Una volta sencera de la terra: la meua relació amb la Directa (així, en públic) va començar ara fa un any, amb el començament del final de cicle ací fora, al camp i al bosc. El darrer està ara infestat de la plaga de les navalles, les cistelles i els rastells, i a l’entorn més domesticat ja es tornen a sentir els tractors amb els seus remolcs carregats d’ametlles, de garrofes o raïm, això sí, cada vegada menys tractors i cada vegada més grans: el minifundi passa factura i la dictadura de la rendibilitat també: per què treballar la terra, si el que en trauré m’ho faig en 10 dissabtes treballats a la fàbrica? Almenys, en la majoria dels casos, es deixa la terra perquè un altre la treballe, cada cop menys gent viu del camp i els que sí que ho proven cal que facen cada vegada majors collites per a poder viure’n. És el problema de dependre de la quantitat i no de la qualitat i a més a més ser fills d’una terra on les herències es divideixen generació rere generació. Ací, al País Valencià, no existeix l’hereu i això, que queda bé, romàntic i democràtic, és poc pràctic en aquests bancals arrencats a la roca i al coscoll. El resultat: un paisatge totalment esquitxat de masades, masos i masets, kilòmetres i kilòmetres de camins entre finques i pobles, i una quantitat frustrant d’hores perdudes als ajuntaments, les oficines del cadastre i les notaries (i no parlem de la despesa econòmica que suposa).
Ara, per a la gent que volem seguir vivint al camp i del camp, una de les opcions més raonables és la de la complementarietat; com els nostres avis, necessitem repartir els ous en el nombre més gran possible de cistells –i ja no es tracta de sembrar diferents espècies i varietats, sinó de tocar més pals en aquesta partida per la vida que els de les aixades–. A més ens hem de guanyar la possibilitat de tindre’ls nosaltres agafats de l’ansa (els cistells, dic, que les aixades encara no en tenen, per als qui no les conegueu). La vida, com s’ha viscut al món rural al segle vint, ha caducat ací, ara creem la nova relació que hi tindrem amb l’entorn, d’aquests anys, de la manera en què la meua generació es relacione amb la terra dependran les venidores; això ens carrega de responsabilitat, però també d’interrogants. Si mirem al nostre voltant, encara som rars, estranys a la nostra terra aquells que tenim idees innovadores i respectuoses amb el medi en els nostres projectes agrícoles. L’estigma de ser fora del ramat i estar exposat és amenaçador i cal tindre personalitats molt fortes i somnis molt sòlids per a poder conviure amb la normalitat imperant, i amb la cosmovisió tan conservadora com la que domina al món rural castellonenc.
Els humans tenim la mania de fer-nos vells i tots tenim l’esperança de veure transformats en realitat els nostres somnis ja, ara, i ací tenim, probablement la batalla més important per a enfrontar: tot per a tots, clar, però per a tots els que estem i per a tots els que vindran, no?
Paradoxalment, a hores d’ara, aquests projectes nostres, els que parlem de sostenibilitat i singularitat i tenim vocació transformadora estem més ben vistos i tenim més suport de les institucions, almenys d’entrada, que pel veïnat, amb l’excepció sagnant en el cas de ser una illa, un projecte únic en un poble quasi buit, en aquest cas la gent s’agafa a la taula de salvació. De moment, d’ací es veu així, però és cert també que això ens passa perquè sempre tenim pressa. Els humans tenim la mania de fer-nos vells i tots tenim l’esperança de veure transformats en realitat els nostres somnis ja, ara, i ací tenim, probablement la batalla més important per a enfrontar: tot per a tots, clar, però per a tots els que estem i per a tots els que vindran, no? Per què no confiar en les fallides de sistema? Per què no podem les notes dissonants, fer girar vela i canviar el futur que la història pareix haver-nos preparat? Això no pot passar? Aquests dies hem viscut una d’eixes errades del sistema, una línia de fuga de la història que em reconforta i il·lusiona: Què va passar al Priorat (òbviament respecte del vi) a partir dels anys vuitanta del segle passat?, que passa ara al Montsant?, no van ser aquells hippies com René Barbier pedres en l’autopista de la història? I el senyoret Álvaro Palacios que se’n va eixir del solc que tan ben llauradet li havia deixat la seua família de cellerers de la Rioja? I a Daphne Glorian (qui la hi va posar???!!), sempre fan falta nexes, ponts com Jose Luis Pérez, però de vegades la mà de l’home (i de la dona, clar) és poderosa. Fa poc més de trenta anys que van fer girar cua els cims d’aquells tossals, i ben segur que els autòctons d’ara i ací no seran més cabuts del que eren aquells llauradors que veien com la seua forma de vida se’ls esmunyia de les mans. Tenien un tresor en la licorella però necessitaven que algú de fora els ho diguera. Un poble, com un individu, és el que decideix ser, costarà més o menys, caldrà canviar la ruta per la qual es pretenia viatjar una, dues o més vegades, però si realment l’impuls és vertader, si no és fruit de cap foc d’artifici que t’enlluerna un moment, però desapareix amb la mateixa celeritat, acabarà passant.
Al País Valencià, no existeix l”hereu’ i això, que queda bé, romàntic i democràtic, és poc pràctic en aquests bancals arrencats a la roca i al coscoll. El resultat: un paisatge totalment esquitxat de masades, masos i masets, kilòmetres i kilòmetres de camins entre finques i pobles, i una quantitat frustrant d’hores perdudes als ajuntaments, les oficines del cadastre i les notaries
Sóc autònom, els /les que gaudiu de la mateixa condició laboral m’entendreu: estic de vacances així que aquests dies em dedique a netejar i pintar aquells indrets de la cuina (racons sobretot) als quals no arribem en el dia a dia i hui, mentre posava desengreixant a un d’eixos angles morts de la meva geografia laboral, he llegit en una ampolla: “Eficacia sin esfuerzo”. Venint d’on vinc (d’aquelles vinyes impossibles) i amb la il·lusió transformadora setembrina que m’exulta quan em projecte en el temps i en el meu espai, no he pogut més que riure’m i sentir com em cobria una rèmora pel·lícula cínica. Pensant en tots aquests joves que he vist durant l’estiu amb els seus cotxets lluents i els seus cabells tan ben arregladets, no ho sé com m’ho faré però un dels meus bons propòsits (com els que té la Mar) serà fer-los veure que al Tossal Roig, dalt del seu confortable poble en comptes d’argelagues podrien haver-hi vinyes (o albercocs, si volen!) i que si han tingut la sort de gaudir del privilegi que significa ser humà a les nostres terres, és perquè els ancestres dels qui se segueixen ofegant a la Mediterrània van decidir un dia posar-se dempeus. Que si es veuen amb el dret a tindre tantes coses, és perquè uns altres ens sentim en l’obligació de compartir la nostra condició d’humans i que si pensen que sense esforç seran lliures, és perquè encara no els ha arribat el moment de prendre consciència del que és la llibertat. No serà fàcil, però aquest estímul em caldrà agrair-lo a l’educació cristiana del sacrifici, eixa que em van inocular els meus pares, ells que eren i són part d’aquesta cultura tan conservadora i rovellada que no se sap com m’ha fet ser com sóc. Ara, per sort, m’han rescatat i m’estan ensenyant a gaudir, a vore si no és tard…
Pel futur dels nostres pobles, de la nostra gent, de les nostres companyes, perquè arribe el dia que no hàgem de sentir que cap poder s’ha imposat a ningú. Ni una més, de nosaltres depèn.
