Facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona, 1996. Una aula on no hi cap ni una agulla. El redactor en cap d’Egin, Pepe Rei, despulla el sistema de mitjans de comunicació, convidat per l’organització d’estudiants dels Països Catalans, Alternativa Estel. Entre la seva bibliografia ja despunta La red Galindo i està a punt de publicar Intxaurrondo, la trama verde. D’aquella trobada a la UAB naixerà un vincle que s’anirà enfortint i eixamplant. David Fernàndez des de Barcelona i Eva Máñez des de València comencen a brindar algun suport puntual al periodista, gallec de naixement i basc d’adopció, com ara cerques a les hemeroteques universitàries o peticions al registre de la propietat.
Seu d’Egin a Hernani, 15 de juliol de 1998, 250 policies ocupen les instal·lacions, registren els despatxos, inutilitzen la rotativa i precinten. L’ordre judicial és de Baltasar Garzón, amb el patrocini del Govern espanyol de José María Aznar, qui etziba: “Algú pensava que no ens atreviríem?”. S’havien atrevit a tancar el primer diari –i la ràdio Egin Irratia– després de vint anys de democràcia.
Sense dubtar-ho, Pepe Rei va despenjar el telèfon: “M’ajudeu a muntar un acte contra el tancament?”. “Et muntem una campanya”, van respondre a l’altra banda
Sense dubtar-ho, Pepe Rei va despenjar el telèfon: “M’ajudeu a muntar un acte contra el tancament?”. “Et muntem una campanya”, van respondre a l’altra banda. Dit i fet, David Fernàndez, Guillem Fernàndez i Xavi Urbano, membres d’Alternativa Estel, des de Catalunya, i Eva Máñez, vinculada al moviment okupa i a les ràdios lliures, des del País Valencià, van fundar un grup de suport en ruta permanent per la llibertat d’expressió i el dret a la informació. Egin era un referent per a aquells joves: “Buscàvem una altra versió del context basc i sempre anàvem a comprar l’Egin a les Rambles”, recorda Guillem Fernàndez. Estaven disposats a defensar-lo.
El diari basc havia nascut el 1977 amb el lema “la veu dels sense veu” i a l’Estat espanyol no hi havia massa mitjans que recollissin el punt de vista dels moviments socials. Per això, quan el gener de 1999 es va okupar l’antiga seu del Hòlding Olímpic de Barcelona, entre diverses pancartes, se’n va despenjar una que deia “Egin egingo dugu”, “Egin, ho farem”.
Fer-ho no era fàcil. Corrien les acaballes dels noranta sota la doctrina del “tot és ETA” contra qualsevol dissidència al País Basc. La primera aznaritat s’havia dotat de Julia García-Valdecasas com a delegada de Govern espanyol a Catalunya. Havia estat al capdavant de la policia espanyola els 12 d’octubre del 98 i del 99 al barri de Sants de Barcelona, i insistia a vincular les manifestants amb la branca juvenil de l’esquerra abertzale, Jarrai. Després, van arribar les càrregues a la UAB arran de la visita d’Aznar i, el 2001, la polèmica dels infiltrats policials a la manifestació contra el Banc Mundial. Al País Valencià, el 1993 havien assassinat el jove antifeixista Guillem Agulló i grups d’extrema dreta, com Acción Radical, apallissaven i amenaçaven amb total impunitat.
En aquell trànsit, va néixer Gara, però Pepe Rei volia conservar la investigació com a tret identificatiu del futur mitjà i amb aquest propòsit ja tenia una nova idea clara al cap i un equip concret en ment. Volia engegar un projecte de periodisme d’investigació independentista, d’esquerres i internacionalista, i l’equip d’investigació d’Egin així com la llavor sembrada pel grup de suport que havia tirat endavant la campanya contra el tancament eren imprescindibles. Un cap de setmana, Pepe Rei va convocar-los al País Basc i a les platges de Laida i Laga va llançar-los una pregunta directa: “puc comptar amb vosaltres?”.
