Obrint la ‘Directa 445’, hi trobem un reportatge sobre com el nucli dur de l’aparell judicial espanyol esdevé el cervell de l’estratègia repressiva contra la demanda d’autodeterminació de Catalunya. Gemma Garcia i David Fernández remarquen en aquest reportatge com els seixanta processos penals oberts, amb 832 persones investigades, configuren una causa general que ha recorregut als tipus delictius de sedició i rebel·lió, penats amb fins a 30 anys de presó, i que ha reinterpretat els delictes d’odi a la voluntat del Ministeri espanyol de l’Interior. Magistrats completament afins al PP, encapçalats per Manuel Marchena des del Tribunal Suprem, defineixen i comanden ara el full de ruta autoritari de la raó d’Estat. Tot i que avui el trencaclosques jurídic contra l’1-O es troba dispersat en quatre instàncies judicials –TSJC, Jutjat 13 de Barcelona, Audiència Nacional espanyola i Tribunal Suprem–, les anomalies estan detectades des del començament: la primera, i potser la més rellevant, és que l’Audiència Nacional espanyola no és legalment competent per jutjar els delictes de sedició i rebel·lió. En qualsevol cas, Tribunal Suprem, Fiscalia General i les unitats d’intel·ligència de la Guàrdia Civil que operen com a policia judicial constitueixen avui el triangle de la instrucció que gestionarà l’excepció. El primer vèrtex del trípode depèn directament de Manuel Marchena; el segon, de l’executiu a través del Ministeri espanyol de Justícia, i el tercer, orgànicament del Ministeri espanyol de Defensa però funcionalment del Ministeri espanyol de l’Interior.
A la mateixa secció, hi trobem un article de David Bou sobre com s’ha capgirat la legislació de delictes d’odi per perseguir la llibertat d’expressió. Professorat, càrrecs electes i membres de la societat civil són acusades d’incitació a l’odi per fomentar el debat sobre l’1 d’octubre o criticar l’operatiu policial que va deixar 1.066 persones ferides.
Al “Miralls”, Meritxell Rigol entrevista Marisa Fernández, advocada membre de Dones Juristes i una de les redactores de la llei catalana contra les violències masclistes. Tot i que Fernández valora les eines construïdes des del feminicidi l’any 1977 d’Ana Orantes, observa que les creences que van dur a menystenir les seves denúncies encara sovintegen als jutjats. Casos com l’assassinat de Diana Quer evidencien com, davant agressions sexuals i feminicidis, el primer judici és responsabilitzar les víctimes per, bàsicament, ser dones.
Obrint la secció d’opinió, Sara Cuentas Ramírez, periodista d’investigació, escriu un article en què repassa els anys del govern d’Alberto Fujimori al Perú, culpable de delictes de corrupció, que va portar un règim marcadament autoritari disfressat de falsa democràcia. Fujimori havia estat condemnat a complir 25 anys de presó però el passat 24 de desembre, Pedro Pablo Kuczynski, president de la República del Perú, el va indultar, “burlant així la dignitat i el reclam de justícia de les víctimes de violació dels drets humans i de la població peruana que el va votar perquè el fujimorisme governés el país”.
Casos com l’assassinat de Diana Quer evidencien com, davant agressions sexuals i feminicidis, el primer judici és responsabilitzar les víctimes per, bàsicament, ser dones.
A la pàgina oberta, Patrícia Martínez i Àlvarez, historiadora, escriu un article sobre la invisibilitat de la part femenina de la història o de la construcció de la història que, segons ella, pretén ser la versió masculina de la realitat. “Parlem de desconeixement, doncs, perquè estem explicant que els relats històrics s’han construït en masculí o en una pretesa neutralitat i que han volgut esborrar la història femenina del món”.
Tot i que és molt difícil encertar la xifra, l’Organització Internacional del Treball (OIT) estima que 21 milions de persones són víctimes d’explotació laboral i tràfic arreu del món. La meitat són dones i nenes. Segons l’OIT, l’afer genera prop de 136.000 milions d’euros a l’any en beneficis il·legals, i ja és el segon negoci més lucratiu del món. A la secció “Cruïlla”, Paula Ericsson firma un reportatge sobre organitzacions i col·lectius que combaten i denuncien l’impacte de fronteres i murs en la sexualització de dones migrades de Mèxic i Catalunya. SICAR o l’Instituto para las Mujeres en la Migración són algunes d’aquestes organitzacions.
Gemma Garcia obre la secció “Roda el món” amb un reportatge sobre els casos de tortura al País Basc. Per primera vegada, l’Eusko Jaurlaritza –govern basc– impulsa una investigació sobre el període 1960-2014, partint dels criteris del Protocol d’Istanbul promogut per les Nacions Unides. En aquest període, l’informe, representa el primer cens aproximat de l’impacte de la tortura durant un període de 44 anys, recull 4.113 casos (3.415 persones). El 83% són homes i un 17% del total de persones afectades han estat maltractades en més d’una ocasió.
