majoria al govern. Aleshores, la població ajunta proves i evidències del frau electoral, el mateix Morales demana a l’OEA de fer una auditoria i és quan tots vam poder veure a televisió com, a través de la mateixa pàgina de l’Òrgan Electoral Plurinacional, es mostra com gent morta va votar. Tot això és fonamental, perquè tens a una persona que renuncia però que mai ha acceptat que hi ha frau, per tant les bolivianes no enteníem si estava renunciant o fugint. Tens tota una comunitat internacional fent-se la pregunta de si és cop o no i tu no saps si el teu president està fugint del país.


Però l’exèrcit va convidar a Evo Morales a renunciar al seu càrrec.

Abans de renunciar, Evo va convocar noves eleccions sense acceptar que hi havia hagut frau, i unes noves eleccions no són un capritx, es demanava que algú assumís la responsabilitat. Davant d’aquesta incoherència, des de l’exèrcit (de cap manera justifico el seu accionar) suggereixen que renunciï, que hi hagi una successió constitucional que, en un govern on tens amplia majoria, de manera lògica hauria de passar a l’interior del mateix partit. Però renuncia Evo Morales i a continuació es van succeint les renúncies de molts alts càrrecs del MAS, inclosa la presidenta del senat, Adriana Salvatierra, que era qui hauria d’haver assumit la presidència. Quan ella renuncia ens tornem a preocupar molt perquè ja no entenem res. No importa que renunciï el president si el poder el té el MAS, però si renuncia la presidenta del senat, no hi ha successió constitucional possible. Aleshores, una senadora totalment invisible, Jeanine Áñez, assumeix el mandat, però ho fa tres dies després. Passen tres dies sense govern. Per això no ens va fer la sensació d’un cop, perquè no veiem una lògica d’articulació per prendre’s el poder.


Aleshores seria una fugida i no un cop d’estat?

“S’ha de pensar molt bé si volem seguir entenent el món entre governs de dretes i governs progressistes, perquè almenys aquest govern a Bolívia no ha sigut ni tan sols liberal en l’àmbit de la cultura”

És un procés de cop, no és un cop en el sentit de les dictadures dels anys seixanta o setanta a l’Amèrica Llatina, però en efecte, hi ha una presidenta que ningú ha escollit. I al final, si hi ha cop o no hi ha cop no t’ho puc dir, però el que diem és que l’elit política és la mateixa, que el neoliberalisme ha estat campant sempre per aquest país. Evo Morales ens va portar la soja transgènica i ara tenim una pagesia que demana transgènics i biocombustibles. Ell va obrir el país a la palma africana i ara tenim molts monocultius. Aleshores s’ha de pensar molt bé si volem seguir entenent el món entre governs de dretes i governs progressistes, perquè almenys aquest govern a Bolívia no ha sigut ni tan sols liberal en l’àmbit de la cultura. Ha sigut un govern molt republicà, molt centralista, que no ha permès la possibilitat de construir altres formes de poder. Crec que s’ha de considerar tot això per dir si és un cop o no és un cop o si és important aquesta discussió. El conflicte s’ha viscut a tot arreu, però si ara hi ha alguna persecució, aquesta és cap a la població camperola, indígena, sigui del MAS o no. Perquè ara es relaciona un ponxo amb el MAS. Aquesta persecució és un retrocés molt gran i s’ha donat perquè el MAS li ha entregat el poder a la dreta, això és el que ha passat.


Com afecta aquest procés de cop a l’autonomia dels territoris i les comunitats?

En primer lloc, dir que un dels avenços, no del govern sinó de la base del moviment indígena, és la constitució política. Ara tenim el gran repte de defensar aquesta constitució. El gran risc és que es privi als territoris d’alguns drets. El govern del MAS tampoc havia permès la implementació de la plurinacionalitat i el risc segueix sent que no s’implementi la descentralització, que es continuïn posant traves a l’accés a l’autonomia. Aquí hem fet una autonomia constitucionalitzada i tenim dret a accedir als recursos de l’estat, tenim quasi tres-cents Territoris Indígenes Originaris i en catorze anys només tres han aconseguit consolidar-se com a territoris i governs autònoms.


Equador, Haití, Xile, Colòmbia, en certa manera també Bolívia… Quins punts creus que tenen en comú aquests “despertars” socials en aquest moment a Amèrica Llatina?

Crec que a Bolívia hem tingut deu anys de despolitització i ara mateix l’oportunitat que tenim és la de reformular les agendes autònomes. Hi ha hagut una corporativització de l’estat molt forta, les organitzacions han estat més dèbils, sense recursos, amb paral·lelismes funcionals al govern. El moment actual és l’oportunitat d’unificar i d’enfortir, i crec que a l’Amèrica Llatina hem de bregar per generar concepcions pròpies del poder i de la participació política. A Bolívia, l’arribada als governs centrals no ha sigut garantia pels nostres pobles. L’oportunitat és d’enfortir els nostres autogoverns. No ens interessa el seu poder, el poder que tenen ara les classes dominants siguin indígenes o no, ens interessa construir altres formes de poder. Hem de dialogar molt més amb els altres, que les nostres concepcions de vida es plasmin més en la resta de la societat. El mecanisme de la classe política ha sigut dividir-nos. Crec que ens podem unir en un moviment antifeixista, un moviment per la no-violència, que lamentablement molt sovint es confon amb una pau sense principis, una pau que no demana justícia pels morts. Crec que hem de construir un moviment antifeixista que s’atreveixi a dialogar i que ens permeti abordar la complexitat del que vivim. Aquí molta gent aplaudeix a l’exèrcit i quan els hi preguntes pels trenta-tres morts d’aquestes jornades et contesten que s’ho han buscat. I no és cosa de les forces armades, és que les societats s’eduquen de forma feixista. Hi ha moltíssim racisme, estem al segle XIX. Però alhora és un període de disponibilitat política, hi haurà molta gent que s’interessi per formar-se arreu. Ho hem de construir tot.

Articles relacionats