Aquell vegetal, més tossut que mai, va començar a estirar fortament les seves cèl·lules. Costava força moure l’aigua dels vacúols! Però, fos com fos, havia d’atansar-s’hi un xic més. “És complicat”, es digué. Aquella àrdua tasca estava realment al límit de la seva elasticitat i l’energia escassejava. Ja se sap, els dies rúfols de novembre no donen per a gaires fotosíntesis exultants. “Aix, a veure, una miqueta més, a veure si la branca m’arriba”. Ben segur que devia ser la farigola més tenaç de tota la biosfera.
Ja se sap, els dies rúfols de novembre no donen per a gaires fotosíntesis exultants.
Ella, per temes genètics, era representant d’un gran llinatge d’aromàtiques alliberades i lluitadores que s’havien anat dispersant i reproduint per tota la Mediterrània amb força èxit. Per ella, era tot un orgull clorofíl·lic poder ser una viva representant de tots uns valors de servei a la natura i a les seves bèsties, incloent-hi cuineres, bruixes i trementinaires. A més, venia d’una estirp d’herbes ben obertes de mires. Creia fermament que ser del regne vegetal era sinònim de no tenir fronteres ni posar barreres de cap mena! Una Thymus vulgaris d’aquella comunitat tan a prop del mar havia d’estar oberta a creuar les seves espores amb qualsevol altra aromàtica que estigués de bon veure i de bon ensumar! Ja ho deia el seu manifest revolucionari, “una bona planta mediterrània no fa discriminacions especistes!”.
I encara és allí aquell ésser de cel·lulosa, enmig de la seva epopeia discreta, suant saba mentre filosofa. Però els excursionistes ignoren aquesta realitat paral·lela. Desconeixen que, a pocs centímetres de les seves botes, hi ha algú viu que està a punt d’aconseguir el seu anhel. Ja li queda menys d’un centímetre per arribar a flairar-la. Quin delit de poder acaronar amb la punta d’una fulla aquell romaní tan ben plantat que l’aguaita expectant!
