Marisa Fernández: "La primera percepció judicial cap a la dona és la d’un ésser pervers"

Advocada
10/01/2018

Donant un cop d’ull a la història recent de l’acció contra la violència masclista, l’advocada Marisa Fernández, membre de Dones Juristes, cita un punt d’inflexió: desembre de 1997. Fa just vint anys, el feminicidi d’Ana Orantes contribuïa a restar domesticitat a la violència de gènere i a fer-li espai al pla d’atenció pública. Si bé Fernández, una de les redactores de la llei catalana contra les violències masclistes, valora les eines construïdes des de llavors, alerta que són minoria els procediments judicials reparadors per a les dones. Segons observa la lletrada, les creences que van dur a menystenir les denúncies d’Orantes encara sovintegen als jutjats, i no són altres que les recurrents en mitjans i carrers. Casos com l’assassinat de Diana Quer evidencien com, davant agressions sexuals i feminicidis, des d’un primer moment el judici mediàtic responsabilitza les víctimes per, bàsicament, ser dones.

/ MIGUEL LÓPEZ MALLACH 


Respecte al moment en què neix Dones Juristes, fa prop de 30 anys, comptem amb moltes més eines legislatives per respondre a la violència masclista. Podem considerar que ens empara un marc legal feminista? Hi falten peces?

L’Estat espanyol i Catalunya estan legislativament més avançats que bona part dels països europeus, el problema és que les lleis no s’apliquen. Quan la Llei orgànica de mesures de protecció integral contra la violència de gènere diu que “crearem unitats de valoració integral de la violència”, per tractar el risc familiar, i, a la pràctica, ens trobem que les poques que s’han creat el que miren i tracten és la credibilitat de la dona que ha arribat a denunciar la situació de violència, el sistema es deforma. Una realitat tan arrelada com la desigualtat de gènere i la violència masclista, que no deixa de ser la discriminació més gran cap a les dones, es pot resoldre amb lleis? No. És clar que són necessàries, però se sobredimensiona l’efecte de les lleis. Ens cal organitzar un altre marc de polítiques i de conscienciació social. La millor manera de fer política contra la violència masclista és dedicar-hi diners. Ara són un 24% menys que el 2010. Tenim eines i cal pressupost per implementar-les. No podem pensar que les lleis ho arreglaran perquè, al cap i a la fi, les interpreten i apliquen persones amb una ideologia molt determinada, que, segurament, reflecteix la socialment dominant.
 

Arran del desenvolupament de diversos casos vinculats a expressions diverses de violència masclista, Dones Juristes heu denunciat públicament que el sistema judicial és patriarcal. En quines maneres de fer podríem veure que és així?

"No m’agrada parlar de casos concrets perquè el que es mediatitza és només la punta de l’iceberg, però el judici pel cas de “la Manada” n’ha estat una mostra. També el cas de Juana Rivas"

Ho veiem en la malfiança cap a les paraules de les dones. La primera percepció judicial cap a la dona és la d’un ésser pervers que vol perjudicar l’home. No m’agrada parlar de casos concrets perquè el que es mediatitza és només la punta de l’iceberg, però el judici pel cas de “la Manada” n’ha estat una mostra. També el cas de Juana Rivas. Al despatx cada dia en veiem un munt, de Juana Rivas, perquè la llei no s’aplica. El Conveni d’Istanbul diu que les denúncies pots presentar-les en qualsevol país europeu i ella ho va fer, però no la van admetre a tràmit. El que és de lege ferenda, el que és desitjable que d’entrada estigui escrit en una norma, a la pràctica es perverteix. Les resistències són tan enormes, encara! Ni les persones titulars dels jutjats de violència sobre la dona no apliquen perspectiva de gènere, a pesar que es dediquen exclusivament a casos de violència de gènere, en les relacions de parella o exparella, que és l’única forma de violència masclista regulada per la llei integral estatal.
 

Es pot interpretar que jutjar amb perspectiva de gènere és alterar la neutralitat de la justícia?

