La tortura a Euskadi: 4.113 casos, vint condemnes

Per primera vegada, l’Eusko Jaurlaritza –Govern basc– impulsa una investigació sobre el període 1960-2014, partint dels criteris del Protocol d’Istanbul promogut per les Nacions Unides
09/01/2018

Inconscient, amb ferides a la cara, als ulls i als canells. Sang recent a la faringe, la boca i el nas que li dificulten la respiració. Lesions internes i una arítmia cardíaca. Així descriu el metge forense l’estat en què va trobar el membre d’ETA Kepa Urra als calabossos de La Salve de Bilbao el gener de 1992. El d’Urra és el darrer cas de tortura que va acabar amb una condemna ferma, rebaixada, contra tres guàrdies civils, que posteriorment van ser indultats pel govern d’Aznar. I, alhora, és només un dels 4.113 casos –3.415 persones– que recull l’informe sobre la tortura a Biscaia, Guipuscoa i Àlaba entre el 1960 i el 2014. El 83% són homes i un 17% del total de persones afectades han estat maltractades en més d’una ocasió.

FONT: “Proyecto de investigación de la tortura y malos tratos en el País Vasco entre 1960-2014”


Tot i que les xifres estan per sota de la dimensió real del conjunt de persones afectades per tortura –només s’han recollit 1.081 casos sota la dictadura i durant els primers anys de la transició–, el document representa el primer cens aproximat de l’impacte de la tortura durant un període de 44 anys. A més, també per primera vegada, és una institució com l’Eusko Jaurlaritza –govern basc– qui ha impulsat una investigació per conèixer la problemàtica. La jurista Laura Pego, una de les directores de l’informe, juntament amb el forense Francisco Etxeberria i el psicòleg Carlos Martín Beristain, subratlla que "és un pas endavant molt important en el reconeixement del dret a la veritat individual i col·lectiva, inimaginable fa alguns anys".

De fet, per a alguns partits polítics, és un pas "inimaginable" fins i tot en l’actualitat. Els membres del partit socialista basc (PSE) s’han afanyat a subratllar que no comparteixen l’informe i l’han desqualificat dient que “resumir mig segle de terror d’ETA en 840 assassinats
i 3.400 torturats alimenta la teoria d’un conflicte que mai no ha existit”. I el PP s’hi ha sumat, acusant el Govern basc d’estar “desacreditant la seva pròpia policia” amb un treball “mancat d’independència” i “amb una indubtable intencionalitat política”.

L’Estat ha negat sempre l’existència de la tortura, tot i haver ratificat la Convenció contra la Tortura de les Nacions Unides

La realitat és que la tortura ha estat negada sistemàticament per l’Estat espanyol, tot i haver ratificat la Convenció contra la Tortura de les Nacions Unides. Una evidència són les vuit condemnes del Tribunal Europeu de Drets Humans per no investigar denúncies. És el cas de qui aleshores era director del diari Egunkaria, Martxelo Otamendi, el de Beatriz Etxebarria o el de Jon Patxi Arratibel i Xabier Beortegi, del cas Atznugal, acusats de ser “membres desdoblats de l’organització Ekin”.

Un altre senyal evident és el fet que només hi ha una vintena de condemnes fermes, malgrat que organitzacions com Amnistia Internacional, Human Rights Watch, la Coordinadora per a la Prevenció i la Denúncia de la Tortura (CPDT), o organismes com el Comitè Europeu per a la Prevenció de la Tortura (CPT) i el Consell d’Europa hagin documentat o alertat de pràctiques de tortura. La primera condemna, el 1985, va ser per les pallisses, les descàrregues elèctriques, les postures doloroses (de cap per avall), el tracte humiliant i les amenaces de mort amb pistola contra Xabier Onaindia. La darrera, el 1996, pels cops, la humiliació, les amenaces i les ferides a Kepa Urra. Enmig, Jose Arregi no va poder escoltar la sentència contra els seus torturadors –a penes mínimes d’entre quatre i sis mesos de presó– perquè havia mort el 13 de febrer de 1981 sota custòdia policial.


Els anys durs del Plan ZEN

Jorge del Cura, membre de la Coordinadora per a la Prevenció i la Denúncia de la Tortura, reflexionava en una entrevista a la Directa que els estats democràtics són aquells que han innovat més en tècniques de tortura, i que la diferència entre dictadura i democràcia no és que es practiqui tortura o no, sinó com es practica, quina és la resposta de la societat i si es pot denunciar. En bona mesura, les dades recollides a l’informe ratifiquen les observacions de del Cura.

FONT: 'Proyecto de investigación de la tortura y malos tratos en el País Vasco entre 1960-2014'

 
Per una banda, només el 26,3% dels casos fan referència al període dictatorial –fins al 1978– mentre que prop de dues terceres parts corresponen a episodis de tortura infligida durant l’etapa democràtica. Concretament, 1.381 tenen lloc durant la dècada dels 80. Laura Pego ho atribueix al fet que va ser una època “especialment convulsa pels assassinats i la violència d’ETA, atemptats com el del GAL, l’impacte del 23-F o el Plan ZEN” (Zona Euskadi Norte), un projecte contrainsurgent del PSOE per combatre ETA i el conjunt de l’esquerra abertzale. Alhora, afegeix: “Entre 1978 i 1987, la legislació antiterrorista permetia tenir una persona incomunicada fins a deu dies”, un règim que diversos organismes no han dubtat a assegurar que facilita la comissió de tortura i maltractaments.

