La llengua a les escoles catalanes s’ha convertit en un camp de batalla judicial. A principis de novembre, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va dictar mesures cautelars perquè, a partir del dia 8 del mes següent, el 25% de les classes de P5 a l’escola Turó del Drac de Canet de Mar es fessin en castellà, arran de la demanda d’una família que reclama el 50%. La decisió judicial arribava poc abans que el Tribunal Suprem rebutgés el recurs de cassació presentat pel Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya i, per tant, convertís en ferma la sentència del TSJC que obliga a establir un mínim del 25% de l’ensenyament en castellà al conjunt dels centres educatius catalans. En resposta, ERC, Junts, PSC-Units i En Comú Podem van registrar al Parlament una proposició de llei per modificar la llei de política lingüística que ha aixecat polseguera entre la comunitat educativa, perquè per primera vegada incorpora el castellà com a llengua “emprada en els termes que fixin els projectes lingüístics de cada centre” i, a més, per elaborar-la, no s’ha tingut en compte el sector.
De la mà d’Òmnium Cultural i amb l’advocat Benet Salellas, una trentena de famílies de l’escola del Maresme han presentat una contra-demanda. Salellas exposa que l’estratègia que estan seguint a Canet no necessàriament s’ha de replicar en tots els casos, però ha de servir com a referència per a la resta. Conversem amb l’advocat sobre els arguments i les possibilitats de deixar sense efecte l’ofensiva judicial.
No hauríem d’estar fent aquesta entrevista perquè els tribunals mai haurien d’haver intervingut sobre la llengua a l’escola.
El que un espera és que les decisions sobre l’escola les prengui l’escola i la comunitat educativa. Qualsevol ingerència d’un actor extern —que, a més, funciona amb uns paràmetres que no tenen per què buscar l’interès dels menors i joves— ens perverteix molt el pla d’anàlisi. És el que està passant en aquest cas: pesa molt més la visió ideològica de la judicatura que tenim a Catalunya que els interessos, necessitats i objectius educatius, que és sobre el que hauríem d’estar discutint.
És habitual que la sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) prengui mesures cautelars, com en el cas de la demanda de la família?
“El fet que s’adoptin mesures cautelars contra totes les famílies de l’escola, a petició d’una única família, passa perquè hi ha ‘activisme judicial’, aquesta prèvia visió ideològica per part dels jutges”
Això passa perquè realment el Tribunal Superior de Justícia ja fa alguns anys que està mantenint aquesta posició i entén que pot adoptar la mesura cautelar amb certa solidesa. Però no és habitual. En general, els advocats que treballem en aquesta jurisdicció sabem que les mesures cautelars es prenen en casos realment excepcionals, perquè és una manera d’anticipar el resultat del judici abans que se celebri. Només es dicten en circumstàncies molt concretes, que tinguin a veure amb qüestions de drets fonamentals o com, per exemple, amb una decisió d’enderrocar un edifici, és a dir, per evitar situacions que siguin de molt difícil reparació si no s’atenen en aquell moment. El fet que s’adoptin mesures cautelars —de forma dràstica i desproporcionada— contra totes les famílies de l’escola, a petició d’una única família, només pot passar perquè hi ha el que anomenem “activisme judicial”, aquesta prèvia visió ideològica per part dels jutges.
Tot i la contra demanda presentada, les mesures cautelars no s’aturen.
Ara només tenim l’oportunitat de discutir la mesura que ja s’està executant. Hem denunciat des del principi que quan es va dictar la mesura, els pares de l’escola ni tan sols sabien que existia el procediment. Ni la Generalitat, primer, ni el tribunal, després, van comunicar que existia. Creiem que la família demandant ho ha fet amb una certa traïdoria i que s’ha buscat un context d’indefensió. El fet que no hàgim pogut participar en el debat des del principi suposa una vulneració de drets, perquè et trobes amb actes consumats i el teu punt de partida no és igual que el de la resta de les parts. De fet, si som formalistes, si anem al peu de la lletra de la llei, la Generalitat ens hauria d’haver comunicat la petició d’aquest pare quan va presentar-la, perquè afecta el conjunt de nens i nenes que hi ha a l’aula. I aleshores, quan es judicialitza, el jutjat hauria d’haver-ho comunicat i tampoc ho va fer. Sembla que es busqui un litigi on la gran majoria no tingui ni veu ni vot.
Quines finestres d’oportunitat obre la contra-demanda?
En primer lloc, és el primer litigi. Fins ara, totes les discussions sobre el 25% s’havien produït entre el departament i una família, però ara triangulem: el departament, una família i trenta famílies. Crec que això hauria de comportar resolucions diferents de les que s’han dictat fins ara. En segon lloc, posem molt èmfasi en proves sobre la qüestió sociolingüística. Volem discutir amb el tribunal sobre quina és la situació del català i què necessita. Els tribunals diuen que el procés de normalització ja ha acabat perquè la llengua està en perfecte estat i nosaltres volem demostrar que no, que el procés de normalització és més necessari que mai. Alhora, si fa falta, volem batallar-ho amb una perspectiva internacional i, per tant, anem construint arguments i estratègies que puguin anar més enllà de la jurisdicció espanyola, on pensem que hi ha una visió tan ideologitzada fixada en el fet que el català no sigui llengua d’immersió.