Cada peça compta
En paraules de Xavi Urbano, “demanàvem a la gent que se sumés a un projecte que encara no existia”. Sobre terreny, va dedicar-se a fer créixer la base social amb paradetes i xerrades. Per 12.000 pessetes anuals, rebries dotze exemplars i quatre llibres. Abans que sortís el primer número d’Ardi Beltza, el gener del 2000, dedicat a revelar els amagatalls de tres talps d’ETA, ja tenia 8.500 subscripcions, 1.500 als Països Catalans. Comptar amb gran part de l’equip d’investigació d’Egin era un segell de qualitat i la xarxa inabastable que havia construït Pepe Rei, una garantia. Els grups de suport arreu del territori van fer la resta.
Va fer una aposta per sumar gent jove al projecte implicada en moviments socials com l’estudiantil, l’okupa o la insubmissió i amb sensibilitats diverses: llibertària, comunista i independentista. A Girona, membres del sindicat Bloc Revolucionari, de l’assemblea d’okupes i de Maulets van tirar endavant el grup de suport i Moi Martínez, a través de Guillem Fernàndez, és qui va posar fil a l’agulla: “Els contactes humans de tota la vida feien de nexes”, recorda.
Eva Máñez va agafar la ploma i es va estrenar amb un reportatge sobre el barri de la Coma de Paterna: “Igor em va dir que estava perfecte el que explicava, però que ho havia de fer d’una altra manera perquè fos periodístic. Així vaig aprendre a escriure”
De col·locar portes de vehicles a la SEAT i escriure a l’Avant –diari del Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC)–, David Fernàndez va passar a formar part de la redacció del mitjà més perseguit de l’Estat espanyol. Precisament, va escriure el seu primer article a la secció de laboral: “des d’un sindicat alternatiu ens van donar els xecs nominals al portador, per valor de vint milions de pessetes, que l’empresa Pechiney-Celograf havia lliurat a uns delegats de CCOO després d’acordar uns acomiadaments”. Amb ell, en una primera etapa, també hi havia Marc Roma, que ja havia col·laborat amb Pepe Rei anteriorment: “Hi vam fer una feinada ingent, havíem de cobrir disset àrees de recerca de la revista entre tots dos o sigui que anàvem feliçment de crani”. Eva Máñez, acostumada a locutar, va agafar la ploma i es va estrenar amb un reportatge sobre el barri de la Coma de Paterna: “Igor em va dir que estava perfecte el que explicava, però que ho havia de fer d’una altra manera perquè fos periodístic i em va donar les claus per estructurar-lo. Així vaig aprendre a escriure”. Via fax, els articles feien anades i vingudes de les redaccions de Barcelona i València a Orereta.
Qui va llegir el primer article de Máñez era Igor Eguren, un dels redactors de l’equip d’investigació que havia treballat a Egin des de 1993, concretament al suplement juvenil Gazteguin. Estirant el fil del narcotràfic i la ultradreta amb Ardi Beltza, va viatjar diverses vegades a Catalunya i València. “Vaig conèixer el grup de Barcelona, així com Eva Máñez, que estava okupant. No hi havia massa periodistes, però tothom tenia voluntat, compromís i coneixia molt bé els moviments socials. Vam aprendre tots de tots”. Per Eguren, el projecte va prendre cos a partir de les relacions de Rei i d’acord amb l’àmplia xarxa que havia anat teixint amb Egin i la posterior campanya contra el tancament.
Tots els membres d’aquella xarxa persistent i discreta tenien entre 20 i 25 anys, i molts van aparcar feines i estudis per bolcar-se en el relleu. Guillem Fernàndez no era periodista ni ho volia ser, però va deixar els estudis de tècnic de so i es va responsabilitzar de la distribució de la revista mensual i del que aleshores, en espais militants, s’anomenava agitprop (propaganda i agitació). Així i tot, la investigació amarava gairebé tothom. Tot el que es publicava s’havia d’acreditar i això requeria guàrdies, recerca, comprovacions…
Guillem recorda haver-se disfressat de pizzer, pintor o executiu per vigilar, escoltar i observar. Algun Nadal, David Fernàndez havia fet guàrdies per detectar alguns infiltrats i, en una ocasió, va passar hores davant el prostíbul Saratoga per capturar la imatge d’un guàrdia civil. Fins i tot, arribat el moment, un membre de l’equip va haver d’endinsar-se a l’altre prostíbul emblemàtic de Castelldefels, el Riviera, per poder aconseguir un tiquet i resseguir-ne l’origen. Els “serveis prestats” revertien a una mercantil basca, Larratruk, que enfonsava els seus tentacles en els negocis de proxenetisme de Luis Astiazaran Tati, que regentava La Rosa d’Oiartzun. Tati, confident, era un dels proxenetes més importants del País Basc i sempre es va vantar de la seva amistat amb el General Rodríguez Galindo, amb qui havia compartit negocis. Les connexions del Cos Nacional de Policia amb el negoci de la prostitució apareixien publicades l’any 2000 a Ardi Beltza. A través d’aquells reportatges amb què col·laboraven van aprendre sobre la connexió entre el narcotràfic, el joc, la prostitució i les clavegueres de l’Estat.