Quan la perspectiva de la justícia és masculina, patriarcal, ningú diu que s’altera res. La justícia té l’home com a model sobre el qual pivota la normativa, la interpretació i l’aplicació de les lleis. Jutjar amb perspectiva de gènere és jutjar sense excloure la meitat de la humanitat. Ara bé, si socialment no estan mal vistes algunes violències cap a les dones, com les que tenen lloc a les xarxes socials, és gairebé impossible que, judicialment, la normativa no s’interpreti i s’apliqui des de la mateixa lògica. El feminisme és una teoria igualitària, però es pretén fer veure que és una teoria per privilegiar les dones.
 

Aplicar perspectiva de gènere en els procediments judicials es resoldria amb formació entre la judicatura?

La formació en gènere és fonamental i no s’està aplicant. A Catalunya, el mes de febrer, una moció parlamentària instava a formar obligatòriament tot el funcionariat dels jutjats de violència que, tot i que no jutgen, hi tenen una funció molt important. Els jutges i jutgesses titulars dels jutjats de violència sobre la dona també han de formar-se. Els han fet un curs online de deu hores i, apa, formades en gènere i violència. És tan fràgil... I, per sobre de tot, ha de canviar el sistema de justícia. S’ha de desconstruir i tornar a construir. No serà fàcil ni ràpid, però cal un canvi radical en la manera de fer justícia. Necessitem al capdavant altres governants per poder fer aquest procés, un procés revolucionari, com ho va ser en el seu moment el canvi legislatiu de la Revolució Francesa.

/ MIGUEL LÓPEZ MALLACH 


 

Pots perfilar en què consisteix el canvi de paradigma del sistema de justícia pel qual advoques?

El dret ha de superar el fals universalisme, que és androcentrisme i etnocentrisme. El model jurídic ha d’incorporar la lògica que la igualtat real vindrà del reconeixement de les diferències. L’única manera de superar les discriminacions és reconèixer les diferències, per la qual cosa universalitzar els drets demana que les dones siguem reconegudes com a subjectes amb les nostres diferències. Els moviments per l’alliberament de grups minoritaris o oprimits agafen les teories feministes com a normes més flexibles per aplicar-les. Si la nova justícia que esperem no és capaç d’impartir-se d’aquesta manera, continuarà essent patriarcal.
 

En l’escenari que tenim avui, trobem un discurs que denuncia que la llei integral contra la violència de gènere és discriminatòria pels homes. Aquesta consideració és present en la judicatura i l’advocacia?

En part sí. En una part preocupant. La llei s’ha construït d’una manera que desperta recels innecessaris. No caldria que els delictes contra les dones tinguessin una pena més alta, quan els estudis sobre la incidència de les penes en els crims demostren que no baixen perquè les penes siguin més elevades. Per altra banda, trobem que els advocats de maltractadors els diuen que denunciïn ells també quan les dones els denuncien. En un jutjat de violència sobre la dona, poden sortir dones amb petició fiscal de condemna, sense distingir les lesions actives i agressives de les autoinflingides o les defensives, com esgarrapades. El Consell General del Poder Judicial exhorta els magistrats i magistrades dels jutjats de violència sobre la dona a no aplicar automàticament una investigació contra la dona. En el seu últim informe ha expressat preocupació per aquest fenomen de denúncies creuades. Encara que al codi penal consti com un delicte, si socialment no es rebutja tota violència cap a les dones, hi haurà mil i una maneres de reduir-lo a la mínima expressió, com està passant ara. Fer lleis no té cap cost econòmic i deriva al poder judicial i a les dones la responsabilitat. Els diu “denuncia, que, si no ho fas, el sistema no et pot ajudar”. I els governs es queden molt tranquils.
 

Les campanyes de sensibilització entorn de la violència masclista s’han dirigit a animar les dones a denunciar. Però, segons recull un estudi de Feminicidio.net, a Catalunya més del 47% s’han arxivat el 2016.

"Entre sobreseïments, per falta de proves, retirades de denúncies i dones que finalment no declaren, com a mínim no es jutgen la meitat de les denúncies"

Entre sobreseïments, per falta de proves, retirades de denúncies i dones que finalment no declaren, com a mínim no es jutgen la meitat de les denúncies. No és que desaconsellem denunciar, però, al contrari del que se sol dir, als despatxos expliquem a les dones el que passarà al judici, que és molt possible que no siguin cregudes i que el dret penal –el més suposadament racional dins de les branques del dret– el que necessita són proves, certeses contundents. El dubte afavoreix sempre la persona acusada. A les dones els demanem si tenen proves de la violència i els expliquem la sensació d’impunitat que l’agressor pot tenir si no surt bé el judici. Per entendre’ns, per anar a judici, val més que el teu ex sigui un bruto i et deixi un hematoma, que és avaluable. La violència psicològica sovint no la pots demostrar.
 