 

El Tribunal Europeu de Drets Humans ha condemnat el Govern espanyol en vuit ocasions per no investigar denúncies

Per altra banda, la investigació constata que les formes de maltractament han evolucionat. Certes tècniques de tortura, com “la banyera” –un simulacre d’ofegament–, l’aplicació d’electricitat o les pallisses amb evidència física als informes forenses eren descrites per les víctimes els anys 80, però a principis dels 90 van començar a estendre’s mètodes més difícils de detectar, com maniobres d’asfíxia –anomenada “la bossa”–, les postures forçades o els exercicis extenuants, així com amenaces i humiliacions, el nu forçat i les vexacions sexuals.

Les pràctiques de tortura esquitxen a parts pràcticament iguals la Guàrdia Civil (1.792 casos) i el Cos Nacional de la Policia espanyola (1.785), i, en menor mesura, l’Ertzaintza (336). És significatiu que el 1980 el guàrdia civil Rodríguez Galindo aconseguís el rang de comandant i es fes càrrec de la comandància de la Guàrdia Civil a Guipúscoa. Va ser el màxim responsable de la caserna d’Intxaurrondo, un centre de tortura temut per la militància abertzale. Malgrat ser condemnat a 75 anys de presó pel cas GAL, Rodríguez Galindo només en va complir quatre.

En un context en què el 60% dels casos de funcionariat condemnat pel Tribunal Suprem ha estat indultat, Laura Pego lamenta que moltes persones perden les esperances que s’investiguin els fets i se sancioni els culpables. Per això, moltes de les persones entrevistades per a l’informe consideren més important la veritat que la reparació judicial. Davant la “negació oficial de la tortura”, que suposa una estigmatització de les víctimes, acusant-les de mentir, Pego explica que la veritat significa “un marc de reconeixement i una validació social de la seva experiència”. Tot i que evitar parlar
o recordar l’experiència és un dels símptomes posttraumàtics de la tortura, la majoria de les persones consideren que compartir i parlar de l’experiència traumàtica els ajuda a poder portar-ho d’una altra manera i fins i tot superar-ho. “La veritat d’allò succeït i l’experiència subjectiva individual i col·lectiva”, afegeix Pego, “és un dolor que ha de ser escoltat”.


202 casos sota el Protocol d’Istanbul

Amb l’objectiu d’analitzar la fiabilitat dels testimonis de tortura partint de criteris psicològics i forenses, 202
casos “representatius” van ser seleccionats per sotmetre’ls al Protocol d’Istanbul, promogut per Nacions Unides com a estàndard internacional de referència per a la documentació de maltractaments i tortures. Laura Pego subratlla que “mai s’ha fet un estudi tant en profunditat amb aquesta metodologia”.

La majoria de les supervivents reconeix haver estat sotmesa a una privació de la normal estimulació sensorial, com restriccions de son, aliments i aigua, entre d’altres. També coincideixen a denunciar amenaces, cops, postures forçades i exercicis físics extenuants. Així mateix, recorden molt males condicions de detenció, humiliacions verbals i haver estat forçades a fer actes humiliants. Les tècniques psicològiques per desestructurar l’individu també és un mètode recollit en una gran part dels casos. L’estudi mostra que pràcticament cap persona ha comptat amb mesures d’atenció, reconeixement ni reparació, però, en canvi, més del 60% de les peritades es mostren resilients.

Per a Laura Pego han estat tres anys de treball intens: “Hem escoltat relats horribles, buscat informació i investigat”. El més destacable, però, és que per primera vegada s’impulsa una investigació així des del Govern Basc, “un estudi desenvolupat sobre la centralitat de les víctimes”. Ara, caldrà veure si el Govern fa el pas següent i implementa recomanacions com el reconeixement oficial de les víctimes, la reparació, la condemna de la tortura o treballa per posar fi a la incomunicació.
 



Més vexacions sexuals contra les dones

L’informe conclou diferents patrons de tortura en funció del sexe de la persona detinguda. Les dones, que representen el 17% del total de denunciants, han patit en moltes més ocasions –el doble– violència sexual i vexacions sexuals, així com la inducció a presenciar tortures
o altres atrocitats.

Una de les testimonis relata que durant el maltractament, un policia li deia: “Podrías ser mi hija”, “¡Qué chavalita!”,“Tienes pinta de buena”, “En la que te has metido…”. No és l’únic cas en què s’evidencien comentaris sobre el rol que la societat patriarcal destina a la dona: mare cuidadora, bona submisa, i no gudari, lluitadora o reivindicativa.

Les dades compilades també evidencien que les dones  –comparativament amb els homes– van suportar més empentes i estrebades de cabell, més utilització del plantón, més asfíxia seca, pitjors condicions de detenció, més humiliacions i amenaces, així com sotmetiment a informació contradictòria i canvis de comportaments violents i benevolents dels cossos policials.


Article publicat al número 445 de la 'Directa'.
 

 

 

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades:

El dia més fosc

dimecres, 10 gener, 2018

Afinals de desembre, el president Donald Trump va aconseguir la primera fita legislativa de la seva presidència amb l’aprovació per part del Congrés de la Llei d’ocupació i reducció d&r