Guillem recorda haver-se disfressat de pizzer, pintor o executiu per vigilar, escoltar i observar. Algun Nadal, David Fernàndez havia fet guàrdies per detectar alguns infiltrats i, en una ocasió, davant el Saratoga
D’alguna manera, la publicació es va avançar al seu temps, en continguts i disseny. Temes de corrupció que aleshores van ocupar les pàgines de la revista apuntaven a algunes notícies que apareixen ara a altres mitjans de comunicació. Però a més, hi havia seccions específiques de moviments socials emergents, presons, antimilitarisme, immigració, ecologia o noves tecnologies i Joana Garcia Grenzner emfatitza que es tractaven temes sobre sexualitats, drets de les dones, okupació i presos socials, que eren ignorats per gran part de la premsa. “Familiars de presos m’enviaven cintes amb relats de maltractaments i recordo la història de qui vam anomenar doctor Mengele [metge al complex d’Auschwitz] de Puerto de Santa María, que assistia les tortures dels funcionaris als interns”. Per Garcia Grenzner, Pepe va tenir una visió “molt potent” en l’àmbit polític, periodístic i organitzatiu i “va formar els millors i les millors periodistes d’investigació, va ensenyar-nos que es podia sostenir un mitjà amb suport popular”. Malgrat la càrrega de feina i l’elevat grau d’autoexigència, Xavier Urbano li atribueix la virtut de cuidar una relació especial amb cadascú. A més, “et passava per l’esquerra amb les seves reflexions. A mi em va ensenyar el que era el compromís, la coherència i la constància”, conclou.
L’exigència dels projectes periodístics i el context repressiu va passar factura. Amb el pes d’un judici que havia d’arrencar pel 12 d’octubre de 1999, Garcia Grenzner decidiria apartar-se’n cap al 2003: “estava okupant, pendent d’un judici imminent i participant en una publicació basca perseguida… en aquells moments, va ser massa pressió per mi”. Eva Máñez també va necessitar un distanciament; com Garcia Grenzner, tenia una causa pendent i patia l’assetjament de l’extrema dreta al País Valencià. Pepe Rei sempre va respectar les decisions de tothom. “Crec que tothom que va estar vinculat a la publicació, cadascú amb la seva biografia i els seus límits, vam fer tot el que vam poder per tirar-ho endavant, que mai va ser poc”, reflexiona Grenzner.
Prohibicions, seguiments i micròfons
Allà on anàvem, recorda Eva Máñez, “érem uns apestats, però també trobàvem molta solidaritat de col·lectius socials, que ens convidaven, ens allotjaven i moltes vegades també eren fonts per a futurs reportatges”. A més, allà on anaven també es presentava la policia o l’extrema dreta. O totes dues. Máñez va patir seguiments, la seva línia telefònica estava desviada, dos individus rondaven el seu portal, la policia havia preguntat per ella a la propietària de casa seva i havia rebut amenaces per telèfon. Així i tot, considera que tenien “molt interioritzat que hi havia repressió perquè ho estàvem fent bé, no érem massa victimistes”. A Guillem Fernàndez la policia el va seguir quan passejava gossos per guanyar alguns diners i a l’escola on feia de monitor de menjador, i les identificacions en els actes o els controls per carreters es van anar repetint.