Hi ha el perill que la sentència no doni la raó ni a una ni a l’altra part i estableixi percentatges intermedis?
El ventall és ampli. El tribunal pot acceptar la nostra posició i tornar a un sistema de llengua vehicular única en català, optar per la demanda de la família del 50% o adoptar alguna solució intermèdia. Tot és possible.
En tot cas, les sentències que imposen el 25% de castellà a les escoles s’han dictat amb lleis vigents que estableixen el català com a llengua vehicular i que no han estat tombades pel Tribunal Constitucional. Com ho argumenta la sala?
Realment és curiós que les tres lleis en què ens hem bastat fins avui —la Llei de normalització lingüística dels vuitanta, la Llei de política lingüística dels noranta i, després, la Llei d’educació de Catalunya— han passat pel Tribunal Constitucional i cap d’elles està declarada inconstitucional. L’únic argument fins avui per a dictar el 25% de castellà a les escoles és la sentència de l’Estatut, amb què va començar tot. En aquella sentència, el Tribunal Constitucional, sobre l’oficialitat del català, va dir que no es podia excloure el castellà com a llengua vehicular. Aquest comentari ha donat peu a la doctrina del 25%. Encara hi haurà batalla jurídica per lliurar mentre les lleis catalanes es mantinguin, si no, s’haurà de lliurar en altres termes i altres posicions. El fet que es doni tant pes a la frase del Constitucional de la sentència de l’Estatut demostra que els tribunals no treballen a partir d’arguments jurídics sinó de prejudicis ideològics.
Aleshores, la recent proposta de modificació de la llei de política lingüística —que reconeix de forma explícita que el castellà també ha de tenir una “presència adequada en els currículums i els projectes educatius de centre”— com pot afectar la defensa de les famílies de Canet?
“Des del moment que legalment dius que el català i el castellà són, ambdues, llengües vehiculars, la batalla dels percentatges no es tanca sinó que es multiplica”
Un dels arguments forts que hem mantingut sempre és que els jutjats no estan aplicant la llei vigent, que ha generat tant de consens des de fa tants anys. A més, sempre hem posat molt èmfasi en el fet que aquesta llei no només és del Parlament de Catalunya, sinó que també respon a uns compromisos internacionals subscrits per Espanya, amb la Carta Europea de Llengües Regionals i Minoritzades, en relació amb la qüestió que s’ha de garantir l’educació íntegrament en català. Com els tribunals se separen del que diu la llei, hem aportat molts informes sobre la situació actual del català i hem fet la comparativa amb el que està passant al País Valencià i al País Basc. Si hi ha una modificació de llei que valida l’atac judicial al català, tots els nostres arguments i perspectiva amb què hem construït fins avui la defensa del català a l’escola canvia. Des del moment que legalment dius que el català i el castellà són, ambdues, llengües vehiculars, la batalla dels percentatges no es tanca sinó que es multiplica. Estàs desplaçant el centre de discussió: ja no discutim sobre si és vàlid o no el model d’immersió sinó que discutim sobre quin ha de ser el percentatge. En la meva opinió, aquesta modificació de la llei no resol res, debilita la posició del català i de les famílies que defensen el català com a llengua d’immersió, i multiplicarà el conflicte.
El relat que el castellà està en perill a Catalunya es rebat fàcilment amb dades, com les que incorpora l’informe Drets i usos lingüístics dels infants i adolescents a Catalunya del Síndic de Greuges. Quina és la realitat sociolingüística al Turó del Drac?
És un centre mitjà pel que fa als diferents perfils sociolingüístics i el que et puc dir és que, entre els usos lingüístics actuals i els dels darrers deu anys, hem detectat una caiguda del 13% del català entre les famílies que afirmen que la seva llengua d’ús habitual és aquesta. Coma a la resta del país, les dades de l’escola de Canet demostren que el català recula i, per tant, hauríem de transitar cap a una major acció positiva en favor del català i no al revés.
Hi ha altres casos de judicialització de la llengua a les escoles?
Quan parlem d’accions positives per lluitar conta la desigualtat, sempre hi ha algú que vol mantenir la desigualtat. Per tant, quan parlem de llengües minoritzades, aquest conflicte hi és, però si hi ha un estat darrere, la situació és una altra. És cert que no sempre es dona una situació de conflicte com la que tenim aquí, però, per exemple, a Bèlgica s’ha arribat als tribunals i, de fet, una de les poques sentències que hi ha a Estrasburg del tema és sobre la immersió en flamenc.
