Enguany, l’Acadèmia de Cinema Espanyol ens ha concedit el Premi González Sinde, un guardó que reconeix iniciatives que utilitzen el llenguatge cinematogràfic amb finalitat social. Un premi que rebem amb molta il·lusió i que ens impulsa a seguir lluitant per transformar la realitat i construir societats més justes a través del cinema. Gràcies a la generositat de l’equip de l’Academia de Cine vam poder recollir el premi a Barcelona, a casa.
Que això passés aquí, a casa, va permetre que ens acompanyessin persones estimades que d’una manera o altra han fet possible que poguéssim produir quinze pel·lícules. Pel·lícules, la majoria amb un pressupost molt modest, algunes amb només una setmana de rodatge i d’altres amb una distribució molt humil, però sempre amb un valor, un valor que ens ha portat aquest reconeixement: ser eines de transformació social.
Cal que ens preguntem qui pot crear, qui pot fer una pel·lícula, qui posa la mirada, qui pot pagar una bona escola de cinema (nosaltres no ho vam poder fer)
No és una forma de parlar que hi ha moltes persones que han contribuït a fer-ho possible, ha estat així. Perquè han calgut moltes mans, moltes idees, molt d’esforç, molt de suport i molta confiança perquè avui una productora com Quepo estigui viva i amb l’impuls per continuar. I volem fer valdre el que ha calgut per tenir la fortuna de ser aquí recollint aquest premi, per què… com dir-ho… no se suposava que arribaríem fins aquí.
Perquè sí, aquest és un tema. I volem compartir una reflexió: com garantim que fer cinema no sigui un privilegi d’uns pocs. Cal que ens preguntem qui pot crear, qui pot fer una pel·lícula, qui posa la mirada, qui pot pagar una bona escola de cinema (nosaltres no ho vam poder fer), qui pot estar anys fent curtmetratges, qui pot tancar-se a fer un guió sense preocupar-se de com pagar el lloguer. I afegim una segona capa de complexitat, qui pot triar explicar històries que no fan taquilla, qui pot parlar de temes que “no interessen”, qui pot assumir aquest risc. Quanta gent amb un talent immens haurem perdut pel camí, quantes veus necessàries han hagut de renunciar a l’ofici del cinema perquè simplement no s’ho podien permetre. Que injust.
Quanta gent amb un talent immens haurem perdut pel camí, quantes veus necessàries han hagut de renunciar a l’ofici del cinema perquè simplement no s’ho podien permetre. Que injust
Sí, aquest és un tema pendent i no ens podem despistar de resoldre’l perquè algunes persones d’origen obrer, com nosaltres, inesperadament ho hàgim aconseguit. Nosaltres no som exemple, som l’excepció.
I si encara tenim aquest debat obert, quin lloc poden ocupar aquelles persones que forçosament pertanyen a minories, a minories desplaçades, invisibilitzades, de vegades voluntàriament silenciades. A Quepo defensem que cal escoltar les seves veus, que cal que siguin protagonistes, que cal que tinguin el llapis del guió, que cal que portin la càmera… Per això, quan la història ho requereix, fem cinema participatiu. És cabdal, especialment quan fem documentals i viatgem a països del Sud Global, que les persones i les comunitats tinguin el poder de decidir de què volen parlar i com volen ser representades. Si no, correm el risc de caure en una representació anecdòtica i folklòrica de qui pertany a aquestes minories o de qui simplement ens és desconegut.
Avui a Canàries hi ha 6.000 Marouanes, 6.000 Youssefs i 6.000 Judiths que són diana de la criminalització i de l’odi. I ens preguntem si ho serien en igual mesura si haguéssim explicat més i millor les seves històries
A l’acte de recollida del premi es va projectar una de les nostres darreres pel·lícules Qui soc, protagonitzada per tres menors migrants que van arribar sols a Espanya, el Marouane, el Youssef i la Judith, que van poder compartir el moment amb tot l’equip, ells sí son exemple. Avui a Canàries hi ha 6.000 Marouanes, 6.000 Youssefs i 6.000 Judiths que són diana de la criminalització i de l’odi. I ens preguntem si ho serien en igual mesura si haguéssim explicat més i millor les seves històries.
Perquè, algú que hagi vist aquesta pel·lícula podria no voler que tinguessin les mateixes oportunitats i els mateixos drets que nosaltres? Tenim la responsabilitat d’explicar històries que ens ajudin a construir societats més justes.
I tornant enrere un moment, no podem construir societats més justes sense comptar amb la mirada de tots i de totes. Ens preguntem amb humilitat si el cinema ens mostra la realitat diversa en què vivim. I, sincerament, pensem que no. Sovint –no sempre– la cultura i també el cinema no representen la realitat diversa, rica i complexa en què vivim. Defensem que la cultura i l’art han d’arribar a aquelles persones que han de mobilitzar-se per transformar la societat. Però per això cal que se sentin interpel·lades, que es vegin reflectides en les mirades i en els temes que triem explicar. Vivim un moment que ens exigeix de tota la capacitat transformadora possible, no comptar amb aquestes mirades ens en resta.
Defensem que la cultura i l’art han d’arribar a aquelles persones que han de mobilitzar-se per transformar la societat. Però per això cal que se sentin interpel·lades
Quinze pel·lícules, no les havíem comptat abans. El nostre primer documental ens va portar a Kenya, on molt ràpid vam aprendre que no n’hi ha prou amb arribar, tenir un guió i trincar la càmera. Per fer documental social has de tenir més preguntes que respostes, has de respectar les històries i els seus protagonistes més que la teva pròpia feina. Naixia Quepo.
Des d’aleshores hem pogut explicar per què les persones migrades en situació irregular no s’atreveixen a denunciar quan són víctimes d’un delicte a Sense papers, sense drets?. Vam poder explicar que no t’havies d’avergonyir per no poder pagar la hipoteca i moltes famílies van veure que no estaven soles a Endeutats. Vam acompanyar a un grup de treballadores per explicar per què cal lluitar per una sanitat pública de qualitat, a Essencials. Vam aprendre que fàcil és a Espanya sortir impune d’abusar de treballadores als camps de maduixes de Huelva a ¡Abramos las cancelas!. Amb cada pel·lícula, hem après un món.
Fer servir l’eficàcia del llenguatge cinematogràfic per comprendre altres realitats i posar-nos en la pell de l’altre avui és una urgència. Estem convençudes que els temps que vivim ens ho reclamen
Fa unes setmanes hem acabat el rodatge de Rosine, un híbrid entre documental i ficció sobre la primera dona africana que ha demandat l’Estat espanyol per no garantir-li l’accés a demanar asil en una ambaixada. Perquè volem reflexionar sobre si és possible migrar sense posar la vida en risc i sobre la responsabilitat que tenim en el fet que tantes persones es vegin forçades a llançar-se al mar.
En cadascuna d’aquestes històries, amb cada personatge, en cada format, en cada pla rodat, en cada etalonatge, en cada mescla, el cinema ens ha confirmat el seu poder per explicar i per explicar-nos. Fer servir l’eficàcia del llenguatge cinematogràfic per comprendre altres realitats i posar-nos en la pell de l’altre avui és una urgència. Estem convençudes que els temps que vivim ens ho reclamen.