En poc més d’un any de vida, Ardi Beltza va deixar empremta en molts sentits i va generar rius de tinta a diversos mitjans de comunicació. Les projeccions del vídeo Periodistas, el negocio de mentir es prohibien arreu de Catalunya: a Sabadell, a Argentona, a la Universitat de Lleida, a la Pompeu Fabra o a la Universitat de Barcelona, mentre Fiscalia advertia a les universitats que l’exhibició del material audiovisual constituïa un delicte de col·laboració amb banda armada.
Les projeccions del vídeo Periodistas: El negocio de mentir es prohibien arreu de Catalunya mentre Fiscalia advertia a les universitats que l’exhibició constituïa un delicte de col·laboració amb banda armada
Al Casal Independentista de Mollet del Vallès, recorda David Fernàndez, va irrompre la Guàrdia Civil i va suspendre l’acte. També volien requisar la cinta, però una noia la va salvar amagant-la dins d’un barret. Quan agents de la benemèrita van demanar-li a Fernàndez que signés l’ordre, aquest s’hi va negar argumentant que no desitjava que incloguessin la seva signatura al Berta, l’ordinador central de la Guàrdia Civil. Burletes, van proferir-li: “los niños de Pepe saben latín”. En aquest context, “los niños” havien de prendre mesures. Compartien un sistema segur de trucades a través de cabines telefòniques. Es concretava hora i número de la comunicació i des del telèfon d’un bar, amb cent pessetes, realitzaven la trucada. Així, els aparells mai eren els mateixos.
Passats els anys, a través del periodista Xavier Vinader, s’assabentarien que a una de les redaccions de la successora d’Ardi Beltza, Kale Gorria, al carrer Ros de Olano, havien coincidit dos cossos policials: la Guàrdia Civil i els Mossos d’Esquadra, per col·locar micròfons.
Fer una mudança per tornar
El colofó final de la campanya de desprestigi que patia Ardi Beltza va ser la detenció de Pepe Rei per ordre del vell conegut Garzón, precisament el mateix dia que el jutge Juan del Olmo, també de l’Audiència Nacional espanyola, l’havia citat perquè declarés com a imputat pel vídeo Periodistas, el negocio de mentir. El tancament, reconeix Igor Eguren, “no ens va agafar per sorpresa. Sabíem que ens investigaven i experimentàvem els controls policials en què se’ns preguntava sobre els articles que fèiem”.
El 19 de gener de 2001, Pepe Rei va entrar a la presó i no en va sortir fins al juny. Mentrestant, el mes d’abril el jutge va comunicar al representant legal de la revista, Ahoztar Zelaieta, la intenció de tancar la publicació i algú va filtrar al grup de Barcelona que hi hauria un escorcoll. Quan la policia va entrar a la redacció, la va trobar buida. Xavi Urbano també va decidir buidar l’arxiu de papers i documents que guardava a casa seva, inclòs el llistat de subscriptores, i posar els seus pares al corrent de quina era la situació “pel que pogués passar”.
Dos mesos més tard, van anar tots junts a recollir-lo a la sortida de la presó d’Alcalá Meco, després que la Secció Quarta Penal estimés el recurs d’apel·lació contra les dues ordres de presó dictades per Garzón i Juan del Olmo. Pepe Rei tenia més vides que un gat i se sobreposava a la cinquena detenció -finals dels 70, el 1982, el 1994, el 1999 i el 2001- i al tercer empresonament. No és que no tingués por, puntualitza Eguren, però “la por no paralitzava el que creia que havia de fer”. Onze anys després, el Tribunal Suprem va decretar la il·licitud del tancament i va reconèixer l’“aplicació indeguda” de l’article 129 del Codi Penal, relatiu a la dissolució d’empreses, perquè mai es va dictaminar que es tractava d’una associació il·lícita. Perseverant i amb un equip incondicional, va arrencar Kale Gorria.
Per prudència i seguretat, la seu es va ubicar al País Basc sota administració francesa, a Baiona, i la presentació també. Pepe Rei estava compromès amb una edició dels Països Catalans de la publicació i Albert Boada, a través de David Fernàndez, es va incorporar a l’equip per aconseguir les 2.000 subscripcions que la farien possible. Cada divendres al vespre, recorda Boada, li trucava i preguntava: “Dónde andas?”, per seguidament demanar-li un balanç de la setmana i l’estat de la qüestió.
En l’entretant, els seguiments no havien cessat. Un dia, mentre conduïen d’una xerrada a la Universitat Jaume I de Castelló cap a un poble, Pepe Rei va alertar Boada d’una cua de vehicles que els seguia. Va comprovar les matrícules i va concloure que eren de l’empresa Levantina, aleshores en mans de José Luis Roberto, el Cojo –fundador de la formació d’extrema dreta España 2000– i de la policia secreta. En un altre viatge de Lleida cap a Reus, van patir un control antiterrorista. Mentre el periodista canalla –com s’autoanomenava Rei en el títol d’un llibre– aprofitava per reunir-se amb un membre de l’Opus Dei en una àrea de servei, Boada i Fernàndez van veure arribar furgonetes dels Mossos d’Esquadra. Els van apuntar amb les metralletes i van registrar-los de dalt a baix.
Als actes regalaven exemplars de prova gratuïts a canvi de les dades i després, Xavi, Ivan i Amaia es dedicaven a trucar sense treva des del local de Ros de Olano. Les subscripcions es van guanyar xerrada a xerrada, trucada a trucada. “Era un local sinistre on fumaven com carreters”, així el recorda Victor Reixach, que es va incorporar a l’equip petit de redacció. Des d’aquell racó del barri de Gràcia de Barcelona, entre revista i revista, es van preparar amb PageMaker desenes de cartells per a moviments socials: de las Madres de la Plaza de Mayo, de Palestina, de l’acampada antimilitarista o del moviment altermundista. Des del País Basc van proposar que es mudessin a un nou espai “més digne” i seria la redacció del carrer Ramon i Cajal des d’on, més tard, s’acabaria elaborant l’edició especial catalana contra el tancament d’Egunkaria, que el mateix Parlament de Catalunya va rebutjar. Darrere d’aquella nova campanya, hi hauria el mateix grup que el 1998 s’havia implicat amb Egin, a més del Grup de Periodistes Ramon Barnils.
Quan, de matinada, duien el següent número de la redacció a la impremta de Tafalla, van viure el darrer control antiterrorista. La Guàrdia Civil va dirigir-s’hi amb un: “Hombre, los cachorros de Pepe Rei” i, orgullosos, així s’han acabat reivindicant
Reixach considera que els mitjans liderats per Pepe Rei van ser importants perquè demostraven que era possible fer periodisme d’una altra manera, tot i que admet que a vegades “estiràvem molt el xiclet”. Ambdós projectes van combinar professionalització i militància i es van valorar per igual cada una de les tasques. Un dia, recorda Reixach, li va dir: “Tu ets un simple ajuntalletres, participes en un projecte col·lectiu i el teu nom i el teu cognom no són importants”. Ningú va signar mai cap reportatge a Kale Gorria, com a declaració de principis i segurament per seguretat. Això sí, un cop al mes, alguns agafaven l’autobús i pujaven cap al País Basc per revisar i corregir l’edició catalana abans del tancament.
Kale Gorria es va esquerdar el 21 d’agost de 2002, quan Pepe Rei va patir un accident de cotxe que el va deixar greument ferit. Enmig d’un estiu xafogós, el grup va tornar a agafar l’autobús, però a diferència de tantes altres vegades ho van fer per passar dies i nits a la vora del seu llit en un hospital de Sant Sebastià. Quan, el setembre, de matinada, duien el següent número de la redacció d’Eibar a la impremta de Tafalla, van viure el darrer control antiterrorista. La Guàrdia Civil va dirigir-s’hi amb un: “Hombre, los cachorros de Pepe Rei” i, orgullosos, així s’han acabat reivindicant. Poc després, Garzón va anunciar el tancament de la publicació (però judicialment mai es va executar) i a la redacció, afeblida i ofegada econòmicament, li van fallar les forces. Pepe mai més va poder tornar a prendre el timó de Kale Gorria ni d’una hipotètica successora, però els vincles que havia teixit aquell equip van ser indestructibles i tothom conserva els principis que els van fer estimar Egin, Ardi Beltza i Kale Gorria. I per sobre de tot, Pepe Rei.
[Comunicat d’agraïment de la família de Pepe Rei a tota la xarxa que va construir]