Per tant, és una forma de violència masclista que la llei reconeix però que queda impune?

En general sí. És molt difícil de provar. Ara no hi ha estratègies en marxa per acreditar davant dels jutjats la violència psicològica amb la certesa que demana el codi penal. Un bon historial mèdic seria una bona prova, per exemple. El codi penal no és la millor eina per lluitar contra un fenomen tan arrelat de desigualtat. Si hi ha dubte, preval la presumpció d’innocència i, quan has de denunciar per demanar un allunyament, has d’imputar un delicte. Això restringeix les possibilitats d’aconseguir-ho. Catalunya és la comunitat amb més ordres de protecció denegades, any rere any. En l’informe final del Consell General del Poder Judicial de 2016, a Espanya s’havien denegat un 28% de les ordres de protecció i a Catalunya un 55%.

/ MIGUEL LÓPEZ MALLACH 


 

Què explica que estigui a la cua de l’atorgament d’ordres de protecció de l’Estat?

Tenim sospites, només. Una moció del Parlament de Catalunya del febrer passat insta el Govern a estudiar-ho, però, del febrer a ara, s’ha parlat de poc més que no fos el procés. La manca de valoració dels casos en unitats d’avaluació forense integral és un factor a tenir en compte. Si el jutge o la jutgessa no té coneixements ni en psicologia ni en gènere −cosa que crec que caldria− però compta amb un equip capaç de detectar situacions de risc, és una part important. Un altre factor que s’hi suma és que, quan es creen els jutjats de violència sobre la dona, es consideren jutjats de segona categoria. A les poblacions que no eren Barcelona la junta de jutges va decidir que el titular o la titular seria l’última persona que havia arribat, perquè ho trobaven un tema menor.
 

Per perseguir les discriminacions per raó de gènere, invertir la càrrega de la prova és desitjable?

De cara a noves lleis catalanes que no s’han publicat encara, que estan en estudi, com la Llei d’igualtat de tracte, vam dir al Parlament que la clau és establir la inversió de la càrrega de la prova en el procediment sancionador administratiu. I a ningú se li havia acudit. Ni tan sols en la Llei d’igualtat efectiva de dones i homes. En canvi, en la Llei contra la LGBTIfòbia sí que es va establir la inversió de la càrrega de la prova. Ara bé, s’està aplicant molt poc. No s’han creat els mecanismes ni s’ha format el personal perquè pugui investigar les possibles sancions. Ara estem treballant sobre la Llei d’igualtat amb la Sindicatura de Greuges, que li van col·locar fer-se’n càrrec quan no s’ha distingit mai per temes de gènere. La Sindicatura és important perquè ofereix independència del poder polític i judicial, però nosaltres vam apuntar la necessitat d’una adjunta a la Sindicatura que se n’encarregui. Quan es va elaborar la Llei del dret de les dones a erradicar la violència masclista, el 2008, ja es va proposar aquesta figura i no va haver-hi manera.
 

Aviat farà deu anys de l’aprovació de la llei. Quin balanç en fas?

"La violència es pot exercir de tantes maneres que la llei ha de tenir una mirada àmplia, de manera que tipificar unes formes de violència masclista no signifiqui que aquelles que no apareixen a la llei no són violència"

A Catalunya vam fer de la necessitat, virtut. Com que no tenim competències en procediments judicials, el que podíem fer era una llei entorn dels drets de les dones. Així, la llei crea tots els serveis d’atenció i significa que no et podrà venir el conseller o consellera amb un decret i canviar-ho, que ho hauria de modificar el Parlament català. És una bona llei. Crec que s’hauria d’actualitzar, però hauríem d’anar amb molt de compte. La violència va adquirint noves formes. Per exemple, darrerament estic veient molta violència que anomeno acústica. Existeix, però no està tipificada enlloc. És la tortura de no deixar-te descansar. La violència es pot exercir de tantes maneres que la llei ha de tenir una mirada àmplia, omnicomprensiva, de manera que tipificar unes formes de violència masclista no signifiqui que aquelles que no apareixen a la llei no són violència.
 