Per primera vegada, l’Eusko Jaurlaritza –govern basc– impulsa una investigació sobre el període 1960-2014, partint dels criteris del Protocol d’Istanbul promogut per les Nacions Unides.
Seguint amb la secció, Berta Camprubí signa un article sobre la neteja ètnica que la dictadura militar del Brasil va perpetuar contra el poble Waimiri-Atroari durant els anys 70 per construïr-hi la carretera BR-174 que connecta fins avui les ciutats de Manaus i Boa Vista. En pocs anys, la comunitat es va veure reduïda d’aproximadament 3.000 a 332 persones. L’anàlisi internacional l’escriu Amy Goodman i denis Moynihan, conductora i cofundador de Democracy Now! Respectivament, sobre la Llei d’ocupació i reducció d’impostos aprovada pel Congrés dels Estats Units. Segons les autores, aquesta llei suposa la transferència més gran de riquesa de baix cap a dalt en la història del país nord-americà. Un element essencial d’aquesta nova llei és que les rebaixes fiscals concedides a les empreses i a les persones adinerades són permanents; aquelles atorgades a les classes treballadora i mitjana són temporals.
A “Expressions”, la secció de cultura, hi trobem un reportatge de Mireia Chavarria que fa un recorregut sobre la vida de Violeta Parra amb motiu del centenari del seu naixement. Honesta, intuïtiva, espontània, valenta, creativa, irreverent i compromesa, la cantautora *chillaneja va trobar en la música el vehicle d’expressió de la seva llibertat creativa. I va ser precisament aquesta llibertat creativa, juntament amb un posicionament polític ferm a favor d’allò marginat, la responsable de revolucionar la cultura popular xilena, resinificant-ne el sentit de “poble” i qüestionant-ne la uniformitat cultural i lingüística aparent. El relat literari del “Malalletra” l’escriu Ivet Eroles sota el títol “Cugula. M’anomenen mala herba pel simple fet de néixer dona, així que no desaprofito l’oportunitat per fer honor al meu nom”.
Honesta, intuïtiva, espontània, valenta, creativa, irreverent i compromesa, la cantautora *chillaneja va trobar en la música el vehicle d’expressió de la seva llibertat creativa.
Obrint la secció de ressenyes, Lola Badenes escriu sobre el llibre “Sin libertad sexual no hay libertad política”, de María Galindo, que es basa en entrevistes als diputats i diputades de l’Assemblea Plurinacional de Bolívia sobre creences; sentiments; conviccions culturals, religioses i personals entorn del cos; el plaer; la sexualitat i l’homosexualitat. Misael Alerm ressenya el llibre “La cuina antiga. Ibers, grecs i romans”, del professor de Gastronomia i Enologia Jaume Fàbrega, que mostra la cuina dels avantpassats, començant per la prehistòria i arribant fins als romans. Xavier Puig tanca la secció amb una ressenya del CD “Quatre estacions” de Les Violines, que tornen després d’un temps recuperant la formació que les fa peculiars –tres violins, acordió diatònic i contrabaix– per fer un repàs als estils que han marcat la seva trajectòria musical.
Tancant la Directa 445, hi trobem una entrevista d’Àlex romaguera a Rosa Galindo, actriu, cantant i dirigent de la Fundació Miranda, una entitat dedicada al coneixement dels cavalls, que amb la seva presència contribueixen a la sanació de persones afectades per trastorns i necessitats de tota mena. Amb aquest projecte pren rellevància la custòdia del territori i tothom hi experimenta les virtuts d’estar en contacte amb els cavalls. No només pel magnetisme que desprenen, sinó també pel que suposa acompanyar-los els mesos d’hivern cap a pastures càlides, on s’alimenten i es mantenen en llibertat. “Miranda és una bufetejada al consumisme, la mediocritat i l’estupidesa humana”, explica Galindo.
Suplement: Cicle de cinema asiàtic a Sant Feliu de Llobregat
Aquesta publicació dedicada al Cicle de cinema asiàtic de la 12a edició de la Mostra de CineBaix, la mostra de cinema internacional del Baix Llobregat –tal com vam fer en la publicació de l’anterior edició de la Mostra– té la funció de complementar i ampliar tant l’oferta de pel·lícules com els debats i les conferències programades en aquest cicle.
L’objectiu continua sent, d’una banda, ampliar i contextualitzar els temes tractats a les pel·lícules programades i, de l’altra, arribar allà on no hem pogut: és a dir, fer visibles alguns dels temes i dels conflictes que es donen al continent asiàtic i sobre els quals no hem pogut programar pel·lícules per a debatre’ls. Articles sobre el conflicte entre Corea del Nord i els Estats Units, la dialèctica camp-ciutat a la Xina, la nissaga imperial al Japó, el feminisme rural a l’Índia i la pugna pels hidrocarburs a l’Orient Mitjà complementen les nou pel·lícules programades de vuit països diferents (Nepal, Xina, Índia, Corea del Sud, Austràlia i Rússia).