Hi ha elements que consideres que caldria incorporar?

Una de les mancances de la llei catalana és que no reconeix la violència institucional com a forma de violència masclista, quan la trobem en cada procediment judicial. Ara bé, també és cert que l’efecte seria simbòlic. Estaríem aquí parlant del mateix. Per altra banda, s’hauria d’introduir el concepte d’interseccionalitat i tipificar més la violència sexual, l’assetjament, introduir què és consentiment... Això als Països Nòrdics ho estan treballant. Si en un acte sexual la dona consenteix a l’inici però retira el consentiment en un moment donat, s’ha d’entendre que no n’hi ha.
 

Això és molt difícil de fer entendre que és violència sexual.

Sí. Hem de treballar per tal que s’accepti que el consentiment inicial no cobreix el consentiment final i que es dona per un acte sexual concret, no per tot. El cas de “la Manada” és extrem, però imagina’t el dia a dia. #MeToo ha estat una gran campanya per trencar el silenci. I quan el trenquem, tot serà més fàcil.

/ MIGUEL LÓPEZ MALLACH 


 

Fer constar l’obligació de les administracions de restaurar els danys de la violència masclista en les àrees de la vida de les dones afectades és un tret destacat de la llei catalana.

"Quan tens un jutge o una jutgessa respectuosa amb el procés personal i quan la denunciant no està obligada a veure l’agressor, és l’hòstia"

És una declaració d’intencions molt interessant, però els processos judicials no els regula Catalunya i la llei estatal no ho diu. Faltarien eines i mesures més concretes per fer-ho. Un cas que arriba al sistema judicial mai no és un èxit, perquè el mal ja està fet, però les poques vegades que aconseguim una condemna de l’agressor suposa que la societat i l’estament judicial reconeixen que aquella dona ha estat objecte de violència. Si això surt en una sentència i la dona ha estat ben tractada durant el procés judicial, és de les poques vegades que sents que la justícia pot restaurar la seva vida. Quan tens un jutge o una jutgessa respectuosa amb el procés personal i quan la denunciant no està obligada a veure l’agressor, és l’hòstia... No passa gaires vegades. Les dones que han patit violència diuen que la pitjor és la patida al sistema judicial. En algunes enquestes que s’han fet, els Mossos estan en un lloc altíssim de satisfacció. En l’últim, hi ha la judicatura i, en el penúltim, l’advocacia. Hem de fer una autocrítica important.
 

Dones Juristes vau impulsar fa un any la campanya “Rols sexistes, no, gràcies” per denunciar publicitat sexista, que considereu una forma de violència contra les dones. Dels casos que us han arribat, n’heu dut a judici?

El menyspreu de les dones té a l’extrem la violència física o psíquica. Està tot lligat. El tractament sexista de les dones als mitjans de comunicació forma part de la violència i haurien de progressar més casos dels que progressen judicialment. N’hem enviat alguns a la Fiscalia, que és la que pot tirar-ho endavant. Però a tot l’Estat hi ha molt poques condemnes per publicitat sexista. També és molt difícil, per no dir impossible, tancar un compte d’una xarxa social en què es fa incitació a l’odi cap a les dones. Ho vam intentar, amb una campanya conjunta amb Mujeres Juezas, i ni un. Tanmateix, hem vist que no és tan difícil quan hi ha voluntat política. La Policia i la Guàrdia Civil n’han tancat amb una rapidesa insospitada davant de missatges independentistes, com a forma de repressió.
 

I, en direcció oposada a la que Dones Juristes recorre, diries que la via judicial s’està utilitzant per minar o evitar que es desenvolupin drets de les dones?

L’estament judicial per se és molt conservador, però els mandats del Partit Popular, i algun socialista, han posat en càrrecs gent molt conservadora. La revocació de la consideració d’utilitat pública de la Federació de Planificació Familiar Estatal, arran de la denúncia d’Abogados Cristianos i confirmada recentment amb la sentència de l’Audiència Nacional, n’és una mostra. La persecució contra les entitats que treballen en defensa dels drets sexuals i reproductius que fa aquesta organització és brutal i té complicitats al Govern Central i a la judicatura.
 

Article publicat al número 445 de la 'Directa'

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: